Toliary

 

Estic allotjat a " Le Zebu Philosophe". Un hostal senzill, a l’ombra de dos immensos manguers que el brancam sembla que s'hagi d'esfondrar de tant carregat de fruita. La cambra veina l’ocupa un senyor francès, li posaria prop de 80 anys, consumit per l’edat però nerviüt. Em demana si sóc Italià (el meu accent en francès sempre recorda més a un italià). Li aclareixo d’on sóc.  M’explica que fa quinze anys que viu aquí, a Tulear. Afegeix que havia estat transportista a França i feia sovint la ruta Carcassona-Barcelona. I té una parella local amb la qual ha té un nen de set anys. 

Tulear (o Toliary en pur malgaix) és la capital del “Grand Sud” de Madagascar. Una vasta regió amb un clima sec, quasi desèrtic, sotmès a una persistent sequera des de fa una colla d’anys.  Es una regió calorosa, molt calorosa. Som tot just a l’inici de l’estiu austral i avui hem  arribat als 40 graus. Començo a suar a les 8 del matí i no s'estronca fins que el sol no s’hagi post fa una bona estona.  Una posta de sol magnífica, el disc solar que sembla marxar com si ens hagués turmentat prou sota les aigües de l'oceà Índic que dona al canal que separa Madagascar de Moçambic i per això esdevé calmós. També perquè l’apaivaga els esculls de corall que ressegueixen la costa. L’atmosfera reverbera una llum que no es troben enlloc. Un cop assumida la calor m'envolcalla  una mena de dolç, plàcid atordiment. Tulear també és un destí turístic. Però destí turístic aquí no significa de cap manera la massificació que coneixem a Europa, ni molt menys. Però no deixa de ser particular en algun aspecte.  Un turisme on destaquen homes d'edat avançada, tots europeus. Jubilats de l’antiga colònia, França, o gaudint d’un atur que volen permanent. O ves a saber de què viuen. Es retiren o passen llargues temporades en aquest racó assoleiat, engolits en l’atmosfera  tropical, mastegant els dies com si aquí s'escapessin de la caducitat de les coses. Es pot veure algun grup jugant a la petanca a recer d’una palmera.   Viuen una mena de segona oportunitat com si haguessin fugit a una terra promesa.  Potser cerquen allò que la seva vida anterior no els va oferir. O els va negar.  O van descorir massa tard. Embarrancats en  l’avantsala de paradís. Es relacionen  amb noies de bon veure que s’ofereixen sense resistència. No és gens estrany trobar una parella amb un contrast que frega l’obscenitat, sopant junts en un restaurant. Ella potser amb prou feines 20 anys sinó menys, l’altre pel cap baix depassant la seixantena amb totes les penyores físiques que això comporta provant de mostrar un posat seductor, interessant. Però només hi ha una confluència patètica d’interessos, més aviat baixos. Per un costat la porta oberta a una prosperitat econòmica en un país que d’altre manera i en aquest racó de món sembla inimaginable. Pel qual s’és capaç de pagar el preu d’un lligam absolut. O només oferint afectivitat, companyia, un sexe somer i vidriós a ves a saber quina cambra d’hotel. Per l’altre costat la renaixença del desig, i de sentir-se, falsament, desitjat. La cobejança d'una pell jove.  Una actitud vampírica com si pogués xuclar la joventut que se li ofereix i recuperar un bocí de la que ha perdut. Sense la censura expressa de l’entorn (ni tan sols, en alguns casos, legal encara que aquesta existeixi). És un estrany  contracte social que no és particular d’aquí sinó de qualsevol lloc on la pobresa o la manca d’expectatives es conflueixen amb aquest tipus de turisme. Una versió degenerada, per dir-ho d’alguna manera, de la pel·lícula Mort a Venècia de Lucino Visconti, sense cap traça de la sofisticació del Dr. Gustav Von Assenbach.

El meu veí d’habitació em mira assegut a una tombona, amb la boca amb una dentadura massa blanca per  no ser postissa amb una cigarreta a la mà. M’aclareix que ha estat sempre “célibataire”, solter, fins aleshores, i que no té intenció de tornar d’enlloc. Penso com s'ho fa amb un nen de set anys, que en tot cas tindrà el futur assegurat.

Em fa basarda imaginar  les pors, frustracions, desencants, el temor d'arribar amb tot aquest fard al final dels dies, i caure en l’oportunitat de refer-la en darrer moment en companyia d’una jove abellidora. Com si temés que jo també pogués caure en aquest pendent. No cal gratar massa profundament per a que tothom se n’adoni que tot és ful, però s’estableix aquest pacte mefistofèlic per mantenir el teatre, enganyar-se tant com calgui i cadascú, pel seu costat, obtenir allò que creu necessitar. Una forma corrupta d’amor.