No cal que expliqui a qui em refereixo per T. Ha envaït fins els nostre racons més íntims, com un espectre omnipresent. No havia ocorregut mai. Recordo haver llegit no sé on que dels presidents dels Estats Units de finals del segle XIX, la majoria de votants ni tan sols l'havien vist, ni molt menys escoltat la seva veu. Em sembla que reflexionava aquest mateix escrit sobre el fet que Abraham Lincoln (no ho sé ben bé si era ell), tenia una veu aflautada que l'haguera invalidat directament en els temps actuals d'oratòria estrepitosa, xarxes socials i invasió mediàtica. Però per contra eren uns notables escriptors. Elaboraven i transmetien les seves a través de la premsa escrita, l'únic mitjà per comunicar-se amb els electors, sense que mai en tinguessin una imtage directa.
Del persontatge T. (i no dic el nom complert per exorcitzar una mica l'espectre), m'agradaria fer algunes reflexions i, fins i tot, m'atreveixo a predir què passarà en un personatge que temo que és menys imprevisible del que es pensa.
En primer lloc, quan el moment històric ens confronta amb un tipus semblant, tots i tothom quedem perfilats segons ens posicionem davant els seus estirabots. Evidentment, això és particularment vàlid per tots aquells que dansen en allò que se'n diu l'escena internacional amb lligams més o menys trascendents amb els Estats Units. O els que es veuen interpel·lats des d'un punt de vista ideològic. Posaré tres exemples.
No em trauré mai del cap la imatge, el gest, de Benjamin Netanyahu després de reunir-se amb en T. i que aquest anunciés una ocurrència que faria enrojolar els Monthy Python si no fos una grotesca obscenitat (allò d'ocupar Gaza i convertir-la en una resort), quan balbucejava que la idea era una prometedora perspectiva que calia avaluar. Tot això portant en les espatlles 46000 morts, més de la meitat perillosíssims nens i les seves mares. No faré cap comentari, perquè no tinc paraules per definir-ho, del famós vídeo sobre com veu el futur d'aquesta castigada regió.
Un altre exemple. Produeix molta, molta angúnia el servilisme dels polítics republicans que li fan costat. Aplaudien, en la seva compareixença al congrés, totes les boutades que va vomitar que no superarien cap mínim debat racional. O l'exercici xulesc i mancat d'arguments (precisament perquè en el fons no tenen cap argument) dels seus corifeus que se les heuen amb la resta de països. Posa els pèls de punta que el vicepresident parli en termes de xèrifs i suposats valors que desconeix (quan amb prou feines deu saber enumerar els països Europeus) davant una atònita audiència. Responen a la definició més tràgica (de nou) i patètica del pallasso. Més proper al de la novel·la "It" de Stephen King que a Charlie Rivel.
I més properament, també decep profundament quan alguns comentaristes polítics situats en allò que en diem a la dreta no poden amagar un somriure de satisfacció que el senyor T. hagi fet trontollar en pocs dies aquesta amalgama indefinida que s'anomena cultura woke. Posant en aquest terme tot adversari polític i sense fer esment de la magnitud grotesca del personatge amb el qual s'alineen. El veuen com una excusa per posar el dit a l'ull als seus adversaris ideològics oblidatn sorollosament l'absurditat del personatge i la magnitud monstruosa del que diu i diu que vol fer.
Per un altre costat, també m'ha sorprès el poder de subversió de l'ordre establert, com si fos un rei absolut, del senyor T. jo tenia la noció que el sistema constitucional dels Estats Units havia estat bastit per evitar precisament l'aparició de tirans, l'acumulació de poder que atropellés els mateixos valors fundacionals d'aquest país. Era una reacció inspiradora en aquella època contra el jou de la monarquia anglesa. A mi m'ha fet recordar un personatge de la saga La Fundació, de l'escriptor de ciència ficció Isaac Asimov, anomenat el Mul. Una anomalia que ningú podia preveure i que va destarotar els plans secrets per fer emergir un antic imperi de les seves cendres i restablir l'ordre i l'estabilitat a la Galàxia. Recorda, no pas vagament, temps passats de la primera meitat del segle XX a Europa que encara ens semblen difícils de comprendre com es van poder generar.
Per fer la meva predicció no m'inventaré res. Recorro als precedents històrics que tan indignament ignoren aquests tristos i aviat tràgics personatges que tenen en comú la insensibilitat pel dolor aliè i una tirada pel lletgisme. El senyor T. no és el primer narcís de la història. Potser sí el que acumuli més poder. Però al cap i a la fi temo que serà el mateix guió però en un escenari diferent. ja tenim símpotmes que totes les seves arrauxades ordres i iniciatives estan topant amb una realitat obtusa i resilient. Només tindrà un parell de camins. Insistirà en aquest camí sense els resutats que espera i acabarà per inventar falsos èxists i/o justificar el seu fracàs sobre les espatlles d'algú altre, o bé acabarà perdent totalment el sentit de la realitat (allò de que si la realitat no m'agrada, a la merda amb ella) i prengui decisions d'acord amb aquests lògica (allò de cremar Roma mentre toco la lira). També hi ha la possibilitat que les forces vives i una mica lúcides el facin fora de l'escena si la deriva esdevé encara més monstruosa. No m'ho sembla encara.
Ens queda només seure, esperar i recollir el trencadís que deixin els mals que tot això acabi generant, com qui aguaita el pas d'una tempesta anunciada de la que no en sabem les dimensions. Només que més d'hora que tard acabarà passant a la història, i no pas com un capítol gloriós.
