Aquest nom poc dirà a la majoria de navegants dels espais internàutics. Potser a alguns més sí que els sonarà el de Tadzio, el personatge adolescent que obsedeix Gustav Von Aschenbach (un compositor musical decadent) en la seva estada crepuscular a Venècia interpretat per Dirk Bogarde en la pel·lícula de Lucino Visconti Mort a Venècia. Björn Andersen va esdevenir des d'aleshores l'arquetip d'èfeb, aquella fugissera etapa vital del púber que encara no ha deixat de ser del tot un nen i que desperta una inquietant atracció en certs esperits. A més de conjugar uns trets de bellesa subtil, per qui n'estigui afavorit, aquesta etapa pot exhibir una torbadora ambigüitat tant física com psicològica. Com era el cas de Tadzio-Björn. En vaig escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula, però ara ho esmento de nou perquè he sabut que el Björn Andersen ha mort a l'edat de 70 anys. En tenia 14 quan es va rodar la pel·lícula. En les fotos recents són reconeixibles els trets de l'infant adolescent, com en tots per molt que envellim. Però és clar,s'havia esvaït ja feia molts anys aquella fugissera aura alimentada per una pregona tristesa nascuda de la pèrdua prematura de la seva mare (es va suïcidar quan ell tenia 10 anys). És el que va captivar, tot de sobte, a Lucino Visconti durant el càsting de la pel·lícula. Sembla que Björn va ser empès per la seva àvia o algun familiar a presentar-s'hi. Tota una jugada que el va marcar per tota la vida. No es va poder desprendre's del personatge, tal i com els ha ocorregut a un cert nombre d'icones artístiques especialment de l'àmbit del cinema. I tot cal dir que hi va ser empès innocentment pel mateix Visconti i un tracte que avui diríem que estava mancat de certs escrúpols. Els magazins de l'època el van batejar com "el noi més bonic del món" i així va quedar per la posteritat. Però això mateix va permetre néixer aquesta torbadora icona. Tota una paradoxa.
És un fenòmen particular que alimentem aquesta massa informe que som els espectadors, comprem compulsivament la imatge que ens trascendeix i no permetem que la persona que hi ha sota respiri. I encara més pervers, als nens, homes, dones atrapats en aquest malefici sovint necessiten arrapar-s'hi perquè és el que els dona sentit i entitat, pel que són reconeguts. Són incapaços i tampoc se senten estimats si no és a través d'una imatge icònica que es projecte finalment en un buit inexistent. Aquesta espiral que fàcilment pot ser diabòlica també passa entre el que podríem dir el populatxo anònim. Sense adonar-se'n, no hi ha poca gent que repeteix els tics que els fan reconeixibles, els donen identitat, o n'han rebut una retroalimentació positiva que els reforça i esdevenen, a la seva manera, també personatges. Encara que força més anònims, insulsos i francament ridículs, no pas com un Tadzio o una Princesa Leia de la Guerra de les Galàxies (Carrie Fisher), per dir-ne un altre exemple també paradigmàtic. La crisi entre totes dues identitats pot esdevenir simplement destructiva si a més s'arrossega una carència essencial. Si no es dona el cas que el veritable jo acabi totalment soterrat i aleshores hom pot esdevenir un perfecte imbècil consumat al qual millor no desitjar-li que se n'adoni de les veritables pulsions que el porten a semblar el que sembla si no volem que es llenci de cap per un pont. En conegut algun d'aquesta mena.
Al Björn aquella tristesa essencial el va acompanyar tota la vida. Que tampoc el va tractar massa bé. Va perdre un fill per mort sobtada als 9 mesos d'edat (curiosament, aquesta tragèdia també li va ocórrer a una icona recentment desapareguda, el Robert Redford) i mai es va poder desempallegar del fantasma de Tadzio que el va definir, i per això serà sempre recordat, i que serà sempre jove i turgent en l'imaginari col·lectiu mentre encara que ell s'anés endinsant en la decrepitud sense retorn. Temo que l'ha perseguit fins el final. Hauria odiat profundament alguns titulars que han anunciat literalment "la mort del noi més bonic del món". Ell l'havia augurat amb un punt d'esperança en una no llunyana entrevista fins i tot amb desig, per retrobar-se amb el seu fill (i potser alliberar-se d'ell mateix, del Tadzio, d'una vegada per totes).
