Josep Pla, per fi

 Reconec que portava madurant aquesta entrada des de fa mesos. Podríem dir que quasi tot aquest any. Vaig comprar el llibre biogràfic de Josep Pla (Un cor furtiu, de Xavier Pla) que havia estat qualificat per gent que en sap més que jo (o que se l'escolta més), com el llibre en català de la dècada. Costa creure amb quin criteri es dona aquesta premi apòcrif, però en tot cas, com a lloança, ho encerta. Tant és que sigui el llibre del mes, de l'any o la centúria. Encara que la seva lectura ha estat interrompuda per diversos llibres que se m'han anat creuant pel camí (alguns els hecomentat per aquí). Però no l'he deixat de costat en cap moment.  El llibre és fascinant per diferents raons. Primer perquè en sí mateix és una gran obra literària, no pas una biografia a l'ús. Ni tan sols és completament lineal, va resseguint per capes de la vida de Josep Pla que es solapen més o menys fins el punt que dona la impressió que aquest personatge va viure vàries vides, aglunes críptiques, d'altres contradictòries i fins un cert punt inversemblants. En segon terme, perquè és realment espectacular que es pugui arribar a auditar una vida fins aquest nivell. I més la d'un personatge tan polièdric, rellevant i interessant com Josep Pla. Ell mateix es va esforçar de deixar constància de tot el que va fer i escriure en forma de dietaris, factures, postals i, evidentment, els mateixos articles i llibres en les diferents edicions i esborranys. Tot guardat amb una perseverança obsessiva que permet endinsar-se en el personatge. Hom diria que tenia el secret propòsit que en un futur algú pogués construir aquest magne llibre.  Però finalment, la impressió que resta és que la persona Josep Pla s'esmunyeixi contínuament de la nostra comprensió. És un fet astorador que al final de la lectura que s'escoli  com una anguila. Penso que és degut a la diversitat i intesitat de vivències i riquesa dels seus escrits que no es poden arribar a abastar. I també per la murrieria que el feia parapetar-se darrera les paraules com un mur escèptic i distant, un bressol de passions que contrariaven el seu esperit estoic. Tot donant la impressió que era això, el refugi d'un sentimental amb tocs melancòlics que se'n volia amagar.  O també, i això és meu, que es tracta d'una tràgica barreja d'intel·ligència ampliada per un domini aclaparador de la llengua i que per tant feia que el seu món fos inabastable per la majoria dels pobres mortals. Fa bona la dita de Wittgenstein que el límit del meu món és el límit del meu llenguatge. Com adjectivava aquest home, s'exclamava ja la malaguanyada Montserrat Roig.  Però en aquest cas aclaparat per una indesxifrable i gruixuda cap d'escepticisme, estoïcisme o cinisme o una mixtura de totes tres coses. I la pulsió sentimental que deixava traspuar disfressada. Tot em fa pensar que aquest home en el fons se sentia molt i molt sol. 

 De la lectura n'he après moltes coses. Primer, és un viatge excepcional sobre la vida cultural i social de Catalunya i també de part del món durant el segle XX sense que mai deixi de tenir una posició localista. Testimoni del naixement del nazisme, la segona República i com a agent discret però potser el més eficaç de la pervivència i revitalització de la literatura catalana sota els anys de plom del franquisme. Es va relacionar de forma més o menys intensa amb tots els prohoms culturals, polítics o empresarials del segle XX català i part de l'espanyol. De tot i de tothom en tenia una opinió que si no era la correcta era prou bona literàriament parlant. Va crear un gènere literari propi amb la seva sèrie dels Homenots que indica una perspicàcia psicològica i d'observació astorant. Era capaç amb quatre nocions de bastir una narració lògica, un retrat creïble, una opinió fonamentada sobre el que sigui: un lloc, un país, un fet, una persona.

És impressionant la perseverança de Josep Pla per promocionar la cultura catalana, a voltes amagada sota un aparent col·laboracionisme que era més aviat un possibilisme, però que va resultar molt més eficaç que qualsevol altra patum que ho hagués pretès. No sé perquè, jo en tenia una imatge més púdica, però resulta que era un home força libidinós, fins i tot  faldiller. Arrossegava una relació conflictiva amb les dones tot i tenir una vida sentimental (o diguem-ho directament, sexual), força deshinibida. I per contra, elles són quasi inexistents en la seva literatura. No sé si per misogínia o perquè no hauria pogut contenir el seu sentimentalisme.  Finalment, cal agenollar-se davant la seva obra que a més de ser extensíssima, ho és de forma sostinguda al llarg dels anys i de molta qualitat. Se la pot considerar, agradi o no, la viga mestra que va aguantar la literatura catalana directament pel que va escriure i indirectament pel que va suscitar i promoure. No és exagerat afirmar que no seríem on som (encara que no sigui per llençar coets) sense el Josep Pla. Ni evidentment l'altra gran narradora que no té res a veure en molts sentits, la Mercè Rodoreda.

Finalment, i això ja és un desassossec final molt en l'esperit Planià, deploro el desert que per comparació es troben les lletres catalanes. No per nombre d'escriptors. N'hi ha més que mai però això és més per la facilitat que hi ha de fer i publicar un llibre qualsevol i la perniciosa creença que tots tenim alguna qualitat artística notable, que no pas per la qualitat del que es publica. No hi ha res semblant, ni de lluy, a un Josep Pla, ni una Mercè Rodoreda, ni un Pere Calders o Josep Carner o...en fi...

L'Orfenat d'Ambanja

  A Ambanja, al Nord de Madagascar, vaig conèixer un orfenat ben particular. Ben lluny de la imatge estereotipada d'una institució llòbrega i habitada per la tristesa de l'abandonament, era un cau de disbauxa i alegria, de nens giravoltant com abellots buscant la nostra atenció. El responsable de tot allò, un ancià caputxí díscol que fa temps que va a la seva, em confessa que no hi ha cap norma, en els termes que entendríem la disciplina ordinària, allí dins, i que en l'únic punt amb que és inflexible és en que tots han d'anar a l'escola i fins i tot els dona les condicions de tot tipus per fer els estudis posteriors, inclosa la universitat, si així ho volen. El resultat és una atmosfera de felicitat plena, infantesa desimbolta, des de nens de 4 o 5 anys fins alguns que ja entren en l'adolescència. I tots són nens que varen ser abandonats pels seus pares, segurament per penúries econòmiques. No tenen família entesa de la forma tradicional. No l'han coneguda mai, i fins potser els resulta estrany els termes de pare i mare. No el de germans. Allí en són més d'un centenar fent corredisses i exhalant energia infantil sense contenció. I malgrat tot obeeixen a petites normes com el respecte entre ells, o quan cal deixar els visitants sols per a que sopin tranquil·lament sense que sembli que ningú els n'hagi donat l'ordre. Ja fa molt de temps que aquesta institució funciona, finançada per filantrops que el caputxí (sembla més aviat una pagesot de la toscana, evidentment sense cap hàbit) recluta a Europa. I algun voluntari que fa estades més o menys llargues. Per tant ja hi ha tota una generació de joves i joves adults que han passat per aquí i ara s'obren camí amb professions diverses en aquest malaurat país. Però que després del que he vist tinc la certesa que han tingut una de les coses més precioses que cal esperar en aquesta vida. Una infantesa feliç. No només això, sinó en un ambient on es barreja de forma paradoxal la llibertat i la responsabilitat, el joc i l'estudi, la disbauxa i l'anarquia més sorprenent amb un cert ordre en un casalot immens ple d'habitacions que semblen un laberint. Quin record en tindran? No cal que faci massa esforços. La d'una mena d'Edén però ben terrenal, encara que viuen amb una necessària austeritat però on no es troba a faltar (així m'ho semblava), absolutament res. El més important no té preu, precisament perquè no es pot pagar i des d'un punt de vista material és ben barat un cop cobertes les necessitats bàsiques. No sé què se n'està fent exactament ni què se'n ferà d'aquestes desenes, ja centenars, de nens que estan aquí o ja hi han passat. Tindran un record de felicitat potser mítica. Com recordem els temps passats si aquests ens porten bons records. I segurament viuran el contrast d'allò amb les arideses, contradiccions i fins i tot tragèdies de la vida adulta més comuna. I més en un país tant depauperat com Madagascar. Qui sap si d'aquestes generacions d'orfes sortirà algú que canvii el signe dels nostres temps, ni que sigui de forma local i discreta. No sabrem mai res de l'entreteixit d'històries particulars i humanes que mai seran escrites. Bàsicament com les de la immensa, quasi total majoria de tots nosaltres, però que tot i així són sempre rellevants en el més o menys petit cercle social on ens ha tocat viure. Al final, penso jo, tot es redueix a aplanar el camí de les generacions que ens segueixen i particularment dels infants amb un propòsit tan simple com el que ofereix l'orfenat d'Ambanja, un bocí de paradís en la terra que paga la pena per ell mateix haver passat per aquest món i al que s'escau sempre podrem tornar en la memòria, l'estima i el reconeixement oferts de forma gratuïta, sense els quals no hi poden haver persones ni lliures ni responsables. No cal aspirar a res més. Així de simple. 

Hi ha una dita jueva que ve a dir que qui salva un nen, salva un món. Me l'he creguda sempre, encara que ara soni especialment dissonant, una dissonància macabra després d'haver contemplat impotent l'espectable ominós de Gaza. En fi. 

Björn Andersen

  Aquest nom poc dirà a la majoria de navegants dels espais internàutics. Potser a alguns més sí que els sonarà el de Tadzio, el personatge adolescent que obsedeix Gustav Von Aschenbach  (un compositor musical decadent) en la seva estada crepuscular a Venècia interpretat per Dirk Bogarde en la pel·lícula de Lucino Visconti Mort a Venècia.  Björn Andersen va esdevenir des d'aleshores l'arquetip d'èfeb, aquella fugissera etapa vital del púber que encara no ha deixat de ser del tot un nen i que desperta una inquietant atracció en certs esperits. A més de conjugar uns trets de bellesa subtil, per qui n'estigui afavorit, aquesta etapa pot exhibir una torbadora ambigüitat tant física com psicològica. Com era el cas de Tadzio-Björn. En vaig escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula, però ara ho esmento de nou perquè he sabut que el Björn Andersen ha mort a l'edat de 70 anys. En tenia 14 quan es va rodar la pel·lícula. En les fotos recents són reconeixibles els trets de l'infant adolescent, com en tots per molt que envellim. Però és clar,s'havia esvaït ja feia molts anys aquella fugissera aura alimentada per una pregona tristesa nascuda de la pèrdua prematura de la seva mare (es va suïcidar quan ell tenia 10 anys). És el que va captivar, tot de sobte, a Lucino Visconti durant el càsting de la pel·lícula. Sembla que Björn va ser empès per la seva àvia o algun familiar a presentar-s'hi. Tota una jugada que el va marcar per tota la vida. No es va poder desprendre's del personatge, tal i com els ha ocorregut a un cert nombre d'icones artístiques especialment de l'àmbit del cinema. I tot cal dir que hi va ser empès innocentment pel mateix Visconti i un tracte que avui diríem que estava mancat de certs escrúpols. Els magazins de l'època el van batejar com "el noi més bonic del món" i així va quedar per la posteritat. Però això mateix va permetre néixer aquesta torbadora icona. Tota una paradoxa.

 És un fenòmen particular que alimentem aquesta massa informe que som els espectadors, comprem compulsivament la imatge que ens trascendeix i no permetem que la persona que hi ha sota respiri. I encara més pervers, als nens, homes, dones atrapats en aquest malefici sovint necessiten arrapar-s'hi perquè és el que els dona sentit i entitat, pel que són reconeguts. Són incapaços i tampoc se senten estimats si no és a través d'una imatge icònica que es projecte finalment en un buit inexistent. Aquesta espiral que fàcilment pot ser diabòlica també passa entre el que podríem dir el populatxo anònim. Sense adonar-se'n, no hi ha poca gent que repeteix els tics que els fan reconeixibles, els donen identitat, o n'han rebut una retroalimentació positiva que els reforça i esdevenen, a la seva manera, també personatges. Encara que força més anònims, insulsos i francament ridículs, no pas com un Tadzio o una Princesa Leia de la Guerra de les Galàxies (Carrie Fisher), per dir-ne un altre exemple també paradigmàtic. La crisi entre totes dues identitats pot esdevenir simplement destructiva si a més s'arrossega una carència essencial. Si no es dona el cas que el veritable jo acabi totalment soterrat i aleshores hom pot esdevenir un perfecte imbècil consumat al qual millor no desitjar-li que se n'adoni de les veritables pulsions que el porten a semblar el que sembla si no volem que es llenci de cap per un pont. En conegut algun d'aquesta mena. 

Al Björn aquella tristesa essencial el va acompanyar tota la vida. Que tampoc el va tractar massa bé. Va perdre un fill per mort sobtada als 9 mesos d'edat (curiosament, aquesta tragèdia també li va ocórrer a una icona recentment desapareguda, el Robert Redford) i mai es va poder desempallegar del fantasma de Tadzio que el va definir, i per això serà sempre recordat, i que serà sempre jove i turgent en l'imaginari col·lectiu mentre encara que ell s'anés endinsant en la decrepitud sense retorn.  Temo que l'ha perseguit fins el final. Hauria odiat profundament alguns titulars que han anunciat literalment "la mort del noi més bonic del món". Ell l'havia augurat amb un punt d'esperança en una no llunyana entrevista fins i tot amb desig, per retrobar-se amb el seu fill (i potser alliberar-se d'ell mateix, del Tadzio, d'una vegada per totes).