L'Orfenat d'Ambanja

  A Ambanja, al Nord de Madagascar, vaig conèixer un orfenat ben particular. Ben lluny de la imatge estereotipada d'una institució llòbrega i habitada per la tristesa de l'abandonament, era un cau de disbauxa i alegria, de nens giravoltant com abellots buscant la nostra atenció. El responsable de tot allò, un ancià caputxí díscol que fa temps que va a la seva, em confessa que no hi ha cap norma, en els termes que entendríem la disciplina ordinària, allí dins, i que en l'únic punt amb que és inflexible és en que tots han d'anar a l'escola i fins i tot els dona les condicions de tot tipus per fer els estudis posteriors, inclosa la universitat, si així ho volen. El resultat és una atmosfera de felicitat plena, infantesa desimbolta, des de nens de 4 o 5 anys fins alguns que ja entren en l'adolescència. I tots són nens que varen ser abandonats pels seus pares, segurament per penúries econòmiques. No tenen família entesa de la forma tradicional. No l'han coneguda mai, i fins potser els resulta estrany els termes de pare i mare. No el de germans. Allí en són més d'un centenar fent corredisses i exhalant energia infantil sense contenció. I malgrat tot obeeixen a petites normes com el respecte entre ells, o quan cal deixar els visitants sols per a que sopin tranquil·lament sense que sembli que ningú els n'hagi donat l'ordre. Ja fa molt de temps que aquesta institució funciona, finançada per filantrops que el caputxí (sembla més aviat una pagesot de la toscana, evidentment sense cap hàbit) recluta a Europa. I algun voluntari que fa estades més o menys llargues. Per tant ja hi ha tota una generació de joves i joves adults que han passat per aquí i ara s'obren camí amb professions diverses en aquest malaurat país. Però que després del que he vist tinc la certesa que han tingut una de les coses més precioses que cal esperar en aquesta vida. Una infantesa feliç. No només això, sinó en un ambient on es barreja de forma paradoxal la llibertat i la responsabilitat, el joc i l'estudi, la disbauxa i l'anarquia més sorprenent amb un cert ordre en un casalot immens ple d'habitacions que semblen un laberint. Quin record en tindran? No cal que faci massa esforços. La d'una mena d'Edén però ben terrenal, encara que viuen amb una necessària austeritat però on no es troba a faltar (així m'ho semblava), absolutament res. El més important no té preu, precisament perquè no es pot pagar i des d'un punt de vista material és ben barat un cop cobertes les necessitats bàsiques. No sé què se n'està fent exactament ni què se'n ferà d'aquestes desenes, ja centenars, de nens que estan aquí o ja hi han passat. Tindran un record de felicitat potser mítica. Com recordem els temps passats si aquests ens porten bons records. I segurament viuran el contrast d'allò amb les arideses, contradiccions i fins i tot tragèdies de la vida adulta més comuna. I més en un país tant depauperat com Madagascar. Qui sap si d'aquestes generacions d'orfes sortirà algú que canvii el signe dels nostres temps, ni que sigui de forma local i discreta. No sabrem mai res de l'entreteixit d'històries particulars i humanes que mai seran escrites. Bàsicament com les de la immensa, quasi total majoria de tots nosaltres, però que tot i així són sempre rellevants en el més o menys petit cercle social on ens ha tocat viure. Al final, penso jo, tot es redueix a aplanar el camí de les generacions que ens segueixen i particularment dels infants amb un propòsit tan simple com el que ofereix l'orfenat d'Ambanja, un bocí de paradís en la terra que paga la pena per ell mateix haver passat per aquest món i al que s'escau sempre podrem tornar en la memòria, l'estima i el reconeixement oferts de forma gratuïta, sense els quals no hi poden haver persones ni lliures ni responsables. No cal aspirar a res més. Així de simple.