Josep Pla, per fi

 Reconec que portava madurant aquesta entrada des de fa mesos. Podríem dir que quasi tot aquest any. Vaig comprar el llibre biogràfic de Josep Pla (Un cor furtiu, de Xavier Pla) que havia estat qualificat per gent que en sap més que jo (o que se l'escolta més), com el llibre en català de la dècada. Costa creure amb quin criteri es dona aquesta premi apòcrif, però en tot cas com a lloança ho encerta. Sigui del mes, de l'any o la centúria. La seva lectura ha estat interrompuda per diversos llibres, alguns els he comentat aquí, que se m'han anat creuant pel camí. Però no l'he deixat de costat en cap moment.  El llibre és fascinant a diferents nivells. Primer perquè en sí mateix és una gran obra literària, no pas una biografia a l'ús. Ni tan sols és completament lineal, va resseguint per capes que es solapen més o menys fins el punt que dona la impressió que Josep Pla va viure vàries vides, aglunes críptiques, d'altres contradictòries. En segon terme, perquè és realment espectacular que es pugui arribar a auditar una vida fins aquest nivell. I més la d'un personatge tant polièdric, rellevant i interessant com Josep Pla. Ell mateix es va esforçar de deixar constància de tot el que va fer i escriure en forma de dietaris, factures, postals i, evidentment, els mateixos articles i llibres en les diferents edicions i esborranys. Tot guardat amb una perseverança obsessiva que permet endinsar-se en el personatge. Però que sembla en tot moment que s'esmunyi la persona de Josep Pla. És un fet astorador que al final de la lectura Josep Pla sembla que s'esmunyi com una anguila. Penso que és degut a la diversitat i intesitat de vivències i riquesa dels seus escrits que no es pugui abastar. I també per la murrieria que el feia parapetar-se darrera les paraules com un mur escèptic i distant, un bressol de passions que contrariaven el seu esperit estoic. O també, i això és meu, que es tracta d'una tràgica barreja d'intel·ligència ampliada per un domini aclaparador de la llengua i que per tant feia que el seu món fos inabastable per la majoria dels pobres mortals. Fa bona la dita de Wittgenstein que el límit del meu món és el límit del meu llenguatge. Com adjectivava aquest home, s'exclamava ja la malaguanyada Montserrat Roig.  Però en aquest cas aclaparat per una indesxifrable i gruixuda cap d'escepticisme, estoïcisme o cinisme o una mixtura de totes tres coses. Tot em fa pensar que aquest home en el fons se sentia molt i molt sol. 

 De la lectura n'he après moltes coses. Primer, és un viatge excepcional sobre la vida cultural i social de Catalunya i també de part del món durant el segle XX sense que mai deixi de tenir una posició localista. Testimoni del naixement del nazisme, la segona República i com a agent discret però potser el més eficaç de la pervivència i revitalització de la literatura catalana sota els anys de plom del franquisme. Es va relacionar de forma més o menys intensa amb tots els prohoms culturals, polítics o empresarials del segle XX català. De tot i de tothom en tenia una opinió que si no era la correcta era prou bona literàriament parlant. Va crear un gènere literari propi amb la seva sèrie dels Homenots que indica una perspicàcia psicològica i d'observació astorant. Com amb quatre elements basteix una narració lògica, un retrat creïble, una opinió fonamentada sobre el que sigui: un lloc, un país, un fet, una persona.

És impressionant la perseverança de Josep Pla, a voltes amagada sota un aparent col·laboracionisme, però que va resultar molt més eficaç que qualsevol altra patum que ho hagués pretès. En segon lloc, jo en tenia una imatge més púdica, però resulta que era un home força libidinós, fins i tot un punt faldiller. Arrossegava una relació conflictiva amb les dones tot i tenir una vida sentimental (o diguem-ho directament, sexual), força deshinibida. I per contra, són quasi inexistents en la seva literatura. Finalment, cal agenollar-se davant la seva obra que a més de ser extensíssima, ho és de forma sostinguda al llarg dels anys i de molt qualitat. Se la pot considerar, agradi o no, la viga mestra que va aguantar la literatura catalana directament pel que va escriure i indirectament pel que va suscitar i promoure. No és exagerat afirmar que no seríem on som (encara que no sigui per llençar coets) sense el Josep Pla. Ni evidentment l'altra gran narradora que no té res a veure en molts sentits, la Mercè Rodoreda.

Finalment, i això ja és un desassossec final molt en l'esperit Planià, és el desert que per comparació es troben les lletres catalanes. No per nombre d'escriptors. N'hi ha més que mai però això és més per la facilitat que hi ha de fer i publicar un llibre qualsevol i la perniciosa creença que tots tenim alguna qualitat artística notable, que no pas per la qualitat del que es publica. No hi ha res semblant, ni de lluy, a un Josep Pla, ni una Mercè Rodoreda, ni un Pere Calders o Josep Carner o...en fi...