Un cometa al cel

  Quan vaig acabar el doctorat vaig enfilar cap a Sudàfrica per vagarejar una estona pel Sud del continent. Vaig llogar un cotxe, baratíssim però molt fiable i vaig arribar fins el vèrtex on conflueixen les fronteres de la República Sudafricana, Namíbia i Botswana. No vaig poder atravessar-la. El meu cotxe no tenia els permisos adequats. Vaig tenir la premonició que algun dia atansaria Namíbia, com així va ser. No és el cas, encara, de Botswana. Allò era el cor del Kalahari, un dels llocs més esplèndids per contemplar de nit la volta celeste de l'hemisferi Sud. No plou quasi mai, l'humitat és nul·la i s'atreveixen de batejar com a rius dues inaparents fondalades que una només porta aigua una vegada cada deu anys i l'altra cada cent anys (el Nossob i el Auob). Però l'experiència més extàtica va ser quan tornava d'aquella terra eixuta però plena de vida. En el món natural sembla que com més se la posa a prova, més exhuberant i imaginativa és la natura. Genetes, guepards, girafes, ocells secretaria, hienes, falcons de totes les mides, òlibes, serps...Tot just es ponia el sol que vaig creuar el Orange River i vaig entendre el perquè del nom. Discorre perfectament d'est a oest, buscant l'Atlàntic i per tant dibuixa al terra la trajectòria del Sol que quan es pon (precisament quan jo el creuava) encén l'aigua de taronja iridiscent, hom diria que un corrent de mercuri en flames.  El creia amb llum pròpia excavant la terra erma i rocosa fins quan el Sol va atènyer l'horitzó s'hi va confondre fins apagar-se tots alhora, lentament i transitar cap a una penombra grisa sobre la que s'imposava la remor de l'aigua ja invisible.  El miratge s'havia esvaït. Però només era el preludi d'allò que s'esdevindria. Pocs quilòmetres més enllà vaig aturar el cotxe i em vaig disposar a dormir al seient del darrera. Vaig sortir a fora, per contemplar l'esplèndida volta celeste i vaig topar amb un cometa, com si el mateix Giotto me l'hagués palplantat allí. No tenir cap notícia del seu pas i ni que ho hagués volgut podria haver-me trobat en el lloc més perfecte per contemplar-lo. Tant que la cua que indica el costat diametralment oposat d'on es troba el sol, dibuixava el rastre en forma de vano de la trajectòria i permetia percebre una cosa que donem per feta però que no podem copsar, la tridimensionalitat de l'espai, que no es tracta d'una esfera tancada d'on penjaven els astres com s'havia especulat segles enrere sinó d'un espai sense límits i buit per on circulen corpuscles, ones, energia, matèria i el mateix buit. No crec que mai torni a tenir una visió tant abassegadora, amb l'afegit que va ser inesperada i gratuïta. No m'estranya que en l'antigor l'aparició d'aquests fenòmens s'interpretés com un presagi. Trastocaven la visió mateixa del món, trencaven l'ordre establert, era un intrús inquietant. A vegades penso que si aquella visió no volia fer-me entendre o avisar-me d'alguna cosa. Que no era un fet indiferent i degut al més resolut atzar. Si així ho cregués, us asseguro que em tempta de passar comptes de tot el que va venir després d'això encara que algú em respondria que és massa fàcil atribuir a un auguri que no vam saber desxifrar a temps fins després de patir els estropicis que la vida ens ha preparat. 

Però, en tot cas, ningú em privarà mai d'haver tingut aquesta experiència única. Potser només per això val la pena deixar-se portar sense massa consciència.