Rosalia

 Avui és el primer de quatre concerts de Rosalia al Palau Sant Jordi de Barcelona que omplirà de gom a gom. Lluny queda el temps en què omplir un tal escenari era una proesa elíptica reservada només als concerts especials de reconegudes o estimadíssimes estrelles. Ara s'omplen com qui bufa globus. La corrua d'artistes que hi desfilen cada any és interminable. Molts no els conec i em produeixen una indiferència total. D'altres no em donen més satisfacció que una vaca amorrada a un micro. No és, evidentment, el cas de Rosalia i que la raó em salvi de posar-me a criticar el seu art. Primer, perquè tinc una admiració sincera pel seu primer àlbum que la va catapultar i davant el qual m'hi vaig rendir. Però no sé si per peresa, per manca de formació musical o per gust després ha deixat d'entusiasmar-me. Sospito que hi ha una qüestió més de fons. La contraposo radicalment amb la Shakira que sempre m'ha semblat un sac de gemecs i també es dedica no a omplir estadis, sinó a construir-se un estadi propi per atraure un autèntic turisme de l'espectacle que magnetitza fanàtics de tots els racons del món als seus concerts a l'estil Taylor Swift i d'altres. Un negoci d'abast mundial que també ha tocat amb les seves urpes esdeveniments esportius com maratons, curses, eclipsis...No fa gaire estava Cape Town i vaig contemplar una magnífica posta de sol. Quan va desaparèixer darrera la línia dels mars Índic i Atlàntic es va alçar un absurd aplaudiment des de la platja. La indiferència del Sol, la posta, el mar, el final del dia em va esfereir davant aquella reacció xarona. Només mereixia un silenci absolut. 

 La filòsofa Marina Garcés ho reflexionava de forma encertada. Vivim en uns temps on tot és immediat, extraordinari i imperdible (el missatge de "coses que no t'has de perdre" és constant en el medi publicitari). No arribem a digerir això de viure instal·lats en un extraordinari continu que, paradoxalment, esdevé ordinari. Acabem regurgitant-ho i saturant-nos, oblidant l'art de la calma i la contemplació que tota cosa bella requereix i transitant per aquesta vida en un flaix continu que ens obnubila l'enteniment i el sentit de la mesura. Per això mateix em repugnen els espectacles multitudinaris que semblen atiar unes emocions sovint primàries i col·lectives, properes a la hipnosi, que eliminen l'individu, la particularitat. Per això mateix encara, una de les situacions més horrífiques que em pugui imaginar és estar dins del Palau Sant Jordi o qualsevol mega-escenari en un d'aquestes recurrents espectacles. I si és davant d'una vaca en forma d'humà remugant davant un micròfon esdevé per mi la forma més refinada de tortura.  M'agrada la solitud, el diàleg individual amb un llibre, la conversa amb algú a qui apreciï i amb qui em senti escoltat i comprès. Odio l'estridència, el soroll, l'exageració, l'evisceració pública, la pornografia emocional. I em fa basarda la sensació d'alienació de l'individu  que aquestes esdeveniments projecten. A voltes fins i tot em transmeten un sentiment d'absurd similar a la mítica (segur que era un mític) orquestrina que tocava mentre el Titànic s'enfonsava. (Ara mateix, per exemple, penso que la pel·lícula Titànic és un dels producte cinematogràfics més infectes, plagat de clixés. Tanco el parèntesi) . De la Rosalia no en diré més, ara com ara només m'atreveixo a apreciar a part del Mal Querer, la seva habilitat comunicativa i de marketing que ha creat una imatge, un personatge amb una aura que tots ens entestem a alimentar. No sé si això és bo o dolent, però temo que a aquestes alçades no em deixaré seduir.

Que vagi bé al concert pels afortunats que han pogut arreplegar una entrada.