Ostracisme

 L'ostracisme (en grec ὀστρακισμός, ostrakismós) l'aïllament d'una persona en les seves funcions públiques i si s'escau privades, per evitar la seva influència o capacitat d'acció en un àmbit concret. L'ostracisme era una pràctica establerta en l'Atenes clàssica, que significava el desterrament de la ciutat . Quan alguna persona començava a acaparar càrrecs, responsabilitats, influències, fins el punt de posar en risc la vida democràtica, els atenencs lliures podien gravar el nom d'aquesta persona en una ostra (ostrakon), o en un tros de terracota que es dipositava en un gerra de ceràmica, en una assamblea anual que es duia a terme els mesos de gener o febrer dels ciutadans lliures. Si hi havia unanimitat, s'apartava a la persona de tot càrrec i capacitat d'influència. Era una pràctica ideada per evitar l'arribisme que de retuc derivava en les tan temudes tiranies. En les ostres gravades que s'han conservat fins i tot s'hi inscrivien insults,  acudits o els motius pels quals creien que aquella persona mereixia ser apartada. Es generava així un moviment espontani de sanejament de la vida pública, que immunitzava la societat contra la tirania. Sembla un exercici molt sa, i de fet tots hem conegut personatges en institucions de tot tipus, que hi han arribat no sabem ben bé com però esdevenen embuts, petits tirans o gent que sovint no fa res, o ho fa malament i fins i tot no deixa fer. Si existís aquest mecanisme entre nosaltres, no només el podríem posar en pràctica de forma efectiva sinó que seria una gran mesura disuasòria.

 A l'Atenes clàssica però es donaven dues característiques que feien possible un exercici d'aquest tipus. Primer, era una societat relativament petita, es calcula que en el seu esplendor hi havia 30.000 ciutadans lliures, ciutadans amb dret a vot. Un petit barri on tots podien comunicar-se, i els personatges més rellevants es podien conèixer. No cal dir que no hi havia mitjans audiovisuals, i la comunicació, la política, el govern, es duia a terme mitjançant la paraula, la seducció per la oratòria. Per això la paraula tenia tant de valor.  I tampoc hi havia lloc on amagar-se, tothom estava despullat davant el judici públic, com ciutadans d'un poble.

 La democràcia atenenca distava molt de ser l'ideal que imaginem. Només tenien dret a vot aquests ciutadans lliures, i de gènere masculí, que se sostenien sobre una piràmide més gran de metecs, esclaus i altres polis sufragànies. Per això tota comparació, en negatiu i positiu, amb les nostres democràcies cal agafar-la en pinces. Per exemple, els grans crítics de la democràcia , estarien d'acord en què el vot i el dret de decisió estigués en mans de ciutadans selectes que tinguin més criteri que la població general per prendre les eleccions encertades.

Quan diem que la nostra democràcia està en crisi, responem amb el tòpic que és el sistema menys dolent. Jo no crec que sigui el sistema el que falli, són les persones les que fallen. En darrer terme, moltes de les decisions i comportaments es reclouen en l'àmbit íntim i personal de qui pren la decisió de fer una cosa o una altra, de la llei que em dono a mi mateix i que considero com la vàlida encara que no en sigui conscient. El problema és que hem fet un pas més enllà, em temo, i ja no val cap norma moral intrínseca que ens donem. És a dir, allò que a més d'honest, calia semblar-ho, ha quedat obsolet. Ara n'hi ha prou amb semblar-ho. Devant d'això, i quan flaquegen els sistemes de control públic, ens quedem sense recursos per evitar la degeneració del sistema polític i econòmic. Els antics grecs ho van entendre molt bé, i van desenvolupar els recursos per modelar el sistema i evitar la degeneració lligada a les conductes personals. Tant l'art, les tragèdies i comèdies tenien una funció catalítica i crítica amb el sistema, com la mateixa pràctica de l'ostracisme. Una cultura, per cert, massa depenent de les subvencions i ara en hores baixes. Ja saben on picar per desmobilitzar-nos.

Deliri col·lectiu

Estic per començar a no prendre'm seriosament aquest país, entenent país per un espai geogràfic amb prou indefinició per a que hi càpiguen tants disbarats. Us proposo un experiment a veure què us sembla. Llegiu el següent text, sinopsi inicial d'un relat de novel·la negra.

 Un home va mantenir una relació sentimental amb una dona durant dos anys. Quan aquesta relació es va trencar, aquesta noia va reunir-se amb una altra dona de certa reputació per explicar-li que el seu ex-amant evadia diners en metàl·lic, fins 400.000 euros en bitllets de 500 i 200 euros, des d'Andorra, fruit de negocis que tenien el centre d'operació a Londres als quals mantenia informada a la seva mare que actuava com a tapadora. Dos anys després, aquestes converses surten a la llum pública perquè uns detectius privats van gravar-les en el bar o restaurant on les dues dones es van trobar.

 Molt bé, resulta un pròleg incitant. Però ara posem noms i cognoms. El suposat evasor és el primogènit de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, la dona amb la que l'amant va mantenir la conversa era l'aleshores senadora Alícia Sánchez Camacho, actual lideressa del PP a Catalunya, i els detectius privats van ser contractats per càrrecs del PSC del moment. Sigui tot inventat, que no ho és, com a mínim l'ara famosa conversa va tenir lloc i va ser gravada, el sol fet que es pugui ordir una trama d'aquest tipus en el cor mateix de la política catalana no és que faci riure, és que provoca un riure histèric que després deriva en plor desconsolat. No és que la realitat superi la ficció, sinó que la realitat s'ha convertit en un deliri, sobre el qual encara els polítitics pretenen fer ponderacions serioses! Si el nostre país accepta tanta tonteria és que mereixem enfonsar-nos més encara.  Per escudar-me d'un escepticisme que fàcilment derivaria en cinisme i finalment desembocaria un nihilisme d'on no voldria sortir per por a la decepció que sempre assetja, només em queda no prendre'm seriosament ni els polítics, ni els periodistes ni la mare que els va matricular. Per què no els fem fora d'una vegada? Perquè el més preocupant és que estem normalitzant aquestes coses, com si fossin agents infecciosos que ens han parasitat les neurones. Per cert...Benito...ha muerto!

Corrupció

 No és massa original penjar un post sobre corrupció aquests dies, però no està de més fer-ne algunes reflexions genèriques. M'agradaria, parlar-ne de les dimensions i el que se'n pot concloure. Primer, que algú arribi a acumular 22 milions d'euros, mareja. Cal molta voluntat per fer això, i molt d'esforç i imaginació per gastar-los en una sola vida que ja és prou avançada. Jo només puc arribar a la conclusió que cal una mentalitat malaltissa per acumular aquests diners que no donen res, perquè ni s'inverteixen ni s'utilitzen per cap altra finalitat com no sigui criar pols. El tal Bárcenas, pretenia així escudar-se en una falsa seguretat, davant el terror inonscient de la iniquitat de la vida? Sé d'una senyora que va morir passats noranta anys, i que en el moment de desfer-se'n del seu antic pis, els seus parents més propers van començar a trobar diners en metàl·lic amagats en pots de vidre, sota rajoles i en les calaixeres, fins sumar una bona pessigada de milions de pessetes. Era per ella un coixí ful per sentir-se segura contra les terribles certesa de la mort, que tot i així va arribar sense que se'ls gastés. Com a mínim els antics faraons s'ho creien de veritat i acumulaven fastuosos aixovars funeraris. L'afany acumulador pot tenir perfectament aquest origen, fet que denota una manca de solidaritat pels altres que també estem subjectes a la mateixa condició i una fragilitat mortal de la pròpia escala de valors.

L'altre fet és que a més aquests diners estiguin en un compte a l'estranger, on a més de mantenir-los amagats, estan lliures de tributar pel bé comú de tots els ciutadans. Ni civisme, ni res, encara agreujat per ser militant i un responsable notable d'un partit que es caracteritza pel seu patriotisme.

El darrer fet és la manca de vergonya. El tal Bárcenas se'l va veure fa poc dinant en un restaurant de Baqueira, a Urdangarin s'estava a la final de la copa del món de Handbol i l'ex-president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán donava recomanacions d'austeritat als treballadors mentre evadia fons, enfonsava empreses i guardava 150.000 euros en metàl·lic a casa seva. No dic que hagin de caure en l'ostracisme social, tothom, fins i tot ells, mereixen el dret a la rehabilitació, però es dona una imatge de normalitat que es pren primer com insult, segon, com una indiferència que immunitza l'escàndol. Escàndol, paraula aquesta que s'ha gastat, però que caldria recuperar amb tota la seva grandiloqüència.

Dues conseqüències indirectes de tot plegat, són primer l'establiment d'una mena de règim polític que s'ha vingut a anomenar cleptocràcia. Qui no estafa o roba o es fa el pícar, a tots nivells, des de l'abús de prestacions socials al desfalcament de diners públics, és tonto. I en segon terme, que s'esvaieix el sentit de presumpció d'innocència, pel de presumpció de culpabilitat i de retuc en un fonamentat pessimisme antropològic. Tots els polítics estan sota sospita. I això no pot ser bo, perquè sense honestedat, tenim el terreny adobat per la demagògia, la tirania, i  finalment la violència i l'anarquia. Estem cavant  la nostra pròpia fossa com a societat, com a civitas.

La línea de sombra

 La línea de sombra (The Shadow Line: A Confession) és el títol d'una de les obres de maduresa de l'escriptor polac en llengua anglesa Joseph Conrad (1853-1926) conegut sobretot per l'obra El cor de les tenebres. Més que una novel·la, és un relat o conte curt, que amb l'al·legoria d'un viatge en vaixell ambientat en els mars del sud-est d'Àsia a finals del segle XIX, reflecteix el pas de la joventut a la maduresa.

 El protagonista, el alter ego de Conrad, capitaneja el seu primer vaixell quan de fet es disposava retirar-se de la vida de mariner però de manera irracional es troba empès a fer el pas del que sabrà després que és l'edat adulta. Cal agafar les regnes de la pròpia vida, amb el carregament que ens han posat a sobre l'haguem volgut o no, si algun dia ens volem reconèixer-nos com a homes. I tot just sortir de port es troba pres per una calma asfixiant de la mar que només li permet navegar a la deriva, i amb la tripulació esquilmada per la malaltia. El jove capità ha d'assumir la responsabilitat de conduir el vaixell en aquest viatge espectral fins al port, lluitant contra les pors, la desesperança i el derrotisme. En aquest procés, no li manquen ajuts que l'empenyen a donar el pas, o el sostenen en la gravetat del moment, per després deixar-lo anar ja sol.

 És interessant que contra el que es podria esperar d'un relat iniciàtic, no es topa amb cap tempesta, sinó amb una situació absurda i desesperant, com acostuma a passar en la vida mateixa. Aquí Conrad utilitza un dels seus recursos més originals, dotar de personalitat l'entorn, la natura, en la que es reflecteix l'estat anímic dels protagonistes i els mateixos protagonistes semblen projectar-se en un entorn opressiu. Les descripcions de la calma, l'obscuritat que regna en el mar, l'ambient a bord transporten al lector dins l'atmosfera angoixada del relat.

El tema del viatge com un trànsit cap a una nova etapa de la vida és un fet recurrent des que es va escriure l'Odissea. Un veritable viatge es mesura en el que ens canvia en profunditat. En això es diferencia en el simple transportar-se, que és el que més sovint fem. El capità en surt victoriós, al preu d'assumir la joventut que queda enrera, que ja res no podrà ser igual i assumir les regnes de la vida quan descobrim que hem pres un nou grau consciència del que és impossible renunciar. És inútil provar de repetir una etapa que no tornarà, i si bé no l'envegem, si que reconeixem un melangia per un temps en que semblava que tot era possible, però que érem més ignorants.  Us deixo amb una cita del llibre, que en resumeix l'esperit:

Llenos de ardor y de alegría, caminamos, reconociendo las lindes de nuestros predecesores, aceptando tal como se presentan la buena suerte y la mal—las duras y las maduras, como suele decirse—, el pintoresco destino común que tantas posibilidades guarda para el que las merece, cando no simplemente para el afortunado. Si; caminamos, y el tiempo también camina, hasta que de pronto, vemos ante nosotros una línea de sombra advirtiéndonos que también habrá que dejar tras de nosotros la región de nuestra primera juventud.

La pensió de jubilació, una estafa programada?

 Sóc de la generació del baby-boom, és a dir, aquells que formem part de la franja més ampla de la piràmide d'edat d'aquest país. Som nosaltres, amb el nostre treball, que paguem la merescuda pensió de jubilació dels nostres avis i també ja dels nostres pares. Tot i així, encara que la base de la piràmide de la població en edat laboral és prou generosa, el sistema ja presenta problemes de viabilitat, com ho demostra les noves disposicions del govern (augmentar l'edat de jubilació i tenir en compte els darrers 25 anys de cotització). 

 La qüestió és que només cal fer una ullada sota la nostra franja en la piràmide,  per adonar-nos que el sistema serà insostenible. Nosaltres no tindrem una pensió pagada pels nostres fills i nets. És impossible com no passi alguna cosa imprevista, un afany reproductor sobtat de les properes generacions, una onada immigratòria com mai s'ha vist o un canvi biomèdic que ens faci jovenots als vuitanta-cinc anys. Xavier Sala i Martí comparava el sistema de pensions actual amb les estafes piramidals. I a mi m'ha fet pensar si no serem nosaltres, els que estem entre els 35-45 anys, els estafats finalment. Hi ha també una qüestió de fons. Tindrem dret d'exigir als futurs joves, que ens paguin la nostra pensió? A mi me la fa ballar aquesta solidaritat imposada, tot i que afirmo que sí, que de bon grat contribueixo, avui per avui,  i no escatimo. Crec que és un deure cívic i que a més em dona el dret d'exigir als meus representants. Però la càrrega serà exageradament onerosa amb els plantejaments actuals, per les generacions futures. 

 La pensió de jubilació també juga com un esquer ful, crec. A mi m'esgarrifa trobar-me raonaments en que posen com a horitzó vital la cotització a la seguretat social. No tenim prou present que aquests diners, en el moment que els entreguem, ja no hi són, i no es pot assegurar que ens retornin un dret que ens sembla adquirit d'aquí a dues, tres o més dècades. 

 Penso que com a generació, ens toca reflexionar solidàriament en aquests termes. Per mi hi ha dos plans, el primer és com es gestionarà tot plegat en un futur, tornant per exemple al model d'estalvi clàssic: allò que tinc, en bens o diners, representa una riquesa real, no una especulació com els plans de pensió privats. I per tant també comporta que visquem tots plegats amb més austeritat com una acció responsable de futur, per no hipotecar els nostres descendents. L'altra reflexió es refereix al mateix sentit de tot plegat. Darrera l'esquer de la cotització s'amaga el fracàs de la mentalitat positivista, que al final no pot obviar la pregunta, perquè vivim? Perquè, com deia Nietzsche, un cop resposta, segur que trobarem la forma de viure, amb o sense pensió de jubilació ni miratges estranys.

Una reflexió sobre el gran Recapte d'Aliments

 Jo sóc dels que crec que un gest té valor per sí mateix, i per tant honoro tothom que generosament fa un esforç per compartir els seus recursos per a que d'altres, sovint uns desconeguts en necessitat, se'n beneficiïn. Per tant, no em val allò que l'infern està ple de benintencionats. Dit això, em permeto fer una crítica constructiva al gran Recapte d'aliments i de retuc a la Marató de TV3.

 Penso que la seguretat alimentària és un mínim d'entre mínims que tot estat o administració ha de garantir. Si en el nostre cas ja ha fracassat en el tema de l'habitatge, i fins i tot n'ha estat còmplice,  cal esperar que com a mínim garanteixi que cap dels ciutadans d'aquest país no passi gana sense haver de recórrer a la FAO. És per això que no entenc això del gran recapte d'aliments, en dos sentits. El primer ja l'he esmentat. L'administració ho hauria d'assumir i a preu de cost dels aliments.  Em sembla una obvietat. En segon lloc, el sentit mateix de fer una donació d'aliments per part de ciutadans particulars, quan a més s'han comprat als supermercats que al final són els més beneficiats: és allò de donar peixos sense ensenyar a pescar, i ni tans sols els hem pescat nosaltres mateixos. No és més intel·ligent i eficient, per exemple, fer aportacions per microcrèdits o microfinançament, per engegar projectes que poden ser l'embrió d'empreses o idees viables, i que ajudarien a engegar l'economia real i crear riquesa i llocs de treball?

 Em sembla correcta la idea que la societat civil arribi on no arriba l'administració. Seria el sentit de fer-nos tots en certa mesura microcreditors o microfinancers, ara que el crèdit no raja. És un dels grans tresors que tenim, sobretot a Catalunya, la societat civil, però això ha de servir per empènyer a l'estat i el govern a posar una fita on està obligat a respondre, no a que s'inhibeixi. És a dir, l'acció social ha d'empènyer l'acció política, perquè si ni tan sols ens pot garantir l'aliment, de què ens serveix un estat, una administració? Així, el gran recapte d'aliments, tot i la bona intenció, pot tenir un efecte pervers perquè normalitza una situació de la que temo que en surten beneficiats sobretot els grans supermercats.

 El mateix es pot aplicar a la Marató, però enlloc d'aliments, posem-hi la recerca. Deu milions d'euros continua essent la xocolata del lloro, ho vaig escriure fa un any aquí mateix, si no va acompanyada d'una pressió real per atiar la despesa en recerca per part de l'administració que és qui realment té els recursos. Si no, l'únic que acabarem promocionant és un cofoïsme buit, que a mi, francament, m'ofega.

Fèlix Rodríguez de la Fuente ens recolza

                                                        Ens recolzaràs tu també?

                                      http://goteo.org/project/horts-socials-i-aus?lang=ca