Follow by Email

dilluns, 4 de febrer de 2013

Corrupció

 No és massa original penjar un post sobre corrupció aquests dies, però no està de més fer-ne algunes reflexions genèriques. M'agradaria, parlar-ne de les dimensions i el que se'n pot concloure. Primer, que algú arribi a acumular 22 milions d'euros, mareja. Cal molta voluntat per fer això, i molt d'esforç i imaginació per gastar-los en una sola vida que ja és prou avançada. Jo només puc arribar a la conclusió que cal una mentalitat malaltissa per acumular aquests diners que no donen res, perquè ni s'inverteixen ni s'utilitzen per cap altra finalitat com no sigui criar pols. El tal Bárcenas, pretenia així escudar-se en una falsa seguretat, davant el terror inonscient de la iniquitat de la vida? Sé d'una senyora que va morir passats noranta anys, i que en el moment de desfer-se'n del seu antic pis, els seus parents més propers van començar a trobar diners en metàl·lic amagats en pots de vidre, sota rajoles i en les calaixeres, fins sumar una bona pessigada de milions de pessetes. Era per ella un coixí ful per sentir-se segura contra les terribles certesa de la mort, que tot i així va arribar sense que se'ls gastés. Com a mínim els antics faraons s'ho creien de veritat i acumulaven fastuosos aixovars funeraris. L'afany acumulador pot tenir perfectament aquest origen, fet que denota una manca de solidaritat pels altres que també estem subjectes a la mateixa condició i una fragilitat mortal de la pròpia escala de valors.
L'altre fet és que a més aquests diners estiguin en un compte a l'estranger, on a més de mantenir-los amagats, estan lliures de tributar pel bé comú de tots els ciutadans. Ni civisme, ni res, encara agreujat per ser militant i un responsable notable d'un partit que es caracteritza pel seu patriotisme.
El darrer fet és la manca de vergonya. El tal Bárcenas se'l va veure fa poc dinant en un restaurant de Baqueira, a Urdangarin s'estava a la final de la copa del món de Handbol i l'ex-president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán donava recomanacions d'austeritat als treballadors mentre evadia fons, enfonsava empreses i guardava 150.000 euros en metàl·lic a casa seva. No dic que hagin de caure en l'ostracisme social, tothom, fins i tot ells, mereixen el dret a la rehabilitació, però es dona una imatge de normalitat que es pren primer com insult, segon, com una indiferència que immunitza l'escàndol. Escàndol, paraula aquesta que s'ha gastat, però que caldria recuperar amb tota la seva grandiloqüència.
Dues conseqüències indirectes de tot plegat, són primer l'establiment d'una mena de règim polític que s'ha vingut a anomenar cleptocràcia. Qui no estafa o roba o es fa el pícar, a tots nivells, des de l'abús de prestacions socials al desfalcament de diners públics, és tonto. I en segon terme, que s'esvaieix el sentit de presumpció d'innocència, pel de presumpció de culpabilitat i de retuc en un fonamentat pessimisme antropològic. Tots els polítics estan sota sospita. I això no pot ser bo, perquè sense honestedat, tenim el terreny adobat per la demagògia, la tirania, i  finalment la violència i l'anarquia. Estem cavant  la nostra pròpia fossa com a societat, com a civitas.


Cap comentari:

Publica un comentari