Monarquia

 Hem viscut tants anys sota la presència del rei Joan Carles I, justificada pel seu paper durant la transició a la democràcia, que a mi se'm fa molt estrany tot això de la cerimònia de coronació d'un nou rei, amb el nom de Felip VI. La impressió, emocional, és d'un atònit anacronisme. Com si haguessis ressuscitat Ramsés II i el posessin al capdavant del govern egipci. 

També m'ha provocat una certa perplexitat el monarquisme exhibit per molts mitjans de comunicació, especialment diaris, en que s'ha fet pinya al voltant d'aquesta institució d'una forma, perdoneu l'expressió, francament petenera, per no dir fins i tot idolàtrica. 

Com passa en moltes coses, és important tornar a l'arrel per entendre-les. Quin és, al cap i a la fi, l'origen de les monarquies? I deixem-nos estar de designis divins i fonamentalismes nacionals. Les monarquies enfonsen les seves arrels en la desmembració de l'Imperi Romà, quan les famílies patrícies s'organitzaren al marge de l'imperi que no els podia donar més cobertura, i establiren les bases del sistema feudal. Les vicissituds de la història van fer que alguns llinatges prenguessin preeminència fins amb el temps esdevenir monarques d'una nació o imperi. Això és un resum molt suscint. Evidentment, les monarquies es van dotar d'una càrrega simbòlica fins confondre la nació o l'imperi amb el mateix monarca, i de retuc, amb el sistema polític i social que el sosté. La màxima expressió va ser l'absolutisme borbònic dels reis francesos (allò de l'Estat sóc jo i tota la pesca). En d'altres casos, aquesta figura simbòlica ha esdevingut un aglutinador del sentiment o dels interessos nacionals, i ha estat moderada i ha esdevingut moderadora, a voltes no se sap ben bé de què, fins les actuals monarquies parlamentàries, que són purament simbòliques. La tendència general és que si no han evolucionat en aquest sentit, han tingut una fi més aviat poc desitjable. Com a símbol representatiu i ben sovint com a còmplices d'uns sistemes injustos i anacrònics, evidentment han patit les convulsions polítiques i socials que han passat des de l'exili (vegeu els reis grecs i els Búlgars i el mateix Alfons XIII), la plebeització (els emperadors xinesos), o ras i curt la decapitació, afussellament o el que s'escaigui segons les tradicions del país, i aquí la llista és llarga (Lluís XVI, el tsar Nicolas II, etc.). Tot cal dir que en aquests darrers casos s'ho van ben buscar. 

 En tot cas, avui dia la pervivència de la monarquia no s'entén sense la necessitat social d'uns elements referncials, que ens identifiquen com a comunitat (i com a sucosa font de material per la premsa de paper couché), o també com a reflexe inconcient de l'ideal de vida que alguns voldrien, o ves a saber perquè. Des d'un punt de vista pràctic, poden desaparèixer que no passarà absolutament res, perquè si fos així seria realment preocupant. Personalment em fa angúnia el privilegi adquirit per naixement, a més cuirassat de forma legal. I continuo pensant que algú que ja neix amb la vida solucionada i el guió escrit, no pot de cap manera fer-se càrrec dels problemes reals de la gent normal o corrent, el populatxo entre el qual m'incloc. Per això em sonen tant fatus i d'una buidor melancòlica els discursos reials. No pot ser referent per res com no sigui que tingui la sort del rei Joan Carles que es la va encertar quan el destí li va donar unes circumstàncies que el van justificar. Però al meu entendre, podem aviar-los al museu de cera i tant tranquils.

1914-2014, centenari de la Gran Guerra

 Aquest mes de juny farà 100 anys de l'inici de la Primera Guerra Mundial, exactament el dia 28 de juny amb la declaració de Guerra de l'Imperi Austríac a Sèrbia. No fa gaires anys encara es reunien el dia de l'armistici els darrers soldats supervivents, ancians revellits en cadira de rodes. Homes de més de cent anys que van enrolar-se quan tenien 18 o 19. El darrer en morir va ser un australià que va enganyar a la caixa de reclutes i tenia catorze anys el 1918. I la darrera participant activa, una infermera anglesa. Tots ells van morir per sobre dels 110 anys. 

 Dir-ne la Primera Guerra Mundial és una conseqüència de la segona que va venir després, com sempre hi haurà el Papa Francesc fins que no hi hagi un Francesc II. Perquè pels coetanis que la van viure va ser simplement la Gran Guerra. El seu impacte històric és més gran, més rupturista del que ho fou la  Segona Guerra Mundial, encara que amb menys morts però per una qüestió simplement tècnica. Aquesta guerra marca, sens dubte, l'inici del segle XX des de tots els punts de vista. 

 Al marge d'aquesta disgressió, allò que ha capficat els historiadors és, perquè es va produir aquest conflicte. El problema dels historiadors, que també és el seu avantatge, és que treballen a pilota passada. Si els fets van ocórrer molt remotament el problema és el de les fonts, que s'hagin conservat, i el dels testimonis directes i les restes que es puguin examinar. Si cau massa a prop, la tendenciositat imperant pot esbiaixar l'enfoc de la recerca històrica. És la conclusió que de moment trec de llegir un llibret d'historiografia de la Gran Guerra que m'ha caigut a les mans. En tot cas, això no ha de fer renunciar a la recerca de la veritat. Sobretot quan es va desencadenar una carnisseria inaudita, inimaginable fins aleshores. El que succeí en la Segona Guerra Mundial simplement va ser un avenç tècnic, en aquest sentit. 

 Un punt important i que a mi és el que m'ha quedat ben clar és que ningú va preveure la dimensió del conflicte ni les escabetxines mecanitzades, inhumanes, que va comportar. Totes les parts implicades es van trobar enfangades, material i metafòricament, en els esdeveniments. Només els Estats Units van entrar a la guerra amb l'objectiu de desllorigar l'ordre Europeu que l'havia pogut covar (la fi dels grans imperis, posar fre al bolxevisme revolucionari i donar veu a les minories nacionals i el dret de l'autodeterminació i finalment crear una Societat de Nacions que evités un desastre semblant). El segon punt era d'ordre més irracional. L'ambició imperial de les diferents nacions, influïdes per la casta militar, que van veure més aviat de grat la possibilitat d'un conflicte i varen afavorir els esdeveniments per a que es desencadenés. Per exemple, és ben sabut que Alemanya va induir un ultimatum a Serbia que ja sabia que no admetria. Aquesta mentalitat era purament decimonònica, però la tècnica ja no. Alemanya, el segon Reich, fabulava amb la Gran Alemanya, la Mittle Europa, França volia recuperar l'Alsàcia i la Lorena i venjar-se de la Guerra Franco-Prussiana de finals dels 70 del segle XIX. Anglaterra no veia amb bons ulls les ambicions imperials dels continentals, i semblava que seria neutral si no fos perquè tenia una aliança amb Bèlgica que finalment va ser arranada. Un error de càlcul. L'Imperi Austríac veia en la guerra una manera de galvanitzar-se, igual que l'Otomà, i el Rus també una via per estabilitzar-se. A tots els va sortir malament i d'una forma imprevisible. Només cal mirar el mapa d'Europa de 1914 i comparar-lo amb el del 1920. 

Adéu imperis, visca les revolucions i l'autodeterminació dels pobles i més de 22 milions de morts (la meitat dels mobilitzats), i no va solucionar res. Es va deixar l'ou de la serp que covava la Segona Guerra Mundial per una simple curtesa de mires. No n'hi havia hagut prou i els armisticis es varen signar amb una mentalitat del segle XIX.

 Tot i així, penso que sempre, en darrer terme, hi havia persones concretes que en algun moment varen prendre una decisió determinada que va desencadenar-ho tot. Aquesta és la part més misteriosa de tot conflicte, el factor humà, i potser el més inatansable. Ja hi tornaré.

El joc de l'amor i de l'atzar

 Ahir vaig poder assisitir a l'obra de teatre El joc de l'amor i de l'atzar, de Pierre de Marivaux (1688-1699), sota la direcció de Josep Maria Flotats al Teatre Nacional. Ha estat una vetllada agradable, unes interpretacions exquisides. L'obra pot semblar lleugera, així d'entrada, però em sembla que per valorar-la com cal necessita una segona lectura, i tercera si cal.

 Primer a nivell de llenguatge que assoleix una fita molt difícil. Elaboradíssim, quasi preciosista, però que alhora col·labora amb l'obra i no fa perdre el fil de l'argument a l'espectador. Això és molt difícil d'assolir, perquè la forma pot enterrar el contingut i en aquest cas es demostra que un bon text amb un nivell lingüístic i estètic pot anar-hi a favor i potencia tota  l'obra. No és gratuït i és quasi com anar a un concert. És el que feia en Shakeaspeare, i el que explica que és un dels pocs autors teatrals que quan es fan adaptacions cinematogràfiques es respecta el text i el vers. 

En segon lloc, darrera una història enginyosa, pot semblar supèrflua i tot, palpita tot el món de l'època pre-revolucionària, el segle de les llums, francesa. En el fons l'obra planteja un antic problema que és el trencament de les normes socials, de l'ordre establert, quan la passió es posa pel mig, en aquest cas l'amor. Els actors prinicipals viuen en l'engany d'estar enamorats del criat i no de l'amo o a l'inversa, i això els posa en una situació de conflicte que si bé en Marivaux deriva cap a la comèdia, podria molt fàcilment fer-ho cap a la tragèdia. Diguem que en aquest sentit s'escaqueja no com va fer el seu antecessor amb Romeu i Julieta o com farien els posteriors romàntics. De totes maneres, planteja la qüestió del prejudici i sobretot és un retrat d'aquest en una societat estrictament regida pel sistema social. L'obra vista amb uns ulls moderns fins i tot pot resultat políticament incorrecta ja que deixa el populatxo, la baixúrria, com una casta vulgar destinada a perpetuar-se entre ells mateixos. I dona a entendre a qui anava dirigida l'obra, al gaudi dels aristòcrates o bé a l'alliçonament dels servents. Podia tenir una funció política, no sé si massa conscient. Hi ha al darrera, doncs, el pàlpit de la revolució quan aquesta casta precisament s'atreveixi a subvertir aquest ordre. És un altre exemple de com creix una obra si se la sap llegir en el seu context correcte.Per les interpretacions de l'Àlex Casanovas, Mar Ulldemolins i la resta, només puc dir Chapeau!

Diari de campanya

Buscava inspiració per escriure alguna cosa sobre la campanya europea, però francament, el nivell (pel seu dintell inferior), només encomana desencís. Tot va començar amb la mediocritat habitual, això ja no ens sorprèn, només amb l'interès addicional que suscita la presència del Josep Maria Terricabas, almenys algú que pot acreditar una sòlida carrera fora del partit i una formació intelectual sòlida. Però aquests darrers dies està tocant fons, definitivament. De veritat que als líders dels partits, especialment els grans partits a nivell estatal, els importa Europa? No he vist en els seus discursos res que no s'aparti d'un horitzó immediat, una clau partidista i uns plantejaments que obeeixen a la lògica del partit i no a un discurs constructiu i sobretot pedagògic que provi de convèncer-nos. Pobresa argumental, seria l'eufemisme. Jo en diria estupidesa supina. De veritat és aquesta gent la millor que ens pot representar, els més qualificats per treballar a Europa? No, no i no pot ser possible. El pitjor del cas és que ens hem acostumat a aquesta mediocritat grisa, malaltissa, i no tenim eines per canviar-la. Aquests espantalls sorgeixen del sistema partitocràtic, que blinda la influència que en poguem tenir. Com a mostra un botó. La dialèctica encetada a partir del famós comentari  del candidat del Partit Popular, al marge del judici que mereixi, està al nivell d'un pati d'escola. Els del PP han rebuscat un tweet de l'Helena Valenciano per contrarestar la baixesa. Vaja, que com a únic recurs contra la pobresa dels comentaris del seu candidat és demostrar que l'adversari la comparteix. Desesperant.  Els polítics, en general, han desenvolupat un instint en que mosseguen qualsevol tou que puguin imaginar de l'adversari, i apel·len a l'animadversió espontània, basant la campanya en les emocions, la construcció de la pròpia veritat i en definitiva, tractant els adversaris com si estiguessin posseïts d'una mena de malaltia mental. Arriben al límit d'alegrar-se de les relliscades de l'adversari, sens haver de buscar el propi encert. Francament, és desolador. La ciereta del pastís l'ha provocada la presència del Pasqual Maragall en un acte electoral del seu partit. L'acte reflex era tristament previsible tot i alguna reacció ben decorosa. Algú ha deixat caure que ERC manipula els malalts d'Alzheimer per les seves campanyes. De veritat que aquesta gent té una certa capacitat de reflexió i auto-crítica per ponderar el que diuen?

Allò més preocupant és que el sistema es retroalimenta. Tenim els polítics que ens mereixem, i aquests s'esforcen en encomanar el seu nivell a la població general. 

 Jo no sóc per caràcter maoïsta ni res d'això (els que em coneixen ho saben prou bé), però a voltes em venen ganes que s'encengui una revolució que calcini el sistema i es refaci de nou (sense que ningú prengui mal, això sí).

Ucraïna

 La crisi Ucraïnesa ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre. No és la primera vegada, com si descobríssim aquest país de cop i a més ens sorprèn que amagui un conflicte tant virulent. El mateix va ocórrer ja fa anys quan es va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Encara recordo els primers croats que he conegut en la meva vida, es van ofendre quan les vaig preguntar si eren iugoslaus. Jo era molt jovenet i no havia sentit parlar mai de Croàcia.

Per tergiversació informativa, tinc la impressió que tots hem pres conscientment o inconscientment partit en aquesta qüestió encara que ens caigui geogràficament molt lluny (excepte quan obrim el fogó de la cuina). Els Ucraïnesos són els bons i els russos i pro-russos els dolents. Jo només conec alguns detalls de la història recent d'Ucraïna, però em semblen suficients per copsar ni que sigui llunyanament com de complicada és la situació, i entendre la necessitat que en qüestió de fronteres, potser és necessari establir unes regles per canviar-les sense fer esclatar cap polvorí encara que siguin arbitràries o artificioses.

Per exemple, sé que els ucraïnesos van rebre com allieradors les tropes alemanyes de la Segona Guerra Mundial (hi ha fotos en que es veuen les dones repartint flors entre els soldats de la Werhrmacht). Senzillament perquè els treien de sobre el jou del stalinisme, que amb els seus delirants programes agraris i trasllats de població havia provocat una famina monstruosa. No pocs es van apuntar a les files de Hitler i n'hi havia que eren capatassos dels camps de concentració. També cal dir que poc després, quan les SS es van fer càrrec d'aquells territoris, es van adonar que havien caigut en mans d'un altre paranoic potser pitjor que el Stalin. El fet és que els russos, si abans ja els maltractaven sense motiu, després de la guerra encara se sentien més legitimats per aplicar els seus plans de neteja ètnica i l'experimentació social i econòmica. 

També sé que Crimea mateix ha estat una terra de pas i que ha estat sota el domini de grecs, tàrtars, mongols, turcs, russos i que Lenin la va cedir a la república soviètica de Ucraïna. Fins i tot els anglesosi van anar a lluitar, allí pel segle XIX, contra l'imperi del Tsar (la famosa guerra de Crimea). Actualment la majoria són russòfons amb sentiment rus, i això explica que s'hagi separat tant fàcilment d'Ucraïna. 

Sé també que Yanukóvich, del que curiosament he llegit la millor crònica que el retrata en un diari Namibià, és un figura de l'espoli i un mafiós, que buscava tapar el forat financer que havia provocat mitjançant o bé una associació amb Europa, que en aquest cas l'hauria obligat a establir una democràcia transparent i per tant que tard o d'hora fos foragitat del poder, o bé amb Rússia que en faria la vista gorda i en faria un estat titella. L'esca que ha fet esclatar el polvorí format per la barreja de russos ucraïnesos, russo-russos, ucraïnesos i ètnies vàries que es van deixar veure a la plaça de Maidan (tàrtars, jueus, afganesos, turcs etc.), tots els que han passat i han conformat aquest país, i que darrera de Putin veuen el fantasma de l'antiga URSS, i al contrari, els pro-russos, que veuen en el nou govern d'Ucraïna la bèstia feixista. Tot falcat en l'imaginari col·lectiu ben recent i explica la irracional violència.

 En fi, que n'hi ha per llogar-hi cadires i cal llegir la història per provar, només provar, d'entendre alguna cosa. 

El meu homenatge a Gabriel García Márquez

L'origen de les llengües

 En un temps de desencontres i prejudicis, és interessant fer una mirada al passat i a la història de la nostra cultura per abaixar-nos els fums i posar les coses a lloc. És el que he fet quan he llegit un breu assaig sobre la història de les llengües hispàniques. Aquest és un tema espinós, carregat d'estupidesa política avui dia, però que em sembla d'una bellesa extraordinària. També demostra un fet molt important. Les llengües no existeixen per si mateixes, no són ents autònoms. Qui existeix són les persones que les parlen. És ben curiós pensar que el que jo parlo i escric ara és una herència viva que només jo i els meus coetanis poden mantenir. Una herència que té les restes d'una llarguíssima història que es confón amb l'origen mateix de l'home, perquè el que al cap i a la fi ens fa humans, i per tant germans, és l'ús del parlar simbòlic, de la llengua. Per això mateix trobo tant preciós qualsevol parla i qualsevol dialecte. Cadascun ens porta com una música la història de tots plegats.

Al que anava, m'ha agradat aquest assaig perquè dona a entendre que les llengües se n'en refoten de les fronteres, i fins i tot les utilitzen com a crissols de noves variants. Els llocs de contacte són especialment fructífers per crear llengües i dialectes. Els substrats ibèrics, es parlaven vàries llengües, i els adstrats gòtics deixen l'emprempta i a voltes defineixen el naixement d'una nova llengua a partir de la base llatina.  Ara sé, potser ja ho havia sabut abans, que el català occidental neix de l'expansió mitjeval del català a les valls del Pallars i la Ribagorça on encara pervivia el basc, i li va donar l'accent característic a més d'alguns topònims i vocables. Que l'aragonès no es va poder estendre i consolidar perquè la vall de l'Ebre es va poblar de navarresos i castellans i no va conseguir sobreviure al segle XV quan el castellà es va fer preeminent. I també és interessant la influència del celta en la gestació del gallec i posteriorment el portuguès. Quan penso en el brasiler, fa de mal creure que els celtes estiguin al darrera de tot això. I esmenta les llengües hispàniques que s'estaven gestant i van ser escombrades per la invasió àrab del segle VIII. No va ser de cop, es poden veure encara vestigis d'aquells primers bagits. Què es parlaria en l'actual Andalusia, que ni tan sols tindria aquest nom, si haguessin aconseguit desenvolupar-se? Una veu que s'ha apagat, però per contra dona lloc a altres veus. La destrucció i construcció. Avui dia tot això ha pres una deriva incerta. Estic parlant d'una època en que no hi havia mitjans de comunicaició massiva, és obvi. La gent vivia i moria sense tenir massa notícies del que passava uns centeners de quilòmetres enllà, la cultura i les llengües arrelaven i florien en un tempo que avui ens semblaria insuportable. En fi, que quan llegeixo un críptic whatsupp, no sé si podem parlar d'una evolució positiva o una perversió final, la darrera estació, de tot aquest procés. Que tot això se li posin tints partidistes i polítics m'entristeix, i també si algú proclama no sé quina preeminència sens apreciar el tresor que amaga cada parla. Aleshores, prefereixo callar.