Ens veurem allà dalt

 Ens veurem allà dalt és el darrer premi Goncourt, crec que el més prestigiós de les lletres franceses per un simple títol. L'autor és Pierre Lamaître. No havia llegit res d'ell però el vaig engrapar així que vaig entrar en una llibreria, ja que estava ambientat en la primera Guerra Mundial. 

 El llibre enganxa des de la primera línia fins la darrera pàgina, amb un estil cinematogràfic, i combina el drama, la comèdia, la veritat històrica i la ficció. Allò que el fa més atractiu, junt amb la trama i el suspens que assoleix i fa que no es pugui deixar de llegir, és la verosimilitud dels escenaris en que transcorre la història. Crec que aquest és el punt que la fa trascendir de veritat. El marc històric del final de la Gran Guerra i la primera post-guerra està aconseguit de forma molt verosímil combinant els fets històrics generals amb l'ambientació de l'època, tant a nivell material com psicològic. Hi ha en el rerefons una encertada i àcida crítica als efectes de la Gran Guerra, i a la desconsideració en que varen caure els supervivents que van tornar del front. S'arribava a extrems tant grotescos com considerar els que havien sobreviscut i no tenien cap condecoració, com elements dels quals calia malfiar-se. Es palpa també aquest rebuig social, difícilment explicable en primer terme, d'aquests supervivents, com si fossin testimonis d'una realitat que més valia ignorar, testimonis de l'absurd i d'una victòria que va ser el més semblant a una derrota en tots sentits però que ningú gosava qualificar com a tal. També retrata les actituds morals dels diferents estrats socials, els oportunistes, els resignats, els mutilats, l'ambient depriment del París del 1919. Tot fet amb pinzellades que només poden haver-se fet amb un treball de documentació i immersió històrica que per a mi és el més extraordinari d'aquest llibre. La fusió amb la trama, com ja he dit, és el que en fa una gran obra literària.

 L'única crítica que m'atreveixo a fer és que en els capítols finals pren un cert aire de vodevil, s'accentua el costat còmic i no acaba de tancar bé alguns aspectes de la narració, per exemple com es justifica que el ric senyor Péricourt, en descobrir que l'enterrat en el panteó familiar no és el seu fill, no furgui més enllà. Només és un humil apunt d'un pobre lector. En tot cas, us recomano el llibre. 

Ebola, el símptoma i la malaltia

            Encara no hi ha hagut temps d’oblidar les declaracions que es produís un contagi local eren pràcticament nul·les. Ni les portades de certs diaris mostrant amb orgull una resposta que ha resultat més aparent que efectiva. Si la proporció d’infectats tractats i professionals que els atenen i s’infecten fos la mateixa que la que s’ha donat a Espanya i els Estats Units (en aquest darrer país actualment dos), no quedaria ningú que gosés arremangar-s’hi. Recordem que en el brot actual, ja hi ha al voltant de 8000 afectats oficials.   A Nigèria, on han tingut també un brot importat amb avió, la resposta ha estat exemplar i efectiva i es pot considerar virtualment eradicat.  On està el subdesenvolupament?

            Quan algú es troba amb problema o situació davant la que no s’hi ha enfrontat mai, si té sentit comú busca el consell o la col·laboració de qui en tingui experiència, de qui en sap de veritat. No té massa a veure tenir un protocol formalment perfecte i la seva aplicació real per persones que no s’hi han trobat mai. Hi ha professionals del nostre país que hi han treballat en brots d’Ebola des de fa anys i encara estan esperant que els truquin ―parlem específicament de amb Metges Sense Fronteres― i així ho han deixat entendre des d’una discreció que els honora.  

            És evident la pèssima gestió informativa de la crisi els primers dies, que fa pensar que no s’havia imaginat o previst la possibilitat d’una situació semblant. Certes declaracions cal atribuir-les, si es vol ser condescendent, a la improvisació. No cal entrar en valoracions personals, però certament, cal preguntar-se qui valora els mèrits i capacitats de certs alts responsables i quin sistema és aquest que pot permetre que arribin tant amunt.

            L'Ebola també posa de relleu la fragilitat del nostre escenari que no té molt a veure amb el risc sanitari objectiu. Ningú ho ha valorat públicament, però estem segurs que els nostres responsables polítics han imaginat l’impacte que podria tenir un brot que anés més enllà d’aquest cas concret. Ja s’ha fet un discret esment dels efectes immediats en l’àmbit del turisme, però el que realment es tem és l’efecte que provocaria en allò tant abstracte i temible que s’anomena “la confiança dels mercats”,  a més de l’epidèmia psicològica amb les imprevisibles conseqüències, a tots nivells, de l’alarma social que provocaria.

            La OMS ja va advertir que només es qüestió de temps que el Ebola fes el salt al món desenvolupat, els responsables del Banc Mundial han clamat, massa tard, que s’ha reaccionat tard i malament, però el que ningú esperava és que el salt el fes tan aviat ni a través de la importació activa de malalts. Si la justícia no és prou motiu per prevenir i actuar, que es faci per egoisme.

Roland Besenval

 Qui era en Roland Besenval? Ho vaig saber ahir, massa tard.Acaba de morir amb 67 anys. I ha estat a través del seu obituari que he llegit a La Vanguardia que n'he sabut l'existència. Parlaré en present, encara. És un eminent arqueòleg francès que ha consagrat la seva vida en la recerca al mitjà orient i l'Àsia Central, sobretot a l'Afganistan. És ell qui va trobar els vestigis del pas d'Alexandre el Gran per la Bàctria, a l'actual Afganistan. Va desenterrar les restes de llegat grec que va arribar fins aquelles terres, una troballa a l'alçada cinematogràfica del Indiana Jones. Un home compromès, devorat per la curiositat i que ha treballat durant dècades en condicions extremes, llocs isolats, capaç d'establir ponts amb les cultures més allunyades. El seu equip també va posar al descobert les estàtues greco-búdiques de Vardak. L'art greco-búdic és una mixtificació fascinant d'orient i occident, de la cultura clàssica hel·lenística i la religió budista que aleshores imperava al centre d'Àsia. L'intercanvi d'idees que dona lloc a una cosa original que no és la simple suma del que l'ha originada. 

 Llegint la seva vida m'he sentit mediocre, francament. I penso que al cap i a la fi, qui vol tenir una vida que es pugui dir mereixedora de ser viscuda, ha de sortir algun moment o altre del que s'anomena la zona de comoditat, trencar amb les falses seguretats i els clixés que ens han imposat o hem anat assumint. No crec que ningú es llenci a fer excavacions arqueològiques a l'Afganistan sense aquest punt d'agosarament que el fa sortir dels marcs habituals. No m'ho puc explicar de cap altra manera.

El que hi ha darrera la consulta

 Només tinc ganes de compartir alguns pensaments sobre tot aquest afer de la consulta sobre la independència a Catalunya. Ni se m'acut entrar en disquisicions legals, legitimitats, etc. Els diaris en van plens i francament, jo començo a estar-ne avorrit i voldria pasar-ne pàgina per entomar coses més importants i urgents.

Aquests són els meus sentiments/percepcions. El primer és la futilesa de tot plegat. Els problemes globals, i especialment els d'alguns països o regions del planeta, em fan a voltes pensar que Catalunya està poblada pels descendents dels violinistes del Titanic que van anar tocant fins que l'oceà els engolí. En aquest sentit, insisteixo que personalment, la consulta m'interessa ben poc. Per mi l'essencial és que els que volen la independència, és què en volen fer del nou estat que nasqués. I aquí podria estendre'm sobre tot el que jo penso però ara no ve al cas.

En segon lloc, crec que el debat no és gens sincer. Cadascú parla des del seu prejudici particular. Quan parlem de pro-consulta o anti-consulta, el subtext és que els pro-consulta de fet són independentistes i els anti-consulta, consideren que Catalunya no és cap subjecte polític sobirà, i en el fons, obrir qualsevol camí que plantegés obertament la hipòtesi de desintegrar Espanya, els resulta poc menys que una violació metafísica. Com si els diguessin en contra del Parmènides, que el Ésser pot no Ésser. S'està tocant aquí una tecla del subsconcient col·lectiu que només pot amagar una reacció reflexa i inflexible. La resta, discursos, justificacions, recursos legals, no són res més que fum, fum, fum, per evitar la qüestió de veritat. Si no s'és prou clarivident per veure aquestes posicions i prejudicis, no s'entendrà que el xoc és absolutament inevitable. He dit.

Plotí al Collsacabra

 Plotí és el principal exponent del neoplatonisme. I també qui va engendrar la imatge diguem-ne mística o filosòfica d'una cascada d'aigua caient pausadament sobre un estany, i que representava a l'Ésser que en no poder-se contenir en ell mateix, es devessava passivament i es desplegava en les imatges ideals i finalment en les coses de les que finalment l'Èsser en participava. Aquesta imatge, i aquesta idea suggerent, estan en l'origen de certes concepcions teològiques cristianes que es van abeurar del neoplatonisme, però també està en l'origen com a concepte, de Hegel i de retuc de Marx amb el seu materialisme dialèctic.

En fi, prou disgressions. Aquest apunt pedant, només ve a cuento per una visió (ben real, no m'havia fumat res), que he tingut aquest estiu. Però cal anar uns mesos més enrere, quan vaig passar per un paratge que es coneix com el Salt de l'Avenc. Sota els espadats del Collsacabra és un salt d'aigua, que d'aigua només en porta quan plou amb insistència, que salta al buit des d'uns cent o cent i escaig metres. Al final de la primavera estava eixut i no es distingia on podia ser aquesta salt. Només hi havia una cinglera, impressionant, i un esvoranc de terra polsosa.

 Aquest mes de setembre, amb un estiu tant generós de pluges, tot havia canviat. On hi havia un mur indiferent, baixava una cortina d'aigua que cuejava pel vent i desperdigava les gotes. A la seva base tot havia reverdit, i l'esvoranc era un pèlag d'aigua tranquil·la que sobreeixia en el seu extrem i donava naixement a un rierol. L'aigua semblava eixir de no-res, del mateix cel. Només se sentia el degoteig  que dansava segons el vent, la remor de l'aigua entre les pedres i el frec de les fulles pentinades per l'aire. Es fa palès, en una mena de camí invers, que les imatges que podem veure o observar potser només són un reflex d'una realitat que ens sobrepassa. O així ens agradaria que fos. En fi, perdoneu per la disgressió, m'he aixecat una mica místic. 

Susceptibilitat: a propòsit de dos casos

 No sé si és una percepció personal meva o és que vivim en uns temps d'exaltació en que qualsevol comentari, per constructiu que sigui, s'arrisca de ser tingut com una ofensa personal. M'hi trobo amb freqüència, fins el punt que tendeixo a inhibir-me davant coses que no haurien de produir cap escarafall. Per exemple, tornant en avió recentment després de catorze hores i a punt d'agafar la darrera escala, vaig posar-me a la fila, pel davant de dues dones que s'havien apartat, creia jo. Es van queixar que si volia colar-me, i els vaig respondre que no calia que patissin, que l'avió, i això és ben cert, sortiria a la mateixa hora per tothom. No s'ho van prendre del tot bé i em van respondre si estava nerviós o què. Millor callar quan ni les bromes poden ser ben enteses i no hi ha cap mena de mala voluntat. I l'altre dia, al parc de l'Estació del Nord finalment em vaig queixar a un amo d'un gos que el tenia deslligat. Gos de dimensions considerables que podia atropellar un nen sense miraments. És una actitud abusiva, i tot el parc, és fàcil comprovar-ho a qualsevol hora, és un immens pipican amb els gossos deixats soltos per tot arreu quan a cada racó hi ha un cartell que commina clarament a portar-los lligats. Jo no els tinc cap simpatia, als gossos, però sobretot trobo que així l'espai aquest esdevé molt hostil pels nens i alguns adults. L'han manllevat a la ciutadania. És molt desagradable. La reacció va ser exaltada, intempestiva, buscava raons sense solta, davant una observació educada i respectuosa. Ho sento molt, però m'envaiex el pessimisme antropològic quan em trobo en aquestes situacions. No és tant difícil trobar l'espai comú del diàleg i la comprensió, i si fracassen en aquestes minúcies, què no som capaços de fer a una escala més elevada? Només ens cal obrir la televisió per comprovar-ho, o passejar-es per blocs i llocs d'internet on pul·lulen els comentaris desagradables, insultants, ofesos com si habitéssim cecs en una gàbia i ens relacionéssim a cops de pal. Només em queda proferir un missatge també exaltat però en un altre sentit: estimem-nos, que només són dos dies!

Èdip rei a la catalana

 No afegiré res més des del punt de vista polític ni ètic sobre el que es coneix com a cas Pujol. Només volia dir: quin gran guió s'ha escrit! Digne de la millor tragèdia grega, rodona des del principi fins el final. Resulta que un home potentat deixa una herència pels seus néts (en un compte opac) perquè prediu que la dedicació a la política del seu fill porti a la perdició tota la família. Vaja, que els crea un coixí més que còmode pel que pugui passar. El fill no pren en compte els seus advertiments, el pare mor poc després de ser nomenat president de la Generalitat, la màxima distinció que regirà durant més de vint anys, amb una carrera rutilant que el portarà a cobejar la idea d'esdevenir pare de la pàtria i mite secular, si s'escau, quan mori.

Però aquesta herència resulta ser un regal enverinat, ja que esdevé una pràctica repudiada per als càrrecs públics això de tenir fons no declarats, i a més pels seus adversaris polítics és tot un caramel on podran rabejar-s'hi contra ell, contra les seves idees i contra la seva obra. És més, la dedicació exclusiva a la política fa que hagi perdut el control de la família i els seus fills es dediquen a fer diners a cabassos cada vegada amb mètodes menys menestrals i més especuladors, per no dir opacs i fins i tot delictius. Així cobra la seva abdicació com a pare el nostre polític. L'escàndol esclata i passa ell, i la seva família, a ser considerats d'un dia a l'altre de model, paradigma del país, a uns pàries socials que han d'amagar-se de la resta de la societat. I així la profecia de l'avi s'acompleix, executada per ell mateix que no volia que el seu fill es dediqués a la política. Posem-hi amants, baixeses, interessos laterals, trobades secretes en restaurants, filtracions a la premsa i ja ho tenim ben amanit. Qui podria haver imaginat un melodrama millor? Êdip Rei està a la mateixa alçada, però en aquest cas és el pare qui, tot i mort, acaba matant el fill.

(Al marge d'aquestes consideracions literàries, tot plegat em provoca una sincera pena, a nivell de les persones afectades, la baixesa d'alguns, la mediocritat d'altres i la decepció de molts).