La Sagrada Família

  Després de la catarsi col·lectiva, no exempta de cofoïsme, de l'inauguració de la torre central del temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona (la torre de Jesucrist), permeteu-me que faci algunes consideracions presses així al vol, sense massa solta ni volta. 

 En primer lloc, he de remarcar que literalment he crescut a l'ombra d'aquest temple i el recordo encara quan era un solar rodejat per quatre estranyes, un xic solitària  i esveltes torres que si no t'ho explicaven no podies endevinar a primera vista que allò pretenia ser un temple. I és precisament la pèrdua de la gracil·litat d'aquestes vuit torres que encerclaven un espai buit, les de la façana del naixement i les de la passió, el que trobo a faltar. No només això, sinó també la seva seductora abstracció ara esclafades per la colossal torre central rematada per la dels quatre evangelistes i la de Maria. El temple s'ha fet massa evident, imposant,  bast i feixuc, amb la creu que ara governa el skyline de Barcelona. I les figures que coronen les torres dels evangelistes tenen un ressò neogòtic que no casa, al meu entendre, amb les floritures d'inspiració natural de les torres més antigues (llàstima que Jaume Plensa no acceptés l'encàrrec que li van fer). Si fos per mi, les hagués reblat tot amb el mateix estil abstracta i acolorit que les vuit originals.

Tampoc m'acaba de fer el pes la perfecció geomètrica de l'obra acabada,  per molt complexa i bella que pugui semblar, que fa de l'edifici un xic inhumà. El contrast és evident si contempleu exclusivament la façana del naixement, la més antiga i que sembla moldejada per una mà artesanal i humana. Exhala massa tècnica precisa que no permet l'error ni la imperfecció, ni tan sols els deliciosos detalls que poblen la façana del naixement. La resta del temple, excepte els detalls més artesanals, transpira un no sé què de màquina i ordenador. 

És sorprenent també que s'hagi coronat el temple catòlic més elevat de tot el món amb una creu monumental que es pot veure des qualsevol racó de la ciutat, i això, en una ciutat profundament secularitzada, no hagi aixecat cap debat significatiu. Això permet diverses lectures, algunes en clau de tolerància i tot això, però jo crec que és més aviat la indiferència davant signes religiosos que avui dia ja no s'associen a cap ideologia o ni tan sols s'identifiquen com a tals. I també a l'acceptació unànime de l'obra d'Antoni Gaudí que trascendeix la seva profunda inspiració religiosa, encara que aquest aspecte és inexcusable si es vol interpretar. En altres paraules, sembla que tothom s'ha vinclat davant del geni. Però jo ho trobo un punt intimidant, fins i tot abassegador. Tot sigui per posar Barcelona, per enèsima vegada, en el mapa del món (no ens aniria millor si el món s'oblidés una mica de nosaltres per una temporada?).

I això em porta a recordar els actes de befa, i fins i tot escarni, quan es va decidir tirar amb empenta la construcció del temple, particularment la façana de la passió de l'escultor Antoni Subirachs va poblar d'escultures anguloses que semblen emergir literalment de la pedra, com si fossin excrecències del temple. Poques veus o jo no n'he sentit cap ja fa temps, encara sostenen aquest discurs abassegats per l'èxit d'aquesta icona que ja s'ha posat a l'alçada de la torre Eiffel, la de Pisa o l'Estàtua de la Llibertat. I no hi ha ciutat del món que s'atreveixi a renuniciar, o fins i tot criticar, una cosa així. Ara resultaria quasi blasfem.

Finalment, temo que a l'Antoni Gaudí, un home auster i que defugia fins i tot ser retratat, li hauria horroritzat que projectessin amb lluminosos drons el seu esguard en el cel barceloní. Potser algú a la cripta del temple va sentir com els seus ossos es removien. No sé si qui va tenir la idea ho va tenir en compte, però possiblement es va guiar per criteris d'espectacularitat i emotivitat francament kitsch, tot cal dir-ho.

Un darrer apunt, el que més m'agrada de moment, tot esperant que el Miquel Barceló sigui l'escollit per reblar la façana de la Glòria, és el sublim joc de llums de l'interior. Això sí que està bé.