Gènesi

 Al Caixa Fórum, fins el mes de febrer hi ha una exposició temporal de fotografies del Sebastiao Salgado, un dels fotògrafs de més renom mundial. L'exposició és una selecció d'instantànies fetes els darrers deu anys en entorns naturals encara immaculats. És una passejada per un món ancestral, formes de vida (animal i humana) i paisatges que corprenen. Tot en blanc i negre, cosa que al meu parer ho fa més ric en matisos ja que així permet jugar amb l'escala de grisos i el contrast entre el blanc i el negre. Tècnicament impecable, algunes fotografies trascendeixen la pròpia imatge.

 Només volia fer dos comentaris sobre aquesta exposició. El primer és que també era interessant observar o escoltar els comentaris i reaccions dels ciutadans que la contemplaven. Alguns amb la mirada il·luminada, potser somniaven de tenir una altra vida que els permetés visitar tota aquella meravella. Alguna dona gran, molt gran, en cadira de rodes, em feia pensar sobre què li passava pel cap, ara que no s'aixecaria dempeus, en fer una llambregada a un món del qual se'n despediria aviat. Ho vivia com una promesa o com una immensa recança? O simplement gaudia que se li obrís una finestra a d'altres móns que habiten en aquest mateix. També eren curiosos els comentaris fets de s de la nostra perspectiva, titllant de bàrbars o quelcom semblant les formes de vida dels indígenes fotografiats. Hem oblidat que els nostres avantpassats més o menys remots vivien així, i probablement eren més feliços i sobretot sostenibles. Fa pensar en aquella pregunta filosòfica, que caldria revisar, sobre què és realment una vida bona, que és la bona vida perquè la veritat a mi em venien ganes d'ajuntar-me amb la ètnia dels nenets, uns habitants de Sibèria pels qui la vida és senzilla i condicionada per l'hivern i l'emigració dels rens sense cap mena de sofisticació.

Un altre comentari, en forma d'amable crítica, és que junt amb la qualitat de les fotografies personalment no em van mostrar imatges que no hagués vist en algun altre lloc. M'eren escenaris coneguts per d'altres reportatges o fotografies i fins i tot en alguns hi he estat personalment (el Pantanal o el desert del Namib, respecte al Pantanal i la seva abassegadora riquesa en ocells, sorprèn que les fotos siguin exclusivament de les espècies més comunes i no pas les més belles, però en fi, no deu tenir massa instint ornitològic i sens dubte té més traça pel tema humà). I he estat en llocs també remots que haguessin resultat més originals. Només és això, una observació, la qual cosa també és positiu perquè queden molts, moltíssims racons per descobrir.

 I finalment, l'exposició és una crida a lluitar per conservar aquest món, i si és possible, retornar-li l'antiga esplendor. Pren sentit la famosa frase de Dostoievsky, que pot semblar una mica críptica, que la bellesa salvarà el món. 

Dos dies i una nit, la pel·lícula

 Val la pena anar a veure aquesta pel·lícula, i us explicaré les coses que m'han agradat. Primer la idea, una idea senzilla i sòbria, una noia que ha de convèncer els seus companys de feina per a que votin a favor que ella es quedi a treballar i renunciïn a una prima de 1000 euros. Aquesta idea creix a partir de les idees i context que l'envolten. El primer és la situació personal de la noia. Està sortint d'una depressió, el seu marit treballa en precari i necessiten els diners per conservar la casa on viuen amb els dos fills. El segon és com dona rostre al moment de crisi i l'angoixa per la precarietat o per la situació d'atur. Molt més efectiu que les estadístiques i elucubracions vàries. La crisi té rostre, i de rebot, el sistema econòmic que predomina ara també provoca víctimes perquè es deshumanitza. El tercer gran encert del guió és com retrata les actituds i posicions dels companys de feina als quals la prota ha de convèncer. Tothom té les seves raons, algunes supèrflues, d'altres molt comprensibles. Tots, en aquesta situació, queden retratats com ens passaria a cadascú de nosaltres. En la carència, en la indigència, en les situacions límits surten les ombres i les llums de tots plegats i ens mostrem tal com som i això pot arribar a ser obscè. L'espectador en un primer moment simpatitza, o antipatitza amb els personatges que van circulant davant seu, però en algun moment, si sap llegir la pel·lícula, no pot fer res més que preguntar-se què faria ell en aquella situació. 

 A la sobrietat de la pel·lícula que de fet va a favor del realisme social que mostra, cal afegir la meravellosa interpretació de Marion Cotillard. M'ha hipnotitzat aquesta actriu que havia vist en algun film més glamurós, o més lleuger, com es transforma en una noia que fins i tot pot semblar vulgar, des d'un punt de vista físic, i en els gestos i manera de caminar, malgrat la gran bellesa d'aquesta actriu. Fixeu-vos per exemple en la seva manera de caminar, com aconsegueix que la sentim una veïna més de la nostra escala i oblidem qualsevol altre paper.

 I finalment, al guió cal aplaudir tots els petits encerts amb que perfila la idea bàsica. Petits detalls quotidians, reaccions, inflexions i sobretot, sobretot, el final brillant, i evitaré fer del que avui se'n diu "spoiler", però només vull remarcar com el que la salva és de fet que conserva la seva dignitat al marge de si aconsegueix conservar el lloc de treball o no. Un deu. 

Ens veurem allà dalt

 Ens veurem allà dalt és el darrer premi Goncourt, crec que el més prestigiós de les lletres franceses per un simple títol. L'autor és Pierre Lamaître. No havia llegit res d'ell però el vaig engrapar així que vaig entrar en una llibreria, ja que estava ambientat en la primera Guerra Mundial. 

 El llibre enganxa des de la primera línia fins la darrera pàgina, amb un estil cinematogràfic, i combina el drama, la comèdia, la veritat històrica i la ficció. Allò que el fa més atractiu, junt amb la trama i el suspens que assoleix i fa que no es pugui deixar de llegir, és la verosimilitud dels escenaris en que transcorre la història. Crec que aquest és el punt que la fa trascendir de veritat. El marc històric del final de la Gran Guerra i la primera post-guerra està aconseguit de forma molt verosímil combinant els fets històrics generals amb l'ambientació de l'època, tant a nivell material com psicològic. Hi ha en el rerefons una encertada i àcida crítica als efectes de la Gran Guerra, i a la desconsideració en que varen caure els supervivents que van tornar del front. S'arribava a extrems tant grotescos com considerar els que havien sobreviscut i no tenien cap condecoració, com elements dels quals calia malfiar-se. Es palpa també aquest rebuig social, difícilment explicable en primer terme, d'aquests supervivents, com si fossin testimonis d'una realitat que més valia ignorar, testimonis de l'absurd i d'una victòria que va ser el més semblant a una derrota en tots sentits però que ningú gosava qualificar com a tal. També retrata les actituds morals dels diferents estrats socials, els oportunistes, els resignats, els mutilats, l'ambient depriment del París del 1919. Tot fet amb pinzellades que només poden haver-se fet amb un treball de documentació i immersió històrica que per a mi és el més extraordinari d'aquest llibre. La fusió amb la trama, com ja he dit, és el que en fa una gran obra literària.

 L'única crítica que m'atreveixo a fer és que en els capítols finals pren un cert aire de vodevil, s'accentua el costat còmic i no acaba de tancar bé alguns aspectes de la narració, per exemple com es justifica que el ric senyor Péricourt, en descobrir que l'enterrat en el panteó familiar no és el seu fill, no furgui més enllà. Només és un humil apunt d'un pobre lector. En tot cas, us recomano el llibre. 

Ebola, el símptoma i la malaltia

            Encara no hi ha hagut temps d’oblidar les declaracions que es produís un contagi local eren pràcticament nul·les. Ni les portades de certs diaris mostrant amb orgull una resposta que ha resultat més aparent que efectiva. Si la proporció d’infectats tractats i professionals que els atenen i s’infecten fos la mateixa que la que s’ha donat a Espanya i els Estats Units (en aquest darrer país actualment dos), no quedaria ningú que gosés arremangar-s’hi. Recordem que en el brot actual, ja hi ha al voltant de 8000 afectats oficials.   A Nigèria, on han tingut també un brot importat amb avió, la resposta ha estat exemplar i efectiva i es pot considerar virtualment eradicat.  On està el subdesenvolupament?

            Quan algú es troba amb problema o situació davant la que no s’hi ha enfrontat mai, si té sentit comú busca el consell o la col·laboració de qui en tingui experiència, de qui en sap de veritat. No té massa a veure tenir un protocol formalment perfecte i la seva aplicació real per persones que no s’hi han trobat mai. Hi ha professionals del nostre país que hi han treballat en brots d’Ebola des de fa anys i encara estan esperant que els truquin ―parlem específicament de amb Metges Sense Fronteres― i així ho han deixat entendre des d’una discreció que els honora.  

            És evident la pèssima gestió informativa de la crisi els primers dies, que fa pensar que no s’havia imaginat o previst la possibilitat d’una situació semblant. Certes declaracions cal atribuir-les, si es vol ser condescendent, a la improvisació. No cal entrar en valoracions personals, però certament, cal preguntar-se qui valora els mèrits i capacitats de certs alts responsables i quin sistema és aquest que pot permetre que arribin tant amunt.

            L'Ebola també posa de relleu la fragilitat del nostre escenari que no té molt a veure amb el risc sanitari objectiu. Ningú ho ha valorat públicament, però estem segurs que els nostres responsables polítics han imaginat l’impacte que podria tenir un brot que anés més enllà d’aquest cas concret. Ja s’ha fet un discret esment dels efectes immediats en l’àmbit del turisme, però el que realment es tem és l’efecte que provocaria en allò tant abstracte i temible que s’anomena “la confiança dels mercats”,  a més de l’epidèmia psicològica amb les imprevisibles conseqüències, a tots nivells, de l’alarma social que provocaria.

            La OMS ja va advertir que només es qüestió de temps que el Ebola fes el salt al món desenvolupat, els responsables del Banc Mundial han clamat, massa tard, que s’ha reaccionat tard i malament, però el que ningú esperava és que el salt el fes tan aviat ni a través de la importació activa de malalts. Si la justícia no és prou motiu per prevenir i actuar, que es faci per egoisme.

Roland Besenval

 Qui era en Roland Besenval? Ho vaig saber ahir, massa tard.Acaba de morir amb 67 anys. I ha estat a través del seu obituari que he llegit a La Vanguardia que n'he sabut l'existència. Parlaré en present, encara. És un eminent arqueòleg francès que ha consagrat la seva vida en la recerca al mitjà orient i l'Àsia Central, sobretot a l'Afganistan. És ell qui va trobar els vestigis del pas d'Alexandre el Gran per la Bàctria, a l'actual Afganistan. Va desenterrar les restes de llegat grec que va arribar fins aquelles terres, una troballa a l'alçada cinematogràfica del Indiana Jones. Un home compromès, devorat per la curiositat i que ha treballat durant dècades en condicions extremes, llocs isolats, capaç d'establir ponts amb les cultures més allunyades. El seu equip també va posar al descobert les estàtues greco-búdiques de Vardak. L'art greco-búdic és una mixtificació fascinant d'orient i occident, de la cultura clàssica hel·lenística i la religió budista que aleshores imperava al centre d'Àsia. L'intercanvi d'idees que dona lloc a una cosa original que no és la simple suma del que l'ha originada. 

 Llegint la seva vida m'he sentit mediocre, francament. I penso que al cap i a la fi, qui vol tenir una vida que es pugui dir mereixedora de ser viscuda, ha de sortir algun moment o altre del que s'anomena la zona de comoditat, trencar amb les falses seguretats i els clixés que ens han imposat o hem anat assumint. No crec que ningú es llenci a fer excavacions arqueològiques a l'Afganistan sense aquest punt d'agosarament que el fa sortir dels marcs habituals. No m'ho puc explicar de cap altra manera.

El que hi ha darrera la consulta

 Només tinc ganes de compartir alguns pensaments sobre tot aquest afer de la consulta sobre la independència a Catalunya. Ni se m'acut entrar en disquisicions legals, legitimitats, etc. Els diaris en van plens i francament, jo començo a estar-ne avorrit i voldria pasar-ne pàgina per entomar coses més importants i urgents.

Aquests són els meus sentiments/percepcions. El primer és la futilesa de tot plegat. Els problemes globals, i especialment els d'alguns països o regions del planeta, em fan a voltes pensar que Catalunya està poblada pels descendents dels violinistes del Titanic que van anar tocant fins que l'oceà els engolí. En aquest sentit, insisteixo que personalment, la consulta m'interessa ben poc. Per mi l'essencial és que els que volen la independència, és què en volen fer del nou estat que nasqués. I aquí podria estendre'm sobre tot el que jo penso però ara no ve al cas.

En segon lloc, crec que el debat no és gens sincer. Cadascú parla des del seu prejudici particular. Quan parlem de pro-consulta o anti-consulta, el subtext és que els pro-consulta de fet són independentistes i els anti-consulta, consideren que Catalunya no és cap subjecte polític sobirà, i en el fons, obrir qualsevol camí que plantegés obertament la hipòtesi de desintegrar Espanya, els resulta poc menys que una violació metafísica. Com si els diguessin en contra del Parmènides, que el Ésser pot no Ésser. S'està tocant aquí una tecla del subsconcient col·lectiu que només pot amagar una reacció reflexa i inflexible. La resta, discursos, justificacions, recursos legals, no són res més que fum, fum, fum, per evitar la qüestió de veritat. Si no s'és prou clarivident per veure aquestes posicions i prejudicis, no s'entendrà que el xoc és absolutament inevitable. He dit.

Plotí al Collsacabra

 Plotí és el principal exponent del neoplatonisme. I també qui va engendrar la imatge diguem-ne mística o filosòfica d'una cascada d'aigua caient pausadament sobre un estany, i que representava a l'Ésser que en no poder-se contenir en ell mateix, es devessava passivament i es desplegava en les imatges ideals i finalment en les coses de les que finalment l'Èsser en participava. Aquesta imatge, i aquesta idea suggerent, estan en l'origen de certes concepcions teològiques cristianes que es van abeurar del neoplatonisme, però també està en l'origen com a concepte, de Hegel i de retuc de Marx amb el seu materialisme dialèctic.

En fi, prou disgressions. Aquest apunt pedant, només ve a cuento per una visió (ben real, no m'havia fumat res), que he tingut aquest estiu. Però cal anar uns mesos més enrere, quan vaig passar per un paratge que es coneix com el Salt de l'Avenc. Sota els espadats del Collsacabra és un salt d'aigua, que d'aigua només en porta quan plou amb insistència, que salta al buit des d'uns cent o cent i escaig metres. Al final de la primavera estava eixut i no es distingia on podia ser aquesta salt. Només hi havia una cinglera, impressionant, i un esvoranc de terra polsosa.

 Aquest mes de setembre, amb un estiu tant generós de pluges, tot havia canviat. On hi havia un mur indiferent, baixava una cortina d'aigua que cuejava pel vent i desperdigava les gotes. A la seva base tot havia reverdit, i l'esvoranc era un pèlag d'aigua tranquil·la que sobreeixia en el seu extrem i donava naixement a un rierol. L'aigua semblava eixir de no-res, del mateix cel. Només se sentia el degoteig  que dansava segons el vent, la remor de l'aigua entre les pedres i el frec de les fulles pentinades per l'aire. Es fa palès, en una mena de camí invers, que les imatges que podem veure o observar potser només són un reflex d'una realitat que ens sobrepassa. O així ens agradaria que fos. En fi, perdoneu per la disgressió, m'he aixecat una mica místic.