"En la propera vida, vull ser vaca suïssa"

 El títol és una frase de llibre "El hambre", assaig del periodista argentí Antonio Caparrós publicat fa poc per l'editorial Anagrama. Sona a boutade, broma o ocurrència daliniana. Però és l'afirmació seriosa d'un camperol indi feta a aquest escriptor. L'assaig és un recorregut actual i històric sobre el fet de la fam al món i les seves causes, i conseqüències. Una idea central, per entendre com cal el fenòmen segons el llibre, és que no cal confondre una gran crisi humanitària, una "hambruna", amb un estat continu de malnutrició, que és el cas més freqüent. És a dir, el més freqüent no és que hi hagi una situació puntual en un lloc del planeta que faci que centenars de milers de persones de cop i volta es vegin abocades a la fam, sinó que milions viuen en una penombra, un llindar que les exposa contínuament sota el límit de la desnutrició, i ho paguen els més sensibles a aquest eufemismes que s'ha anomenat inseguretat alimentària, els nens. Això és més difícil de gestionar, i de pair també, perquè sol tenir causes diferents. En un primer cas hi ha una situació relativament excepcional d'origen climàtic, polític, bèl·lic sovint local que esclata abruptament. El segon, té unes causes profundes i estructurals que arrelen en tot un sistema planetari pervers.

 Per entendre'ns, el planeta produeix suficient menjar per sostenir tota la població actual, però la fam no ve determinada per la disponibilitat o no d'aquest menjar, sinó per la possibilitat d'adquirir-lo. Per un costat, hi ha la tendència a imposar el monocultiu de conreus orientats al mercat mundial, que destrueixen la suficiència alimentària de les comunitats de camperols (per dir-ho clarament, difícilment podran viure només de canya de sucre o oli de palma), els fan extremadament dependents de les oscil·lacions de la demanda i preu d'un sol producte i dinamita l'estructura social i cultural tradicional (a més de rebentar els paisatges i altres desastres ecològics). Jo ho he vist directament a Moçambic i Angola, com les extensions de canya de sucre creixen sense límit. Per un altre costat, tota la producció de menjar està subjecta al sistema especulatiu de futurs que té tendència a inflar els preus (per això dona beneficis), i a més com que es tracta d'un producte que en termes econòmics es diu "poc elàstic", i que simplement vol dir que ningú pot prescindir-ne gaire temps, dona uns rendiments sempre interessants. El preu és empènyer a milions de persones a aquest llindar sòrdid, gris, que ens produeix un certa desafecció, com si ho acceptéssim un mal necessari. El fet és que ens costa imaginar el que deu ser viur en un estat continu de prostració per la fam, de no saber, literalment, què menjarem demà i pitjor, què menjaran els nostres fills. D'això se'n diu, literalment, malviure. És una situació atroç, desesperada i desesperant que en el fons també està darrera de les migracions massives a través del mediterrani que només han donat una resposta tant patètica per part dels països Europeus. El problema, de veritat, és que tot plegat posa en qüestió un model econòmic que volem arreglar amb tanques i ajuda humanitària. Com reflexiona el mateix Caparrós en un capítol del llibre, fins quin punt té sentit tractar els desnodrits amb papilles i productes molt eficaços, però que un cop donats d'alta dels hospitals de campanya, tornaran al llindar habitual. Hi ha riqueses, plans de pensions, fons d'inversió, que se sostenen sobre una muntanya de cossos famèlics. 

 Tornant a la frase inicial, l'indi que va pronunciar-la es referia a que les vaques suïsses són probablement els éssers amb una major seguretat alimentària del planeta. El valor de la seva carn i llet les fa prou preuades per tenir la dosi de farratge diària necessària, i que en valor de calories alimentaria una bona colla de nens indis. Voldria acabar aquest post amb una crida a canviar el sistema, però passo, que cadascú prengui les decisions que cregui convenient. 

El documental de Sense Ficció sobre els germans Roca

 La setmana passada vaig veure el programa Sense Ficció, en que projectaven un documental sobre la recerca artístico-experimental dels germans Roca, que regenten el que es considera el millor restaurant del món. S'explicava el seu esforç per poder elevar la cuina al rang d'expressió artística, al mateix nivell que la música, el teatre, l'òpera, les arts plàstiques. Amb aquest propòsit van construir una mena de "performance", no sé definir-ho millor, que combinava tots aquests ingredients. En paraules seves paraules seves, la seva ambició era portar al límit les emocions, els sentiments, a través de la cuina, de la degustació, acompanyada per l'obertura màxima de tots els sentits canalitzats per l'experiència gustativa, olfactiva, visual i auditiva. 

 No sóc cap expert culinari, aviso, però d'entrada, i des del punt de vista d'un llec en el tema culinari però crec que amb una certa sensibilitat artística, a mi el documental em va deixar un rastre de vidriosa inquietud. Primer, perquè tot plegat (al marge de les dots culinàries que no jutjo de cap manera), em va semblar un vulgar exercici de sofisticació que no feia referència a cap realitat tangible. M'explicaré. A mi això de l'abstracció per l'abstracció, de deslligar sentiments, emocions, sensacions, d'un punt de referència, d'un marc que trascendeixen però alhora expliquen millor que qualsevol altra expressió (per mi més o menys aquesta és la definició d'art, discutible si voleu, un viatge d'anada i tornada), em fa d'entrada basarda i en segon lloc em pot arribar a repugnar. No crec en un tal deslligament, i em sembla un enrevessat exercici de bombolles de sabó, tant elaborades com vulgueu, que només deixen un rastre d'incomprensió i en el meu cas perplexitat que finalment desemboca en buidor. Un art sense transformació interior, i de retuc, sense ambició de transfigurar (i potser transformar), la realitat, no sé exactament que és. En aquest sentit, em va semblar un simple embotiment dels sentits que no porta enlloc, una banalització suprema i alhora sofisticada. No res més. Jo m'acontentaria amb menjar i prou, francament, i això no és un judici contra l'habilitat culinària dels germans Roca, no la sé valorar però segur que compartiria l'admiració mundial.

 Si algú té una altra opinió, estic disposat a corregir-me. 

La WWII, vista setanta anys després

 Fa setanta anys que es va acabar la Segona Guerra Mundial. Els veterans més joves toquen doncs els noranta anys. No fa ni deu anys que va desaparèixer el darrer veterà de la primera guerra Mundial, i ara veurem com s'esvaiex ràpidament la memòria viva del conflicte. Així passa la Història, i ja ningú la podrà reviure. Només ens queda la literatura, la bona literatura, que fa el miracle de ressuscitar el passat (a diferència dels llibres d'història).
 Em sembla que era Ortega y Gasset, o  no sé qui, o potser m'ho invento, que la història de veritat era el que anomenava la intrahistòria, no els grans fets, batalles, dates. Sinó les biografies concretes, els sentiments, sofriments i emocions dels que s'hi han trobat embolicats. La major part de les vegades sense controlar-ne les circumstàncies que els han dut a, per exemple, viure de ple aquest conflicte bèl·lic. Paul Beevor, en el seu llibre sobre la Segona Guerra Mundial combina les grans dates i fets amb apunts biogràfics, concrets, de persones reals que donen sentit a aquests grans fets. I de passada desmitifica, mostra les misèries humanes dels grans referents morals, que no ho eren tant sembla: Churchill, Roosvelt, McArthur. Fa particular incís en demostrar com els egos i dèries personals varen passar soving per sobre de qualsevol raonament i varen costar vides i provocar destrucció innecessària. Poc ressò es fa de la catastròfica i inútil campanya de destrucció de les ciutats duta a terme per la RAF britànica.
 Fa temps em va caure a les mans un llibre, Un extraño para mi mismo, de Willy Peter See . Es tracta del diari d'un jove soldat de la Werhmacht, que lluitava al front de l'est, que passava a net quan tornava de permís fins que va desaparèixer i no se'n va saber res més, l'any 1944. El manuscrit es va recuperar d'unes golfes l'any 2002. Llegir-lo trenca l'estereotip del soldat alemany, despersonalitzat a les pel·lícules, com si no tingués rostre sota el típic casc que tots recordem.
 D'aquest, n'hem tingut la sort de conèixer-ne els pensaments, les emocions. Però de la majoria no n'hem sabut res més però és precisament aquesta intrahistòria que fa real la història dels fets. Llegida des d'aquesta perspectiva pren una altra dimensió. Penso ara en un dels episodis més foscos, les violacions sistemàtiques, massives, comeses per l'exèrcit roig, desinhibit pels seus mateixos comandants. En menor mesura, sabem que també va ocórrer al front de l'oest, i Norman Lewis deixa testimoni de les atrocitats sexuals de les tropes colonials franceses a Itàlia. Curiosament, atesa la magnitud de la tragèdia, es calculen en centenars de milers les dones violades, no he conegut encara cap relat en primera persona publicat d'alguna d'aquestes dones. La majoria ho varen enterrar, i ara també elles són mortes.

Mare Mortum

 Aquesta és l'ocurrència que circula per internet i alguns manifestos, per referir-se al Mare Nostrum, el Mar Mediterrani, després dels darrers naufragis, tragèdies, de vaixells amb immigrants. El joc de paraules és tan fàcil com apropiat. El vaixell que es va endur al fons del mar unes nou-centes persones venien de la banya d'Àfrica, inclosa Somàlia. Quan hi vaig ser aquest mes de març, m'explicaven que no hi havia família que no tingués algun membre desaparegut després d'iniciar el viatge per arribar a Europa. No saben què se n'ha fet. I encara explicaven que el pas en vaixell per l'estret de Sicília és  només el darrer pas. Quan arriben al Sudan, els esperen les màfies, carronyaires humans, que literlament els segresten i extorsionen la família d'origen per a que paguin sumes que les acaben arruïinant. Després continuaran seguint els avatars d'un viatge incert, del que ningú sap quants es perden pel camí. Els que creuen el mediterrani, o es queden a mig camí, són només una part indeterminada del total que van iniciar aquest èxode.

 He sentit amb sorpresa alguns plantejaments, que dir-los frívols em sembla poc. Bombardejar les barques, abans no salpin, em sembla una monstruositat que a més planteja molts interrogants. Primer, com es pot saber que una barca està buida quan se la bombardeja des de l'aire? I en segon lloc, només agreujarà el problema. La marea humana, com l'aigua desbordada, buscarà una altra via per obrir-se camí, o persistirà fins poder sobreeixir en un moment o altre.

 On està l'origen del problema? Un conegut activista ho exemplificava molt bé. Creuar l'estret de Gibraltar per un sub-saharià significa guanyar automàticament 30 anys més d'esperança de vida. Això també explica l'abundància de nadons a mans de les seves mares que fan aquest viatge. 

 Més motius. L'actual guerra del Iemen, que ens sembla tan llunyana, té un efecte directe sobre les economies dels països de la banya d'Àfrica, especialment Somàlia, Somaliland i Putland, aquests dos darrers autodeclarats estats independents. El port d'Aden, al Iemen, és el principal destí del comerç d'aquests països, i que ara estigui enfonsat en el caos, significa més pobresa, menys perspectives, més persones que es plantegin fugir, emigrar, buscar una vida millor o simplement amb oportunitats. Només és un exemple de com d'intrincat pot ser tot això.

 No es pot respondre que el problema no és nostre, ni quedar-se en les operacions de rescat. No sé les solucions, potser les imagino, però implica un canvi de paradigma tant profund que s'entén que algú, entre altres al ministre Margallo, plantegi sense vergonya solucionar-ho a canonades (en la seva versió més políticament correcta anomenada bombardeig aeri selectiu).

La tirania del llenguatge econòmic

Fa temps vaig escriure sobre la influència del llenguatge en el pensament personal i la percepció socialment admesa de la realitat. Resulta que el llenguatge arrela amb les capes més pregones de la consciència (i la inconsciència), i modula la nostra percepció i per tant la relació que establim amb el món. En aquest sentit, la nostra construcció del món i la manera de mirar-lo i entendre'l funciona com els peixos que viuen en l'aigua, però no en saben l'existència.  D'aquí que la pobresa en l'expressió, comprensió, de lèxic, no es pugui interpretar com una mancança purament mecànica, com qui no sap utilitzar un aparell qualsevol, sinó que denota una pobresa molt més íntima. La llengua pot ser tant esclavitzant com alliberadora, segons l'ús i continguts que se li doni. Tant és així que fa uns centenars d'anys, un emperador xinès va ser aconsellat per un savi que si volia canviar la societat per bé, havia de començar pel llenguatge. Semblaria una afirmació enigmàtica, però aquest ja sabia el que es deia.

Tot això em va ser suscitat per la lectura del llibre de Victor Kempeler , La lengua del tercer Reich, que ja vaig comentar en una atlra entrada fa temps. Descrivia com un dels mecanismes de control social i del pensament col·lectiu del règim nazi va ser la manipulació expressa del llenguatge en els medis d'informació i en la propaganda, junt amb l'impediment mitjançant la censura de l'accés a altres veus a la població germana. Ja en sabem els resultats tant efectius que va tenir.

 Se'm va acudir doncs si no estem sotmesos a una altra dictadura del llenguatge actualment, amb la mateixa inconsciència de l'alemanya dels anys 30 del segle passat. No vull comparar res des d'un punt de vista qualitatiu, simplement apunto a una reflexió, com les mateixes que va fer el Victor Kempeler, tot imaginant què hi ha de diferent en el bombardeig informatiu i lingüístic en que avui estem immersos, respecte a fa dues o tres dècades. Em sembla obvi i podria ser matèria d'una tesi, que si una cosa crida l'atenció és la invasió massiva del llenguatge econòmic i economicista. Especialment palès per la suposada crisi econòmica que estem encara sofrint. Tot de conceptes que si un para a pensar són d'allò més abstractes i fins i tot absurds si s'analitzen acuradament des d'un punt de vista lingüísitc (prima de risc, tipus d'interès, valor afegit, euribor, TAE, plusvàlua, creixement econòmic, recessió, inflació, inversió etc.), s'ha convertit en ús comú, de manera que mirem, jutgem, filtrem, analitzem la realitat amb aquests paràmetres que al cap i a la fi sovint només responen a una convenció social i lingüística. Per exemple, el terme estalvis no té el sentit que tenia en l`època dels nostres avis o besavis. Ara només són dígits ingràvids, vaporosos, que no signifiquen res i la prova és que si tothom decidís treure'ls de cop, es trobarien que no n'hi ha per tots. De fet, no existeixen!
        Crec que no és desencertat pensar que s'està instal·lant una nova dictadura que tergiversa el sentit de tot plegat. Un altre exemple molt palès és el que passa amb el "mercat" (una altra paraula de la família!) dels objectes artístics. Valor, que és un terme qualitatiu que va molt més enllà de qualsevol anàlisi econòmic, es confón en preu i es dona més importància als rendiments d'una subasta al que significa realment aquella peça d'art que anirà a raure a l'habitació d'alguna mansió anònima. Els productes artístics s'han convertit ells mateixos en el que s'anomena en "valors refugi", és a dir, objectes que guarden un preu i permeten assegurar un capital pel futur un cop es decideixin vendre. Això no té massa a veure amb el que es considerava Art, en majúscules (i no cal parlar de la seva capacitat de transgressió). Un altre exemple també evident és el que ha passat amb les cases, els habitatges. També s'han convertit en inversions, espais sotmesos a l'especulació (no cal exemplificar-ho massa), han deixat de ser "llars", allí on segons Claudio Magris s'esdevé "l'aventura més arriscada, difícil i seductora, on ens juguem la vida i la capacitat o la incapacitat d'estimar i construir, de donar o tenir felicitat...". Mandangues, ara és una inversió i això justifica (fixeu-vos les conseqüències d'aquest canvi del llenguatge!) que hi hagi un excés de pisos buits i gent foragitada de casa seva al mateix temps. Una aberració que en el fons és lingüística. Més exemples. Acceptem sense immutar-nos les cotitzacions que arriben a tenir personatges de la moda o l'esport, fins el punt que aquestes quantitats perden tot el sentit en sí mateixes, al marge de la injustícia que poden representar. Es transmet de forma molt efectiva el missatge que l'enriquiment (monetari), no pot tenir límits. A aquest pas oblidarem que els sudaris no tenen butxaques i que morir ric és més aviat patètic.
 S'han alçat ja algunes veus crítiques contra això de pretendre posar preu a tot, i així convertir el criteri de qualitat en termes econòmics, com la mateixa felicitat. Aquestes veus crítiques es queixen amb raó que l'economia perd així la persona, en el seu sentit ampli, com el seu centre i es reclou en sí mateixa, s'autorreferencia, com una serp pervertida. Té sentit en si mateix el creixement del PIB? No, però sense anar més enllà es considera una bona notícia, però reduït a pur paràmetre despullat té el mateix valor que dir que les llunes de Mart tenen una òrbita variable. I el creixement econòmic esdevé un dogma incontrovertible. Això s'explica perquè s'obvia la qüestió recurrent dels filòsofs clàssic: què és una vida bona, digna de ser viscuda i si el PIB ajuda a que els ciutadans se'ns faciliti el camí per aconseguir-la o no. O en tot cas es respon a aquesta qüestió en termes econòmics necessàriament reduccionistes, sinó empobridors i fins i tot perversos (només cal fer un repàs als recents anuncis promocionals de les diverses loteries i sortejos nacionals per entendre de què parlo).

 Tot plegat va acompanyat per un bandejament de les humanitats i el bagatge lingüístic que precisen. La llengua és el nervi que ens comunica amb el que veritablement som o podem arribar a ser (encara que no sapiguem del cert quina és la resposta, però hi és), i per tant anestesiar el nervi també significa anestesiar la capacitat de reflexió i finalment d'humanització. L'educació tal i com tendeix a ser plantejada, està dirigida a crear éssers amb habilitat tècniques i científiques, però també acrítics. I així es tanca el cercle car deixa el camí adobat a la imposició d'un llenguatge manipulat, tergiversador i deshumanitzador.

 Una de les solucions, d'entrada, és la següent. Primer, no prendre's massa seriosament el sistema educatiu i donar a casa als infants i joves allò que no podem esperar a l'escola ni molt menys a la universitat, i llegir, llegir tant com es pugui els bons autors, que són els que han sobreviscut al llarg dels decennis i els segles, llegir com posseïts perquè només la veritat ens farà lliures (i la llengua és el seu estendard).

Fury

 Fury, pel·lícula dirigida per David Ayer, protagonitzada i produïda per Brad Pitt, relata les peripècies heroiques i bèl·liques d'un grup de tanquistes que condueixen un tanc Sherman al final de la Segona Guerra Mundial.

 A mi m'agraden molt les pel·lícules bèl·liques, què hi farem. N'hi ha d'altres que els dona pel futbol. Sobretot m'atrauen les pel·lícules que s'insereixen en contextos històrics verosímils. Per això vaig estar temptat d'anar al cinema i veure aquesta pel·lícula. Sort que no ho vaig fer. L'he vista escarxofat en un avió que em transportava de Addis Abeba a Doha, i gratis.

 En una bona pel·lícula, com en un bon llibre, la mà del director (o l'escriptor), ha de desaparèixer, i l'espectador (o lector), ha de tenir la sensació que la història s'explica per ella mateixa sense artificis, sense veure-li la intencionalitat, ni la tramoia. Fury és un perfecte exemple de com això no s'aconsegueix. Des del primer fotograma es percep la intenció del director, la recerca dels plans, escenes que li semblen interessants, però que no contribuiexen a donar verosimilitud a la trama o subtrames que pogués tenir. En fi, que tot és estereotipat, previsible i incoherent. Fins i tot des del punt de vista històric, el guionista i el director estaven molt mal informats. Dona la casualitat que acabava de llegir el llibre de Paul Beevor sobre la Segona Guerra Mundial. El context del front oest no és el que es descriu en la pel·lícula. Els alemanys aquells dies d'abril del 1945 delmaven per llençar-se a braços dels exèrcits occidentals per fugir de la fúria soviètica i no s'estaven per fer resistències fanàtiques. La suposada batalla final és més aviat grotesca, tan fàcil com els hagués estat a tota la tropa d'alemanys de circumvalar el tanc avariat i ignorar-lo.

 En fi, el que més m'ha agradat però és la recreació dels tancs de l'època. Això si que està ben fet. La resta, per passar una estona més o menys entretinguda.

La invasió del plàstic

        El plàstic s'ha convertit en una plaga mundial, especialment en els països menys desenvolupats. A casa nostra, a Catalunya, ja comença a arrelar la percepció que és una marranada llençar un envolcall de plàstic en qualsevol lloc, i ja hi ha polítiques actives de reciclatge i reconversió, per exemple promocionant l'ús de les bosses de paper, o penalitzant, amb uns humils cèntims, la compra de bosses abans gratuïtes als supermercats (per cert,dona que pensar que 5-6 cèntims tinguin un efecte tant disuasori). La qüestió és que els científics ens avisen que els plàstics, més o menys degradats, han envaït la nostra terra, i especialment els mars. Des de bosses surant al mar fins els polímers disolts en partícules. Tot està infestat de plàstic. Un recent estudi esmentava que el 80% de tortuga verda (Caretta caretta), l'espècie de tortuga marian més abundant, recuperades al mediterrani, tenien algun objecte plàstic al seu estòmac. Hi ha qui s'ha inventat que els corrents marins transporten aquesta marabunta, parsimoniosament, i les concentren en certs punts dels oceans creant autèntiques illes de detritus plastificats. No és cert, però no està lluny de la realitat. De fet, són les partícules degradades i quasi indestructibles les que certament per l'atzar dels corrents es concentren en certs punts. Si bé nosaltres ja hem tingut molt d'avantatge temporal per poder contribuir a aquesta plaga, i ara ens hi posem per mitigar-la, el problema realment es troba en els països menys desenvolupats (n'estic fart d'eufemismes, diguem-ne pobres). Els darrers anys, potser dos decennis, hi ha hagut una invasió de productes envolcallts en plàstic, incloses les bosses. I en una cultura en que no fa pas gaire tot era natural i biodegradable, i no hi havia abocadors perquè tampoc hi havia molta cosa que abocar, els plàstics i altres residus s'han anat llençant alegrement. En sóc testimoni. Explicaré tres exemples. A Dharamsala, on fa la viu-viu el Dalai Lama als primers estreps de l'Himàlaia en el seu interminable exili indi, és un lloc diguem-ne de pelegrinatge occidental. El savi consell que tothom segueix de beure només aigua embotellada, provoca una infestació d'aquests envasos. Quan plou, durant els monsons, s'arremolinen autèntiques piràmides d'ampolles en els revolts de les avingudes. El segon exemple és a Kinshasa, al Congo. Hi ha uns humils afluents del riu Congo que clivellen la ciutat, però en alguns trams no s'hi pot veure l'aigua. Són una extensió de bosses i ampolles de plàstic que remuguen pel pas del corrent sota seu.  Fins i tot es pot observar com les barraques estan construides no sobre terra ferma, sino sobre una mena d'estrats de plàstics i terra bruta. A Mèxic, a propt de 4000 metres d'alçada tot pujant el volcà Tacanà, hom hi troba esplanades on els ociosos excursionistes han dispersat metòdicament les ampolles de plàstic. I finalment a Somalilàndia, ja forma part del paisatge les bosses de plàstic que dispersades pel vent s'enreden en les espnoses branques d'acàcies i arbustos com una florescència més. Expliquen, com passa al Congo, India i Mèxic, que només esperen les pluges perquè les avingudes s'enduguin tot allò avall, i tots sabem que en general els rius acaben al mar. Només cal passejar-se per una platja que no sigui netejada regularment per entendre de què parlo.

El problema és quan aquest paisatge, aquestes visions, prenen la dimensió de normalitat, i tot fa creure que podríem viure en un món brut, lleig, degradat i habitat per coloms de ciutat i paneroles i hi estaríem tan frescos, perquè ens haurem cregut inconscientment que sempre ha estat així, perdem la noció de bellesa que fa entendre allò de nulla etica sine estetica (no hi ha ètica sense estètica). En temps a venir, després d'alguns eons i si arriba vida intel·ligent a aquest planeta amb curiositats arqueològiques o geològiques, al nostre petit lapse de temps l'anomenaran plasticocè, o com sigui que s'anomeni aleshores a aquests polímers. (P.D: apliqui's això del plàstic en d'altres assumptes).