Follow by Email

dilluns, 9 de maig de 2011

Moby Dick

 Herman Melville va  publicar Moby Dick, altrament dit La balena, el 1851. M'he aproximat amb l'imaginari que tots en tenim, extret de la inoblidable pel·lícula protagonizada per Gregory Peck, el capità Ahab empressonat per les cordes al llom de la balena blanca.  Tots sabem qui  era Moby Dick, encara que no n'haguem llegit la novel·la. Els clàssics, que esdevenen mites, tenen aquestes coses, traspuen el llibre, prene vida pròpia i  venen a poblar l'imaginari col·lectiu.  Quan entomes el llibre, el primer que sorprèn és que  més de la meitat de l'escrit és una mena d'apologia o tractat de l'art del baleneig. Moby Dick no apareix fins els capítols finals, però està present de forma inquietant en tota la novel·la, de principi a fi, perquè és el motor de l'obsessió del capità Ahab, el seu pensament sempre donant voltes en tota la tripulació del Pequod. Herman Melville, que va ser balener, s'esplaia en la descripció de la tècnica del baleneig, de les diferents espècies de balenes i usos que se'n fa, però ho fa no com un tractat divulgatiu, sinó amb una passió el porta a voler compartir tots els detalls.  El narrador parla des de la pell del grumet del vaixell Pequod, Ishmael. A diferència de El Guardian entre el Centeno, que comentava en un post anterior, aquí traspua l'escriptor sota la pell del jove mariner com si l'instrumentalizés per no haver de recórrer al narrador omniscient. Fins i tot, cap el final de la novel·la, quan relata l'enfonsament del Pequod, a H. Melville se li escapa la ploma i es fa omniscient,  i ha de forçar el text per retornar al jove Ishmael que està agafat en un taüt de fusta amb el que es salvarà (és l'únic supervivent de tota la tripulació). En aquest punt sembla que el deler de l'autor el traeix. No faré una disgressió sobre la novel·la, segur que se m'han escapat moltes coses. Només esmento algunes detalls i reflexions que m'ha suscitat la seva lectura.
   Comparada amb una novel·la contemporània, a més de la passió amb que narra, abrandat, en diria, Moby Dick està farcida de detalls, l'autor pretén que ho visualitzem tot, quasi que ho palpem, que ho assaborim. Ens sembla excessiu, però jo entenc que quan es va publicar no hi havia registres visuals de quasi res. Quasi ningú havia vist mai una balena, ni tan sols viva, sempre es treien mortes, arponejades o varades a la platja. Eren animals fantàstics i misteriosos. La lletra necessitava evocar amb detall tot el que descrivia, i la capacitat d'observació probablement estava més agusada. Avui dia, pàgines senceres de Moby Dick, es sintetizarien només utilitzant la paraula "Catxalot", o "balena". Només ens cal buscar per internet i en tindrem milers de fotografies i imatges. No era així el 1851, ni tan sols hi havia fotografies que es publiquessin.
Moby Dick simbolitza allò desconegut, indomable, incomprensible, una enorme bèstia, blanca com un fantasma, que creiem un animal però actua amb premeditació  encara que no sabem què pensa. Com el destí que a voltes té els seus propis designis i no hi podem fer res, ni tan sols explicar-nos-ho. L'escenari mateix de la novel·la és una metàfora de la humanitat, un grapat de tripulants perduts, sols, en la immensitat de l'oceà inabastable perseguint una incerta glòria. Altra vegada, el mite del viatge, però aquesta vegada sense final feliç ni triomf final. En això també Melville dibuixa un contrast colpidor amb l'Odissea.
La balena blanca, que el capità Ahab persegueix amb autèntic deliri, l'interpreto com el malson darrer d'un home, l'obsessió que el portarà a ell i a la tripulació a la perdició, i no pot ser de cap altra manera. Perquè sino, el capità Ahab no seria el capità Ahab. Morir o morir, no hi ha alternativa si no vull trair la meva natura, renunciar a allò que dota de sentit al meu viatge. Un dels lloctinents prova de posar senderi a Ahab, la imatge de la racionalitat,  però sense èxit. La passió s'imposa.  I la tripulació obeeix i s'aboca a la catàstrofe darrera del llunàtic del seu capità. No manquen en els llibres d'història exemples d'aquest comportament, irracional, il·lògic, la persecució d'un ideal, d'una visió, un projecte que sabem racionalment que és irrealitzable, però negar-lo, renegar-hi, suposarà trair-nos a nosaltres mateixos. Millor la derrota,  millor el fracàs absolut, la mort, abans no hi renunciem.  Cal esmentar un detall interessant quan el lloctinent Starbuck diu al capità Ahab, i és que la balena blanca no els persegueix, no ha buscat agredir-los, només respon als atacs i a la persecució del Pequod. El veritable culpable, cruel, malvat,  temerari és Ahab, no Moby Dick. Però no se'n pot escapar de reptar-la, de temptar el destí.
 Una de les escenes més conmovedores s'esdevé quan el Pequod es creua amb un altre vaixell balener, el Rachel. El capità del Rachel ha perdut el seu fill precisament provant d'arponejar a  Moby Dick i demana ajut al capità Ahab per cercar-lo. Ahab s'hi nega, no pot perdre temps tot perseguint la seva obsessió particular. Una altra metàfora, quan darrera els nostres ideals, projectes, obsessions ens deixem pel camí la humanitat. Tot es relativitza, només hi ha un absolut, el que jo crec que he de fer. Finalment,és precisament el Rachel que troba el nàufrag Ishmael, després que el Pequod ha estat esfondrat amb tota la tripulació per Moby Dick. Una altra imatge de recuperació de la humanitat, del retorn a l'antiga escala de valors que Ahab havia trastocat, havia destruit.

Cap comentari:

Publica un comentari