Follow by Email

dimarts, 24 de maig de 2011

Sota el Volcà

       He vampiritzat el títol d’una pel·lícula de John Huston del 1984. Em pensava que era una que van protagonitzar en Tom Hanks quan lluïa tupé, i la Meg Ryan quan no utilitzava el botox, però aquesta era Joe contra el volcà. Gràcies internet!. Però  no  escriuré d’això, sinó de Guatemala.  El departament de Sacatepéquez, on sóc ara, està al cor de la cadena de volcans que atravessen Guatemala seguint la línia de la costa del Pacífic.  El rodegen per tots costats, alterosos, alguns freguen els quatre-mil metres d’alçada. La majoria no estan actius  en termes històrics, però  geològicament parlant només prenen un breu respir abans d’encendre’s de nou. Tota elevació amaga un antic cràter. D’altres no paren de llençar gropades de fum i cada dos per tres un riu de lava. Pujar dalt d’un d’aquests monstres en activitat és una experiència corprenedora.  Et sents fràgil, petit. I sobretot s’experimenta la indiferència  aclaparadora de la naturalesa. Un petit esclat i seràs espolsat del damunt com un bri de pols per un corrent d’aire. I després, el volcà continuarà durant milers d’anys escopint foc i fum, i passaran civilitzacions i conqueridos i imprudents. Una força cega, impassible,  que fins i tot angoixa per a qui cregui que ens governa algun tipus de designi.  Per protegir-nos efectivament no podem fer res més que allunyar-nos-hi. Però en canvi, són també generadors de vida. Els que estan aparentment apagats els cobreix un mantell de vegetació però no perden un aire sinistre., com el Volcán de Aguas que s’alça sobre Antigua com una misteriosa muntanya, verda, obscura i malhumorada.
 
La gent s’hi arrecera als seus costers, fins i tot dels meus actius. La terra és massa rica i compensa el risc. Em comentava un habitant de San Vicente de Pacaya, que viu al peu del volcà Pacaya, que s’hi acostumen i això imprimeix caràcter. En el nostre país on busquem de forma neuròtica el risc zero seria una bona teràpia.  El mes de maig de l’any passat el volcà Pacaya va fer una violenta erupció. Va llençar una pluja de pedres incandescents sobre el poble i va destruir els sostres de les cases de San Vicente. Encara he pogut veure la catifa de pedra  que cobreix tot el complex volcànic. La vegetació, els arbres, van quedar esporgats i tot just ara l’herba comença a cobrir aquesta nova capa de pedra. Però els habitants no es mouran d’allí, la terra és ideal pel cafè, el blat de moro i el “frijol” i l’alçada en fa una eterna primavera.  

Els volcans moldegen les persones i el paisatge, creen terra i històries, expulsen minerals que no es troben enlloc, són autèntics Demiurgs. Pareixen  obsidiana, basalts i els diamants. Un 2% dels cons volcànics contenen la preuada pedra. A Kimberley, Sudàfrica, l'erosió ha desfet el con i s'excava a terra dins l'antiga xemeneia que s'enfonsa endins i els sediments amb els diamants són arrossegats pels rius i fins el fons del mar on són rastrejats pels buscadors encesos per la cobdícia i les empreses especialitzades. Aquesta troballa va ser l'esca que va encendre les guerres anglo-bóers a cavall entre el s XIX i el XX.
Quan em vaig acostar al caire del cràter del Pacaya sentia una  estranya excitació, atiat per  la tafaneria i la sensació de risc.  La terra fumejava als meus peus. Vaig poder veure tolls de lava que s’estremien, era com si fes una llambregada a la terra primigènia.  L’àrea més pròxima al con és d’una bellesa marciana. Una superfície coberta pel caos dels rius de lava que s’han petrificat. Entre les esquerdes es pot sentir encara l’escalf abrussador del magma encara calent. Si camines amb sabatilles esportives, t’arrisques  que la sola es desfaci, i el terra és abrassiu, tallant. El calçat em va quedar clivellat com si hagués caminat sobre ganivetes. Un vessant del Pacaya es va col·lapsar durant l’erupció, i sembla que li hagin clavat una destralada. Un periodista nord-americà va temptar la sort per poder obtenir el reportatge més espectacular sobre una erupció,  i  el va encalçar la pedregada de pedres incandescents i un núvol de cendra.  Es va jugar el tot o res i es va quedar amb el res. Hi han plantat una creu allí on van trobar el seu cos. 

  Perque  els volcans també generen històries, mites, llegendes. Fascinen. S’en podria escriure un llibre de cadascun, em comentava el mateix paisà.  El cau del cíclop Polifem, que va provar d’encalçar amb rocs gegants a Ulisses i els seus companys de viatge quan fugien, s’identifica amb el volcà Stromboli, a les illes Eòlies, davant de Sicília, que dona nom al tipus d’erupció Stromboliana que cada  deu o quinze minuts escup una explosió de roques incandescents.   
Aquesta illa també va ser l’escenari de la pel·lícula Stromboli, terra di Dio, de Roberto Rossellini  i protagonitzada per Ingrid Bergman.  Tots dos es van acabar liant, però això poc té a veure amb el volcà. Als habitants d’aquesta petita illa, reflectits tal com eren en aquest film (és cert, Rossellini va utilitzar-los com a comparses,  només hi ha dos o tres actors professionals en la pel·lícula, ben fidel al neorrealisme italià), a més del veïnatge amb el volcà s’hi afegeix la insularitat.  Deixa'ls córrer. El Vesubi, que ningú sabia que era un volcà  va col·lapsar violentament l’any 79 D.C, i va enterrar Pompeia i Herculà. Fins aleshores havia estat una muntanya apacible coberta de bosc.  És difícil troabar una estampa  més tràgica que la dels motllos dels cossos dels antics  pompeians, atrapats per l’onada piroclàstica. En alguns es pot llegir el rictus en el moment de morir, el  darrer gest agònic petrificat.  La darrera erupció, molt més plàcida, va ocórrer el 1944, tot just quan les tropes aliades van alliberar Nàpols del domini alemany, cosa que es va considerar una premonició.  Norman Lewis, al seu llibre Nàpols 1944 descriu les processons  amb la imatge de Sant Sebastià per aturar el flux de lava. Sembla que per una vegada que el volcà no fou indiferent  a les súpliques i va estroncar-se sense fer massa danys. En el Vesubi també s’observa l’antic marge del volcà que va saltar enlaire quan allò de Pompeia, enmig del qual s’alça el nou con, perfectament cònic i que dibuixa el característic sky-line de la badia de Nàpols. Entre les esquerdes surten fumaroles de sofre que ens recorden que el gegant només està prenent un breu repòs.  

El  Nevado del Ruiz, a Colòmbia, no es va mostrar tan dòcil l’any 1985.  Una sobtada erupció  va desfer el seu casquet de gel i va provocar una allau de llot que va sepultar la població d’Armero.  Molts recorden la nena Omayra atrapada fins la cintura pel llot.  Santorini, una illa cíclada del mar Egeu, és un volcà que va esclatar com una olla a pressió violentament el 2000 A.D.C, i es creu que la destrucció que va produir va ser la responsable de la desaparició de la civilització micènica, el mateix que va fer el Krakatoa el 1883 i va cobrir d’una pàtina de cendra tota l’atmosfera.  Avui Santorini és una de les estampes més espectaculars del Mediterrani, la mitja lluna que va deixar l’explosió  ha deixat unes parets de més de 400 metres d’alçada que acullen els vaixells, i els encantadors poblets de calç viva arrapats a dalt del cingle. Al mig de la caldera, ja ha nascut una illeta que amb temps tornarà a reblir el buit. Prop de les nostres costes en tenim una rèplica en miniatura que poca gent coneix, les illes Columbretes a 50 Km. de Castelló.   El mateix nom de Volcà, ve del déu Vulcano, l’Hefest grec, el forjador, que es creia que habitava aquesta mateixa illa que també forma part de les Eòlies. I en aquest repàs, no ens oblidem de l’Etna, un enorme massís volcànic que porta més de 300.000 anys d’erupció ininterrompuda. Al seu peu es troba  Catània, construïda amb blocs de pedra volcànica que li donen aquest encisador aire de llòbreg barroc.  I finalment, oh! desgràcia, l'erupció inoportuna del Grimsvötn islandès, que potser impedirà que 20.000 aficionats del barça no puguin anar a Wembley aquest dissabte. Definitivament, els volcans a les entranyes només hi tenen magma. Davant de totes aquestes històries els volcans d’Olot ens semblen innocents jardinets. Tota la província de Girona està sembrada d’antics volcans, només cal saber-los veure. El mateix turó on està Hostalric és la xemeneia d’un antic volcà que va quedar petrificada.  No oblidem que habitem la fina pell d’una poma que sura sobre un mar incandescent. La fera només dorm.

            Ara surto a la terrassa de l’hostal, i veig a l’horitzó el volcà de Fuego, que frega els 4000 metres. Una cua d’escorpí. Cada deu o quinze minuts llença un grop de cendra, un petit bolet atòmic, com si fos un gegant que fuma plàcidament una pipa. Vanitat i vanitat,  tot és vanitat, com deia aquell. Em poso filosòfic, però ho  deixo estar, que tinc feina. Un s’acostuma a tot.












P.D: No ve a cuento, però pels que esteu amb els ànims tocats pels nous governants que venen a l’Estat, ahir vaig sentir per la ràdio unes declaracions del president de Guatemala en que deia que el seu sou de 18.000 dòlars era baix i que a més n’havia de treure algunes despeses pròpies del seu càrrec i que no va ser ell qui el va fixar, sinó els seus predecessors. És més del triple del que cobra el Zapatero. En un país amb tanta desigualtat social, això és una nova dimensió del terme obscè. Aquest home té uns daixonses més grans que el Pacaya. Per a que veieu que sempre es pot estar pitjor.  I per cert, les fotos són meves i he estat en tots els llocs citats (inclòs Hostalric) excepte el Krakatoa i el volcà islandès, però tot arribarà. I encara me n'he deixat uns quants. És que no m'agrada fer reportatges virtuals

Cap comentari:

Publica un comentari