dilluns, 30 de maig del 2011

VIH

                La infecció del Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) ha deixat despullades totes les virtuts i deficiències humanes i socials per allí on passa. Aquesta idea no és gens original, però m’ha retornat al cap quan he visitat algunes de les Unitats d’Atenció Integral al pacient amb VIH/Sida de Guatemala. Aquestes unitats han estat creades pel Ministeri de Salut per atendre de forma global els pacients, i estan disseminades en hospitals estratègics de tot el país. Avui per avui no hi ha una cura definitiva de la infecció, només es pot aturar la seva progressió si es pren amb fidelitat el tractament, que ha de ser per vida. A això se’n diu adherència al tractament. A Guatemala hi ha disponibilitat del tractament, amb algun o altre trencament de stock, però en principi, tothom que ho necessiti té accés al tractament de forma gratuïta. No hi ha una manca d’assequibilitat per culpa de les patents, com anys enrera. Ara el problema és l’accessibilitat.  Molts afectats viuen en àrees remotes, en condicions miserables, i sovint no tenen ni mitjans per poder arribar-se al centre de tractament i l’abandonen. Estic parlant d’una despesa de no més de 10 Quetzals, és a dir, un Euro. A això cal afegir l’intens estigma que perviu davant aquesta infecció. Els pacients amb VIH molt sovint amaguen la seva condició fins el punt de visitar-se en un altre extrem del país per evitar ser identificats com a seropositius.  Primer va ser el preu dels medicaments el que era una barrera a causa del sistema de patents, ara ja es posen de manifest les limitacions socials i del sistema de salut.  I primera paradoxa, potser sense l’incentiu de les patents no s’haguessin  desenvolupat amb tanta rapidesa aquests tractaments dels que ara es beneficien tots els afectats. És una reflexió capciosa, ho reconec.
   La Sida va ser descrita l’any 1979 a San Francisco i tot seguit es va determinar la seva naturalesa infecciosa. El col·lectiu homosexual i els usuaris de drogues per via parenteral  van ser, i són, els principals afectats en els països desenvolupats. Però  se sap que els anys vint del segle passat, el virus del VIH ja la campava pel continent Africà, amb un nombre molt petit d’infectats.  Durant una colla d’anys van morir pacients en hospitals africans dels que no se’n sabia la causa, com de moltes altres malalties, perquè no hi havia els medis per determinar que es tractava d’una infecció encara no descrita.  O ningú s’ho va preguntar, només quan el monstre va trucar la nostra porta. Potser es va fer malament alguna cosa quan es podia evitar que es convertís en l’actual pandèmia generalitzada en molts països Africans. Un altre pensament capciós.
            Tornant als col·lectius més afectats en països desenvolupats, a més de les conductes específiques de risc, la marginació social és un factor clau per a que aquests col·lectius fossin les dianes preferides de la infecció. La manca d’accés a una atenció específica i l’estigmatització, només afavoreixen el seu tancament i que es converteixin en grups on la infecció circula més acceleradament. I en aquesta marginació hi van participar factors socials i també religiosos. Només cal sentir el discurs sovint agressiu d’alguns sectors de l’Església Catòlica. I tot i així, van ser les Germanes de la Caritat les primeres en acollir els primers pacients amb Sida quan no se sabia com d’infecciós era. Hi ha imatges del 1979 de metges vestits amb escafandra. I en el continent Africà, són sistemàticament ordres religiosos catòlics que tenen arreu hospitals i hospicis on acullen amb més dignitat els pacients amb Sida. Una altra paradoxa.
            L’estigmatització  és molt intensa en els països llatinoamericans, ho he pogut comprovar, però es fan esforços valerosos per superar-la.  En els països desenvolupats, l’epidèmia del VIH/Sida va galvanitzar els col·lectius homosexuals, que es van mobilitzar amb valentia i van sortir al carrer per reclamar els seus drets i una atenció específica. No és exagerat afirmar que gràcies a la seva pressió es va accelerar la recerca i es van trencar molts prejudicis.  La incidència del VIH va disminuir dramàticament en aquest col·lectiu perquè van adoptar amb rapidesa les mesures de prevenció.  Però, però…un cop desapareguda la sensació de risc, la infecció ha repuntat. Recordeu la famosa imatge de la United Colors of Benetton amb un malalt de Sida agonitzant? Molts gays d’aquesta època us explicaran d’algun amic en aquesta situació, i sino, mireu el Projecte dels Noms. Però les noves generacions ja no han vist aquesta estampa i la infecció del VIH/Sida ja no es percep com a mortal. Els canvis conductuals s’han diluït, i ara s'espera una simple solució biomèdica, com el soma de Un món Feliç d’Aldous Huxley. Així va quedar de manifest en el darrer Congrés Mundial de la Sida a Viena. Ja hi ha assajos clínics en que s’ha provat la presa de medicaments contra el VIH com a profilaxis. El si no vols pols no vagis a l’era s’ha transformat en un ves a l’era, que nosaltres ja t’espolsarem. I de fet, això és el que es reclama. Potser sí que és el camí, no ho sé. Però no queda gaire de la primera i heroica mobilització, només els drets socials legítimament adquirits. Una altra paradoxa, però seria bo de recordar els pacients que encara no es poden fer aquest tipus de plantejament, com els que viuen en les alçades volcàniques de Guatemala. No és un judici de valors, només és per pensar-hi una mica amb el risc d'equivocar-se, encara que sigui capciosament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada