Follow by Email

dimarts, 28 de febrer de 2012

Sophos, futbol i Goebbels

 Reconec que els títols de les meves entrades són d'allò més eclèctics, però ara espero que ho entengueu en aquest cas. A Guatemala ciutat, quan acaba la feina, acostumo a escurar les darreres hores de la tarda i les primeres del capvespre en la llibreria  Sophos, un local molt ben assortit de llibres, amb unes comodíssimes butaques on amb tota llibertat escarxofar-me i fullejar les hores que vulgui qualsevol volum. Sempre acabo comprant algun llibre, no puc estar-me'n. Avui he furgat en l'edició dels diaris del final de la segona guerra mundial, del Doctor Joseph Goebbels, ministre de la propaganda del III Reich, el més fidel adlater de Hitler, que es va suïcidar amb tota la seva família en el búnker. Va escollir lligar el seu destí al del Führer. Al personatge, sinistre i esperpèntic, cal reconèixer-li coherència, no com Himmler i Goering que que en el darrer moment provaren de salvar la pell. M'he sentit sempre atret per tot allò relacionat amb la primera i segona guerra mundial, potser exerceix una fosca fascinació tant d'horror incomprensible. 
 Goebbles és considerat el gran mentider de totes les èpoques. A ell s'atribueix la famosa frase que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat. No entraré en més detalls, només una reflexió  suggerida per les pàgines del seu diari. En aquest, despulla el seu pensament, no estaven pensats per fer-se públics. Hi exhibeix obscenament quan la catàstrofe final s'abatia sense aturador, un intent constant d'autoengany, de veure les coses con li agradaria que fossin, en un pols patètic contra la realitat que s'imposava tossuda. I la realitat era poc menys que apocalíptica (us aconsello de nou la pel·lícula  El hundimiento on surt retratat). Davant els bombardejos aliats fabula amb la seva manca d'ànima, elabora recargolades teories com si els anglo-britànics fossin poc menys que exterminadors del poble alemany...i oblida omet, amb sinceritat, tot allò que la Werhrmacht i les SS havien fet a mitja Europa. Tot plegat em remet a un mecanisme que m'ha costat molt d'objectivar, que no vol dir que domini. La presa de decisions i la visió de la realitat, coses que van ben juntes, depenen més d'un substracte emocional que no pas d'una anàlisi racional de les situacions. És que sinó no s'entén els posicionaments i judicis exageradament divergents que trobem ja només en el nostre entorn immediat, i la capacitat de persuasió que es pot arribar a exercir per segons quins tipus. I les emocions tenen els seus propis codis per definició irracionals. M'ha vingut al cap això, perquè tinc la secreta i morbosa afició d'entrar de tant en tant en algun fòrum futbolístic del Reial Madrid o del Barcelona. És un exemple diàfan, i relativament innocent, del que explico. Un mateix fet, una mateixa realitat, pot ser jutjada de manera tant diversa que hom podria arribar a creure que tots patim regularment estats d'al·lucinació transitòria. Les emocions ens duen a posicionaments previs que fins i tot nosaltres ignorem, i que condicionen el pensament i l'acció posterior. L'enamorament, sobretot si és de la persona equivocada, en pot ser un paradigma que pot ser patètic. És clar que s'hi troba també ponderació, però acostuma a mancar, francament. És inquietant, perquè afecta a tots els plànols d'expressió personal i col·lectiva, des del religiós, polític, laboral, personal, afectiu, i reconec que em fa veure, i veure'm, amb cert escepticisme el comportament humà. Com si cregués que hi ha més d'ambigu i fosc en  el que fem i deixem de fer del que voldríem reconèixer. I a més, les emocions tendeixen a radicalitzar les nostres actituds i accions. La violència verbal o física emana fàcilment, i no podem arribar a saber el que seríem capaços de fer  sota un estat de por prou intens. L'antic exercici de les virtuts, potser pretenia atemperar tot això. Allò que el cor té raons que la raó desconeix, de Pascal, que crec que ho deia en un sentit positiu, té el seu costat fosc, fins i tot lúgubre.



Cap comentari:

Publica un comentari