Follow by Email

dimecres, 6 de juny de 2012

Parte de Guerra, de Edlef Köpplen

  Acabo de llegir Parte de Guerra, de Edlef Köpplen, un llibre impactant. Si Anna Karenina va penetrant com una pluja fina que arriba ben fondo, aquest altre és una torrentada que deixa atordit al lector. L'autor és un escriptor alemany que va ser soldat d'artilleria durant la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra. La va sobreviure del principi fins el final. Descriu en primera persona, a través del seu alter ego, el soldat Reisiger, les seves vivències atroces. Reflecteix l'horror, l'absurd, l'estupidesa i fins el costat tragicòmic d'una guerra que va significar l'entrada al segle XX. Perquè va ser un xoc tant brutal aquesta guerra en les societats europees? Potser fins aleshores encara s'havia donat un cert apreci al valor individual, a l'individu, i les guerres es desenvolupaven en grans moviments que acabaven en enfrontaments entre els exèrcits a camp obert. En la primera guerra mundial, tot això es perd. L'home es confón en la massa, les estratègies militars no estalvien les vides humanes, enfonsats en trinxeres que amb prou feines es van moure al llarg dels quatre anys de contesa, com a mínim en el front occidental, on es van donar lloc l'enfrontament més ferotge. La tècnica va acompanyar a uns exèrcits amb mentalitat decimonònica i això va derivar en una monstruosa escalada d'extermini massiu amb mètodes cruels que esborren tot heroïsme. Soldats pulveritzats pels obusos, abrussats pel gas, cosits per les metralladores. Les conseqüències sociològiques d'aquest enfrontament van parir el segle XX, però la solució que se li va donar al conflicte encara va ser fruit una mentalitat quasi mitjeval, malgrat els esforços del president Nord-americà, Wilson, i va preparar el terreny per la Segona Guerra Mundial.
 Allò interessant d'aquest llibre és la visió lúcida del conflicte vista des de la trinxera. De llibres d'història n'hi ha tants com vulguem, però de la història real, de la que vivien els soldats en la seva pell, n'anem sempre curts. I la història esdevé real, palpable, quan es combinen ambdues lectures. És això el que m'ha passat, el que m'ha meravellat, i finalment m'ha horroritzat. Köpplen a més, utilitza una eina molt cinematogràfica en insertar en el seu escrit comunicats o instruccions dels comandaments, de diaris, o dels ministeris alemanys. El recurs és molt efectiu, pel contrast que crea entre el món d'aparences i el to fred i distant que les altes esferes volen mantenir i la realitat del fang, el llot i la mort en la trinxera. Fa tres o quatre anys em va caure a les mans un llibre curiós Un extraño para mi mismo, de Willy Peter Reese. Són els diaris d'un soldat de la Werhmacht al front rus durant la segona guerra mundial. Igual que Parte de guerra, no és un relat de batalles, sinó de sentiments i emocions que envolten al soldat durant la guerra. Reese, a diferència de Köpplen, va desaparèixer en combat el 1944 i no se n'ha sabut mai més res. El seu diari va ser recuperat d'unes golfes el 2003. Tenen la frescor i sinceritat d'un diari que ningú va pensar de publicar, i aquí també rau part del seu valor històric i literari. 
  El soldat Reisiger no mor, i es manté amb admirable disciplina al peu del canó. Obeeix tot i no deixar de traspuar els seus sentiments, a voltes amb un aire càndid que encara sobresurt més sobre el mar d'horror en que viu. Sembla que porti una cuirassa per no deixa que aflorin els sentiments o una mica de pensament racional, és una qüestió de supervivència, fins que ja al final del llibre, aquesta cuirassa es desfà i li diu al seu comandant que allò és una majadería, una follia sense sentit, com si fos una olla a pressió que no pot fer res més que explotar. El van tancar en un manicomi.
 Eddlef Köpplen, va esdevenir un anti-belicista en el període d'entreguerres, i els seus llibres van ser prohibits quan el nazisme va prendre el poder a Alemanya. Va morir el 1939 a causa de les seqüeles que patia.

Cap comentari:

Publica un comentari