Follow by Email

divendres, 15 de juny de 2012

Pilar Rahola i Jose Maria Aznar

       Es pot no estar d'acord amb el que escriu Pilar Rahola, però els seus articles i opinions fan pensar. Només per això jo, per defecte, l'aplaudeixo. Avui hi ha un article que si jo fos columnista, me l'hauria tret de les mans. Malauradament, no he merescut encara l'atenció de cap editor. La Pilar avui l'entoma amb José Maria Aznar, que enlloc de quedar-se callat en algun catau de l'inframón de la vergonya, com el seu successor com a president del govern del Regne d'Espanya, el tal Zapatero, continua passejant-se per Europa donant lliçons d'economia. En aquest sentit,  un dels fenòmens més curiosos que es pot observar és la caiguda de la figuera col·lectiva que hem patit. Ens sembla, després de tantes explicacions, una obvietat les arrels de l'actual crisi, que no sé si qualificar de cutre  o ximpleta. Aleshores, en què pensàvem tots plegats fa uns quants anys? I sobretot, en què pensaven les ments brillants que ens governaven o tenien resposabilitats fa un decenni, o tot just dos anys abans? I la legió d'experts i tertulians que han aparescut ara? Han tingut un sobtat atac de lucidesa? Em sembla un misteri que cal explorar. (Obro parèntesi jo vaig defugir d'aquesta voràgine, i encara no sé si vaig ser tonto. No em vaig hipotecar, no vaig buscar crèdits. Res de res. Tinc l'orgull, potser dubtós, que no he contribuït ni amb una alenada, de forma directa, en la bombolla que ens ha esclatat. Vaig resistir la pressió dels meus pròxims, la d'algun venedor que el 2007 em xiuxiuejava a cau d'orella com un nou mefistòfeles que d'aquí a dos anys el que m'oferia costaria no sé quants milions més, les cartes de promocions que anunciaven que això es tractava d'un petit cicle dels preus per tornar a remuntar tot seguit, potser també hi va jugar el meu caràcter macilent, que evita prendre decisions de quasevol tipus. Tanco el parèntesi).
 Al que anava, la Pilar Rahola s'exclama, amb raó, de com l'Aznar és capaç de passejar-se com un barrut després d'haver parit el sistema que ens ha portat on som. I jo mateix penso com és possible que un personatge així, o el mateix Zapatero, hagin pogut arribar a aquesta alta responsabilitat. Ni grandesa, ni amplitud de mires, ni intel·ligència, ni grans valors, ni la mínima capacitat d'autocrítica. Res de res. La classe política, amb alguna excepció, és profundament decebedora. I penso que un dels factors que promouen això és el sistema d'elecció, en que escollim els candidats que un partit d'entrada ja ha proposat. Això té dues conseqüències. Primer, merma la democràcia real, del poble. I segon, els candidats són presos de les intríngolis internes dels partits que poc poden tenir a veure amb l'interès general. I en pot sortir qualsevol personatge patètic. I el sistema parlamentari bloquejat pel partidisme, té per conseqüència que s'evitin compareixences, investigacions judicis, i augmenta la sensació d'impotència dels ciutadans i d'impunitat. No, no pot ser així. Crec que s'hauria de plantejar un sistema d'elecció per circumscripcions personals, en on es puguin escollir lliurement tot aquell que es presenti, al marge del partit que pertanyin. El candidat, sap que ha de donar comptes als seus electors, i també és independent del que el partit li dicti o deixi de dictar. El darrer fet de l'acalde de Manacor, suspès de militància i no sé què més per trencar la disciplina de partit, em sembla simptomàtic del fatídic que tenim. La democràcia esdevindria més real, la vàlua dels nostres representants hauria de ser veritablement provada i subjecte a la voluntat popular,i s'evitaria l'estupiditzant pensament pseudo-religiós que imposa la dinàmica dels partits. I molt important, permetria que autèntics líders, i no trepes ni persones que saben pujar en l'aparell d'un partit, puguin arribar a fer quelcom. El problema, és que és aquest mateix sistema pervertit el que ha de canviar-se a ell mateix, i no sembla disposat a fer-se el hara-kiri. Si Catalunya arriba a la independència, jo m'hi posaria per aconseguir un sistema democràtic així. La independència en sí, me la bufa, si Catalunya continua amb aquest mateix model perniciós i no té valors, que se la confitin. Acabaré per emigrar, va en serio, que la OMS ofereix una plaça a les illes Fiji. 


                                                        Només la bellesa pot salvar el món
                                                                     Fiódor Dostoievsky

Cap comentari:

Publica un comentari