Oh! Europa

 Oh! Europa era una sèrie de Televisió de Catalunya, amb clau d'humor, en que una colla de turistes catalans es passejaven per Europa i descobrien la recent estrenada, pel nostre país, Unió Europea. Era el moment de la novetat i de la il·lusió pel projecte Europeu, que com s'ha vist, s'està embolicant una mica. Cal potser mirar als seus orígens, per adonar-nos com l'hem pervertit i posar en risc, i recuperar la il·lusió d'una unió real que eviti les medicrecràcies locals que hem merescut. La Unió Europea va ser un somni primerenc del Minstre d'Afres Exteriors francès de la post-guerra, Shchumann, i Jean Monnet que en va ser el primer president. Van atrevir-se a pensar l'impensable, a canviar la lògica. Si abans s'havia imposat les idees de revenja i el patriotisme mal entès, ells van visionar el perdó, el progrés conjunt i la col·laboració per evitar els mals horrorosos de dues Guerres Mundials. I això sense esperar que morissin les generacions que les havien viscudes ni procesos de reconciliació. Així va néixer la Comunitat del Carbó i l'Acer (1951), que va ser l'embrió, via tractat de Roma, de la Comunitat Econòmica Europea (1957) i després de la Unió Europea. 

   Doncs bé, en aquest transcurs, passada la generació dels visionaris que tenien un pòsit de valors sòlids (els Schumann, Adenauer, Mitterrand, De Gaulle, Andreotti, Kohl, Felipe González) poguem o no estar del tot d'acord amb la seva ideologia, van venir els tecnòcrates del pa i circ  que han malmès en favor de l'enriquiment fàcil i especulatiu. Som conscients que tot plegat va servir per a que Europa conegui el període de pau i progrés més llarg de tota la seva història? (parèntesi a part mereix la qüestió Iugoslava, que crec que pertany a un altre procés històric tot i posar de relleu la inoperància d'un govern europeu real). I ves a saber quins mals ens va evitar. És per això que sento amb il·lusió els nous discursos de caixa o faixa. O més Europa o  més mediocrecràcia. Més govern paneuropeu, que dissipi de veritat les fronteres i menys patrioterisme barat. Continuarà essent important pertànyer a un país. La identitat ens fa forts, però evitant el trist joc dels nacionalismes de taburet. Ningú que conegui de veritat un altre país, i per tant en certa mesura se'l faci també seu, s'hi pot fer enemic.

El segrest d'Europa, mite grec en que Zeus, transmutat en brau blanc, segresta la princesa Europa i la fa la seva muller i reina de Creta