Stephen King

 Reconec que tenia un prejudici inconscient respecte a Stephen King, el conegudíssim escriptor de best-sellers del gènere de terror. He negligit els seus llibres, com si fossin literatura de segona. Només coneixia directament alguna pel·lícula basada en llibres seus (El resplandor, de Stanley Kubrick) fins que m'he empassat una de les seves obres més representativies, It (allò), per recomanació d'un bon amic meu. M'ha impressionat la seva capacitat narrativa, que sembla no tenir aturador. Si bé sembla, i potser sigui efecte de la traducció, que no acura molt la llengua, relata la història amb una tensió que sembla que no pugui arribar més enllà, però arriba a sorprendre el lector i contínuament va pujant-ne els graus. El que també m'ha sorprès és que sembla que quan escriu no dona cap idea per dolenta. En alguns trams del llibre es diria que quan l'escrivia, estava sota l'influx d'alguna mena de trànsit o droga. Però no es tracta d'un devessall d'idees sense solta, que han generat moltes de les icones del terror que ara ja ens són habituals (en aquest cas, la del pallasso sinistre), sinó que les fa creïbles, funcionen en la narració. En el llibre It, a més, porta fins l'extrem alguna de les tècniques literàries més difícils de dominar, com el  flash-back. Dels sis protagonistes, Eddie, Beverly, Ben, Stan, Richie i Bill, va entreteixint el seu passat quan eren nens i el seu present d'adults sense treva, i de tal manera que el lector no es perd en la teranyina amb que Stephen King ens atrapa, fins el clímax final. El deler de la lectura està atiat per la curiositat que es va despertant en el lector, que es va preguntant com podrà sorprendre'l en les properes planes. I no defrauda.

 En fi, allò que cal aprendre és que no s'ha de bandejar cap autor, encara que estigui etiquetat de comercial o popular.