Follow by Email

divendres, 27 de juliol de 2012

Sky running

 Un dia d'estiu, crec que era setembre, estava a Coma de Vaca, al peu del coll de la Marrana, el cor dels Pirineus Orientals, provant de fer una fotografia a una marmota que treia el cap del seu catau. La tenia enfocada, vaig prémer el botó, i en la fotografia va aparèixer, sí, la marmota i un corredor vestit en calça curta que va creuar pel darrera sorpresivament. Va ser la meva primera topada amb un fenòmen que ha tingut una vertadera eclosió, el sky running, o tot simplement, córrer com un esperitat per la muntanya. La traducció literal de l'anglès em sembla pretenciosa, i em recorda massa el Luke Skywalker de la Guerra de les Galàxies.
 Jo he crescut en uns temps en que teníem una noció més aviat contemplativa, encara romàntica, de la muntanya. Córrer entre comes, eroles i cims ens hagués semblat una mica grotesc. Perquè caldria fer-ho, quan un dels valors que apreciàvem era el de degustar el paisatge, deixar-se bressolar pel camí que fèiem? Potser érem ingenus i bucòlics. El fet és que les muntanyes dels Pirineus, i molt especialment la zona de Núria, és envaïda per corredors, gent que puja i baixa a gambades, a voltes amb el fetge a la mà, sense cap més altra meta que la rapidesa.Un amic que va pernoctar dalt del Puigmal fa pocs dies, m'explicava la curiosa visió que van tenir en llevar-se de veure la muntanya assaltada per tots costats per una munió de gent que corria com si fugissin d'una sobtada inundació de les valls.
  Aquesta dèria no té edats, he vist gent francament gran trescant alegrement al voltant del Nou Creus. I també han proliferat els circuïts, i els rècords, la Carros de Foc, el Cavalls al Vent, la Estels del Sud...noms que algú s'ha tret del magí amb ànsia publicitària sense cap mena de tradició en el territori, i que s'han massificat automàticament. Has fet la Carros de Foc? Quan vas trigar? És una pregunta habitual en el món de la muntanya. Has participat en la marató de muntanya de Benasc?  Es tracta de pujar i baixar corrents l'Aneto. Lluny queda l'èpica de Mossèn Oliveres o el guia Barrau. No censuraré mai ningú que faci aquestes coses, a mi no m'hi veuran, m'agrada massa entretenir-me pel camí i acabaria sempre rebentant l'horari per la franja alta. I fins i tot a vegades em permeto el luxe de perdre'm. Però temo si el que no estem perdent és alguna altra cosa. Diguem que l'esperit tradicional feia del paisatge, de l'entorn, el protagonista. Nosaltres només érem intrusos que amb el seu permís, ens endinsàvem amb el mateix respecte que qui entra dins d'un temple i es deixa sorprendre i meravellar. Ara ho hem trastocat, és l'escenari de les nostres gestes personals, en som el centre. Adéu al misteri i l'encís. Ara tot plegat s'aproxima més a l'esperit dels parcs d'atraccions. També em produieix certa al·lèrgia l'anonimització del propi esforç que provoca aquesta massificació. Tot de persones fent alhora el mateix, adotzenats. Potser exagero, no ho sé, perquè admiro tota aquesta gent que puja coster amunt, esforçada, quan les veig esbufegar amb tanta convicció. Té mèrit, certament. 




Cap comentari:

Publica un comentari