Lectures per minuts

 M'ha caigut a les mans un petita joia literària, un recull de textos de Hermann Hesse que té per títol de Lectures per a minuts. A Hermann Hesse el vaig descobrir per primera vegada en llegir El llop estepari. Crec que massa d'hora, com d'altres lectures, només seduït pel nom de l'autor. Molt més tard vaig llegir la seva obra més coneguda, Sidarthra, que va exercir una important influència en la generació beat, i de rebot, en el hippisme posterior i qui sap si en l'insuportable eclecticisme del New Age actual. De totes maneres, llegir Sidarthra sense aprehensions ni les capes de prejudicis que s'hi poden abocar, és un viatge a l'espiritualitat budista i una mostra de sensibilitat extraordinària vers la cultura Oriental. Després, encara he llegit el recull Contes d'amor. Quina delicadesa amb la que s'endinsa, amb històries aparentment senzilles, en els vitricolls de l'amor i l'enamorament, lluny de tòpics o idealitzacions, i amb un llenguatge aparentment simple, però molt eficaç.

  De les cites d'aquest recull, no n'hi ha ni una que pugui negligir. Les va escriure els anys quaranta, quan va rebre el premi Nobel de literatura (1946), per ordenar les seves idees i respondre amb agilitat l'allau de correspondència que li arribava. Són textos que posen paraules a pensaments que sembla que ja tinguéssim al cap. Dona forma a intuïcions amb les que ens identifiquem tot seguit. En pescaré una, per avui. Per exemple Fàcilment, tornem les nostres inclinacions en ideologia. Em confirma la intuïció que hi ha més d'irracional en el que creiem que no res. Aquesta idea, si fóssim sincers i la interioritzéssim pot tenir efecte revolucionari. Què fa que algú sigui d'esquerres, de dretes, irreligiós...? No són opcions racionals, sinó emocionals i per tant prones a l'equivocació, i com que les emocions tenen una vocació absolutitzadora, expliquen la inflexibilitat, la incapacitat per entendre les postures diferents a la nostra i en darrer extrem la violència. Si fóssim més condescendents amb el que creiem i ho paséssim per un sedàs crític, ens feria més dúctils i sensibles. A vegades he pensat que un antídot contra això seria el de recuperar el concepte d'amistat que desenvoluparen Plató i Aristòtil. Posaven l'amistat com a base per l'entesa i el diàleg. Els amics, passen per sobre les seves diferències, es troben en un àmbit on la confiança i l'apreci són primaris i intrínsecs, trepitgen la veritat comuna que uneix tots els homes i que no sabem definir, sinó experimentar. Potser si els nostres polítics de pati d'escola conreessin l'amistat entre ells, es veiessin primàriament com les persones que són amb les limitacions, goigs i esperances, seria el primer pas per bastir una cultura democràtica i parlamentària més sana i edificant. El que tenim ara, és profundament decebedor. Això també és vàlid en el nostre dia a dia. L'amistat sincera també obre la porta al perdó sincer. Per això també, poques coses hi ha que provoquin un dolor i una animadversió tan persistent com una amistat traïda.