El Elefante Blanco és el títol de la pel·lícula de Pablo Trapero (guionista i director), amb l'inestimable Ricardo Darín com a protagonista. Tinc una evident flaca pels films, els bons films, de temàtica religiosa o relacionada. Després de Carros de Foc, que em va impactar quan la vaig veure en les pantalles comercials, quan era un fet extraordinari anar al cinema i tenia la ment prou tendra, va ser La Misión la pel·lícula que potser m'ha deixat una emprempta més forta, sobretot per la fotografia i la música excelses que acompanyava la trama. Encara m'emociona quan la reveig, el fatal conflicte al qual s'aboquen els dos jesuïtes, encarants per Robert de Niro i Jeremy Irons, i la resposta que dona cadascun d'ells. Qui va ser més conseqüent? Qui va actuar bé o malament? És el sentit mateix de l'expressió de Al filo de la navaja, títol de la novel·la de Sommerset Maugham, aquell espai on la vida es mou en la penombra dels desitjos, les conviccions, les expectatives, les passions, i el bé i el mal s'entrellacen i és impossible emetre un judici que ens deixi satisfets, és aquí on traspua la grandesa i el conflicte amb majúscules que ens fa humans. Qui evita aquest filo, no viu de veritat.
Al que anava, El Elefante Blanco tracta també dels conflictes íntims d'un grup de sacerdots argentins que treballen en un suburbi, envoltats de misèria i violència. El gran mèrit de la pel·lícula és no escatimar les contradiccions dels personatges, les seves reaccions, el conflicte entre el que vull i crec i la realitat que s'entossudeix a arrossegar-nos al fang una i altra vegada, però contra la que ens resistim empesos per una irrenunciable esperança. Deia Hermann Hesse que només tenen esperança aquells que estan intranquils. I jo afegiria, aquells que estan veritablement vius. Què lluny queda aquest plantejament amb els pobres, humanament pobres, plantejaments del dogmatisme religiós que només es poden emetre des de poltrones assoleiades, i que aconsegueixen la perversió de deshumanitzar el cristianisme.
Altrament, aquesta pel·lícula, així com La Misión, m'ha fet pensar que la creixent incultura religiosa no només no permetran interpretar un quadre del Museo del Prado, sinó que fa perillar la comprensió d'aquests films. El Elefante Blanco, té una inspiració ben real en la vida d'un capellà argentí, Carlos Múgica, assassinat el 1974, del qual n'acabo de llegir la biografia. De fet, en fa referència explícita ja que la trama transcorre en el mateix suburbi on va treballar i on se li fa memòria. Un personatge fascinant, perquè era incòmode absolutament a tothom, i fins el punt de fer sospitós qualsevol facció política de l'assassinat. Us aconsello vivament la pel·lícula, espero que us deixi ben intranquils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada