Felicitats Mireia!

 Acabo de veure la final de 200 metres papallona femenina dels Jocs Olímpics. M'he emocionat tant amb la la consecució de la medalla de plata de la nedadora badalonina Mireia García Belmonte, que m'he posat dempeus i he aplaudit davant del televisor. Primer, per l'estratègia tan valenta que ha exhibit. Jo sé el que són els 200 papallona, si no es dosifiquen les forces, és molt fàcil clavar en els darrers trams d'una manera estrepitosa. Ella ha portat al límit aquesta estratègia fins patir de valent els darrers 10 metres però amb el suficient coixí per només ser avançada per la xinesa que ha guanyat. Coratge, doncs. En segon lloc, sé com n'és de sacrificada la natació, i en general els esports individuals, purs, en que el cos lluita contra els elements. Les figures de l'atletisme i la natació, en el nostre país, només són coneguts en els reduïts cercles dels aficionats. L'anonimat és la regla, l'esforç és suprem i solitari, la recompensa molt improbable. Aquesta nedadora ho ha aconseguit. Aquí està la grandesa i misèria de l'esport, per cada èxit, hi ha centenars d'esportistes que s'han quedat amb glòries menors, incertes o res de res. Sobre aquesta nedadora planava una certa malastrugança. Tenia fama d'apocar-se en les grans finals, de ser una eterna promesa i en les proves en que havia participat fins aleshores semblava que reblava aquesta percepció. Per això mateix, la valentia amb que ha afrontat la final no només ha estat una gesta física, sinó també mental, per esberlar aquest fantasma. I a fe que ho ha aconseguit, d'una forma brillant. En tercer lloc, la Mireia és badalonina, com jo mateix, i va començar a nedar al club on jo militava, el Club Natació Badalona, tot i que va marxar-ne molt aviat perquè despuntava massa per un club amb tants pocs mitjans. Això me la fa sentir propera. Felicitats Mireia, i gràcies per l'alegria que ens has donat i per fer-nos emocionar.

 P.D: En contrast amb tanta grandesa, m'irrita sobremanera la columna d'Alfonso Ussía a la Razón, en que frivolitza un dia rera l'altre d'una manera força estúpida i es deu creure que graciosa sobre les Olimpíades.  No us molesteu en llegir-lo, és depriment. I en segon lloc, no em sap cap greu la caiguda estrepitosa de la selecció de futbol espanyola. Cap medalla que aquests haguessin pogut aconseguir pot equiparar-se amb la gesta de la Mireia. I menys amb l'actitud de jugadors de barri que van mostrar. Al seu costat em semblen una trepa de nens malcriats que en un any i una centèssima part del seu esforç guanyaran molt més que el que rebrà la Mireia. Apa, ja m'he desfugat.