Follow by Email

dilluns, 20 d’agost de 2012

La festa del cel

L'agost és un bon moment per veure amb tranquilitat reposicions de programes interessants. Ahir va ser el torn del documental de TV3 La festa del cel. La primera vegada  vaig ser presa d'una indignació que ara s'ha revifat. Aquest documental descriu la disbauxa dels aeroports que han crescut com bolets per la geografia hispànica, seguint l'estela del totxo. Dels reporters que l'han realitzat n'intueixo un certa mala llet, però la mala llet sembla que estigui justificada per realçar, pausadament, l'aberració col·lectiva, de manera que sense que hagin de fer cap comentari tendenciós explícit, l'espectador ja se sent prou escandalitzat, i d'una forma per tant, ben efectiva. Mostra amb murrieria els disbarats en ordre creixent, començant per l'aeroport d'Alguaire, continua pel de Osca, Castelló, Ciutad Real i Albacete. En el primer exemple ja em vaig posar nerviós, però els casos següents augmenten la indignació com si fos la trama d'un bon llibre de terror que et sap sorprendre amb un crescendo d'ensurts. Aeroports inspirats pel provincianisme més ranci, mancats de plans d'empresa i negoci, basats en expectatives il·lusòries o directament d'al·lucinacions esdevingudes en el despatx d'alguna diputació. Alguns, com deia un enginyós tweet, tenen menys tràfic aeri que Mart, ara que hi ha arribat la sonda Curiosity. És el cas del de Castelló, on no hi ha aterrat, ni enlairat, un sol avió. A Albacete fins i tot es van poder permetre el luxe de fer el disbarat per duplicat, i a Osca, tenen un aeroport que anomenen internacional, en una ciutat de 50.000 habitants i on preveien quasi la mateixa xifra de passatgers a l'any. L'espant davant tanta estultícia, a mesura que avança el documental, arriba a cotes perilloses per qui pateixi dels nervis, ja que els guionistes del programa, crec que també amb una sana alevosia, acompanyen els exemples amb les justificacions d'alguns dels responsables dels que no dic els noms perquè no m'agrada i ja estan retratats per la posteritat en el documental. Són tan obscenes, pornogràfiques diria, que fereixen la sensibilitat i tot. El televident queda amb la boca oberta i es pregunta si li estan prenent el número.Tots fugen d'estudi. Cap sap justificar amb una mica de racionalitat el disbarat. Un diu que si Valladolid no és rentable, perquè ho ha de ser el de Lleida? El cafè para todos, en versió cutre, més aviat trista. El d'Osca, un antic senador del PP, comenta com a sortida el turisme taurí que vindrà de Catalunya on s'han prohibit les corridas. D'altres reconeixen obertament la manca de previsió, l'adjudicació d'ajuts per atraure companyies que paguen sota mà com a promoció turística per complir amb el destí d'aquests pressupostos, i fins i tot, en el de Ciudad Real que era simplement una obra que les empreses adjudicatàries duien a terme pel sol fet de cobrar i fugir. Estafa, pura i dura, a l'erari públic reconeguda públicament i que jo sàpiga sense que cap fiscal hagi mogut un sol dit. Un altre no s'està de reconèixer els motius electoralistes per llençar una colla de milions d'euros a l'aigüera. Què diran els meus votant si aturo les obres? I no parlem del cas de Castelló, només justificat per programes megalomaniàtics d'urbanitzacions, ciutats de vacances i camps de golf que mai s'arribaran a dur a terme i que havien d'atraure una riuada de turistes. 
Vàries coses se m'acudeixen després d'haver vist això, amb tots els matisos que calguin. Per un costat, la trista visió de desenvolupament que impera, basada en l'augment del trànsit de tantes persones com sigui possible i que com més consumeixin, millor. No sabem, encara, que això no porta enlloc? O potser sí, a l'abisme social, econòmic, ecològic i afegeixo que espiritual. Cal redefinir el concepte de desenvolupament, la reforma més profunda i necessària de totes les que es proposen. En segon lloc, la malentesa vertebració de l'Estat, que cerca un igualitarisme absurd mancat de mires i grandesa. Cada capital de província vol el seu aeroport internacional, a voltes sense justificacions més vàlides que el simple perquè sí. I després de veure tanta malversació confessada, mala gestió i tot plegat, com no pot ser possible passar comptes als responsables, que aquests encara es justifiquin, i que no hi hagi mecanismes democràtics que permetin bandejar-los de cap responsabilitat pública la resta de la seva vida? A això cal afegir una manca de vergonya que em sembla patològica. Temo que el nostre sistema està corromput, quan no podem fer res més que mostrar una indignació estèril i penjar comentaris com aquest en els nostres humils blogs. Si aquest país té els governants que es mereix, potser és que mereix enfonsar-se.




Cap comentari:

Publica un comentari