Follow by Email

dimecres, 15 d’agost de 2012

Impressions post-Olímpiques

 Aquest any, per una circumstància ben especial, he seguit els Jocs Olímpics de Londres 2012 des de l'inici a la fi com un nadó afamat amorrat a la teta. Només he discriminat el futbol. He admirat fins i tot la lluita greco-romana i l'halterofília. Aquestes són algunes de les idees, impressions, preses al vol.

M'he emocionat per tant d'esforç a la recerca d'una incerta i efímera glòria. El més sovint, incerta. Són molts més els no-premiats que els que han aconseguit una medalla. La història l'escriuen, en l'esport, els triomfadors perquè n'és intrínsec. Allò que l'important és participar només val  per aquells que mai hi somniaven de participar en uns jocs olímpics, o atletes en circumstàncies especials, com la judoca Saudí Ali Seraj Abdul Rahim Shah Khan (nom tan llarg com curta la seva participació) i com van solucionar l'ús del Nikab, les primeres dones que participen en uns jocs de Qatar i l'atleta discapacitat Oscar Pistorius, que serà una de les imatges dels jocs que passaran a la història. Algú hauria d'escriure també la crònica dels fracassats, aquells que una lesió, una caiguda, un error d'estratègia, la pura sort, els ha privat d'allò que de ben segur mereixien. El podi només té tres places, i una al capdament. És la grandesa i la misèria de l'esport d'elit.

Tots volem que la vida sigui com una bona novel·la amb final feliç. Per això decep quan una atleta es queda a les portes d'un final esplendorós. Com si a l'autor hagués perdut la inspiració en les darreres planes. És el cas de Ruth Bietia, la saltadora Càntabra que es retira després dels jocs, i que s'ha quedat a tres centímetres de la medalla olímpica. El mateix es pot dir dels jugadors de la selecció espanyola de bàsquet. Una generació que ha donat més triomfs que cap altra, que mereixia ser coronada i despedida amb una gloriosa victòria sobre els Estats Units. Els va faltar ben poc per passar a la llegenda.

Glòria i honor per tots els atletes que passen quatre anys en l'anonimat i només en sentim parlar quan arriben les olímpíades. Només són seguits pels quatre aficionats frikis, en el nostre país, durant les eternes hores de solitari entrenament. Al seu costat, quan ja hem començat a sentir els primers rumors de la lliga de futbol amb tota la seva ciclòpia càrrega de banalitat i baixesa, m'han agafat basques. Definitivament, després d'un cert temps en que m'havia aficionat al futbol vistent del Barcelona, m'he alineat de nou al reducte de blasmadors. La tirania d'aquest esport eclipsa injustament les jugadores de water-polo amb la seva extraordinària plata, el remer David Cal, Mireia Belmonte, les noies de la sincronitzada, la piragüista Maialen Chourrault...per cert, hi ha un jugador de water-polo masculí que es diu també Xavier Vallès. Em feia fabular sentir el seu nom quan marcava un gol.

Impressionant els tòpics espartans que han esberlat els corredors jamaicans. Una de les imatges més transgressores en l'esport d'elit que he vist mai és la del Ussain Boldt i Yohan Blake fent el pallasso fins el moment mateix de donar la sortida a les seves curses. I córrer com mai ha corregut ningú. Ho sento pels superbs velocistes que els ha tocat compartir aquesta generació, en diria això la síndrome de Salieri, el gran compositor que va tenir la desgràcia de compartir època amb Mozart. Si Mozart no hagués nascut, ell hauria estat el referent. Ho sento.

Curiós el concepte cada vegada més indefinit de Great Britain, encara que excepte en els xinesos és cada vegada més generalitzat, de veure en els seus equips un pupurri racial més que notable, fins i tot de recents nacionalitzats d'altres països, com el triomfador dels 5000 i 10000 metres llissos de naixença somalí, Farah. 

Meravellós això de trobar una comentarista com l'Almudena Cid que et fa entendre i gaudir d'una disciplina esportiva de la que n'ets analfabet, la gimnàsia artística. Per fi, m'he dit. Jo pensava  que tots els comentaristes esportius, ex-esportistes la majoria, havien de ser tontos, especialment els de futbol, i tenia sempre la impressió que jo ho podia fer millor sense tenir-ne ni idea per la meitat de preu. N'aprendran alguna dia? La creu ha estat la Gemma Mengual que comentava la natació sincronitzada. La sirena, darrera els micros, s'ha convertit en una harpia.

Aplaudiments pel fet, agradin o no les Olimpíades, que les nacions del món es posin d'acord i es retrobin en harmonia per celebrar aquest esdeveniment. Al costat d'això, alguns dubtes sobre el valor de l'esport d'elit i les perversions que pot produir, com ara comentaré.

Crida molt l'atenció la omnipresència dels xinesos, sobretot en els esports al marge de l'atletisme i ciclisme on han estat més discrets. En badminton, vólei platja, natació, piragüisme...a tot arreu hi havia un xinès que acucava, i molt sovint dalt del podi. Sembla que el seu sistema de selecció d'atletes mereix algun tipus de reflexió. A diferència de la resta de països, no hi ha a la Xina una tradició de clubs que donen la dimensió social i integradora a l'esport, és el mateix estat que garbella entre el seu jovent (infants), milions de candidats, i beca els talents que s'entrenen espartanament amb l'únic objectiu de brillar en els podis. Quantes vides malversades hi ha darrera aquesta mena de versió neo-darwinista de l'esport? D'aquí han sortit els fenòmens més astoradors dels jocs, com els rècords de la nedadora Ye Shiwen en 400 metres estils i el nedador Sun Yang en els 1500. No m'agrada aquest model en que, al cap i a la fi, menysté l'individu.

Entendridor, veure els canvis generacionals, molt evidents en la natació on acaben els seu cicle els Phelps, Pellegrini, Cielo, Sonni i pugen amb força nedadors de 15 i 16 anys, i d'altres, que els agafen el relleu amb garanties de superar-los, com l'esmentada Ye Shiwen, la lituana Ruta Melutyte.

Un cert embafament amb la cerimònia de clausura. Molt llarga, emocionant pels anglesos, però tanta relíquia i revival produeix una certa vaqüïtat que ho fa oblidable. I la cançó Imagine, té tant de corprenedora com d'estòlida, algú ho havia de dir.

Al contrari, he de lloar els encerts de la cerimònia d'inauguració. Lluny de la grandiloqüència megalomaniàtica de llums i colors de Pequín, hi havia contingut, missatge, i uns tocs d'humor molt encertats. La idea d'escenificar el salt en parapent de la Reina, i el gag de Míster Bean m'han semblat genials i sanament desdramatitzadors.

I finalment, un aplaudiment per l'encertada idea de reciclar el fil musical de Carros de Foc. Perquè inventar res quan hi ha una melodia ja universal i reconeixible amb l'esport, per fer les entregues de medalles?

En resum, ja estic pensant de fer-me aficionat al kayac, la bicicleta en pista, la gimnàsia artística i rítmica...penso seguir tots els jocs europeus, estatals i mundials i em proposo de resistir, ignorar, i si no pot ser així, sobreviure, al futbol fins la propera olimpíada.





Cap comentari:

Publica un comentari