Follow by Email

dimarts, 18 de setembre de 2012

Santiago Carrillo

   El meu blog comença a semblar un obituari, però no volia deixar escapar l'ocasió per fer quatre pinzellades sobre Santiago Carrillo, ara que tot just hem sabut que ha mort, als 97 anys d'edat, fent la migdiada. No és el final previsible per un lluitador i un fumador empedreït.  Se'n va definitivament, doncs, un altre personatge d'aquells que de tant en tant, quan en sentíem alguna cosa pensàvem allò de, encara és viu? I fa molts anys que ho diem. Semblava un immortal que a més ha fet un bon favor, sense voler, a les empreses tabacaleres perquè des que era jove fins al final ha estat un fumador contumaç. Ni càncers, ni bronquitis ni res. Ha mort plàcidament fent la migdiada i amb el cap claríssim i sempre de bon humor, amb el posat murri habitual i la cigarreta sempre entre els dits o entre els llavis. Ateu declarat,  ni tan sols temia la mort. O no ho semblava. No fa massa que encara el vaig poder sentir i mantenia la ment i la parla ben clara i lúcida. 
 Què en sé d'aquest personatge? Desapareix potser el darrer  gran protagonista viu de la segona República i la Guerra Civil. Era dirigent de les Joventuts Socialistes, ja amb vint-i-un anys, i l'artífex que aquestes es fonguessin amb el Partit Comunista cosa que va suposar un autèntic xoc enre els militants d'esquerres de l'època. Dirigent de la República també durant la guerra, no s'ha pogut treure mai de sobre l'ombra dels crims de Paracuellos, quan van haver d'evaquar els militars i falangistes de les presons de Madrid quan l'exèrcit nacional els assetjava. Eren una patata calenta  i un perill que no li van trobar millor sortida que afussellar-los pel camí. Més de cinc-mil, diuen. A Carrillo, encara fa poc en alguna aparició pública, no li faltava el grup de falangistes que encara l'increpaven per aquests fets. Ell sempre ho ha negat amb una vehemència que no sé si volia dir que acceptava el fard tan si era fals o vertader. No se n'ha tret l'aigua clara. 
 Des que sóc nen que n'he sentit parlar i el veig als mitjans de comunicació. Famosa és la seva tornada clandestina de l'exili amb peluquí.  Protagonista destacat de la transició espanyola,  va saber reconduir el comunisme espanyol cap a la democràcia, amb algunes concesions que haurien semblat impossibles. Dirigent del PCE, diputat, víctima de la partitocràcia. Ha estat sempre allí, per desesperació d'aquells que fa temps que el volen veure mort, sobretot els nous nostàlgics que no volien oblidar allò de Paracuellos.
 D'ell n'he llegit dos documents prou il·lustratius. Un és l'entrevista que li va fer a l'exili la periodista italiana Oriana Fallaci, recollida en el llibre Entrevistas con la Historia. Per cert, probablement és el darrer entrevistat que quedava viu, inclosa l'Oriana Fallaci. Dels vint-i-escaig entrevistats, protagonistes de la història contemporània dels anys seixanta i setanta, ell i el biste de Recife Helder Camara, són els dos únics que impressionaven per la seva lucidesa, un cop llegides les entrevistes més de trenta anys després que es realitzessin, i per tant amb la perspectiva històrica. Aquí vaig començar a trencar el prejudici. Santiago Carrillo, ja advocava per l'eurocomunisme i el comunisme democràtic, en un temps en què la Unió Soviètica mantenia les seves postures totalitàries i semblava que encara podia menjar-se el món. La seva anàlisi de futur s'ha mostrat molt encertada o com a mínim ben orientada, comparada amb d'altres personatges inclosos en el llibre que ara fan quasi riure, benevolament. 
 Més tard em vaig llegir la seva autobiografia. Molt sucosa, plena d'anècdotes del període de l'exili i les facècies del comunisme internacional, tot i que hauria pogut ser escrita amb una mica més de qualitat i en alguns fragments es notava un intent auto-justificador que potser reflecteix una consciència no tan tranquil·la com semblava. Abans de l'estiu encara el vam poder veure en una recepció amb el Rei, junt amb el que es pot considerar el seu antagònic, Manuel Fraga Iribarne. Ell amb una crossa, el Fraga ja en cadira de rodes. Tots dos ja han marxat d'aquest món. Un creia que no n'hi havia cap altre, l'altre pensava que sí. Què s'explicarien si un dels dos estigués equivocat, i es retrobessin  de nou nets de prejudicis? Hi ha qui encara creu sincerament que Carrillo deu estar rostint-se en algun foc etern. En fi.
 A La Vanguardia digital han publicat la Contra que li van fer l'any 1999. Fa algunes afirmacions que mostren una duresa de sentiments notable, per exemple el repudi del seu pare que va trair la República. Crec que una de les claus per entendre els de la seva generació, és que ve d'una època en que la militància en un partit, i especialment en el partit comunista, subordinava totalment l'individu, de manera que els militants consideraven natural donar la vida, i a fe que la posaven, per la causa i pel partit. Aquesta mentalitat avui ens sembla incomprensible. No és que fossin inhumans, simplement l'ideal col·lectiu passava per sobre de tota altra consideració. Cal entendre l'exageració d'aquesta actitud com l'origen d'algunes barbaritats del segle XX. Afortunadament, tothom reconeix que Santiago Carrillo va saber superar aquesta forma de concebre l'ideal i va tenir, quan va convenir, una veritable alçària de mires que només tenen els grans personatges, i que va contribuir no poc a la transició democràtica. Va saber entendre's amb el Rei i amb Tarancón i va fer un paper imponderable.
 La mort li ha arribat com un sospir,  mentre dormia sota les darreres calors d'aquest estiu que s'escola sense remei. 


Cap comentari:

Publica un comentari