divendres, 26 d’abril del 2013

Chokwé


Ja no tinc una mirada fresca sobre aquest país, sobre Moçambic. Me n'he adonat quan, sol en l'habitació senzilla però agradable on m'hostatjo, he repassat les imatges d'aquesta setmana que deixava ja adormir en la memória, i no m`he esbalaït. Primer, a les parets de les cases encara hi ha la línia nítida que marca l'alçada que va assolir l'aigua durant les inundacions fa tres mesos. En aquells moments, de fet, on sóc ara escrivint tindria l'aigua mésç o menys a l'alçada del coll i formaria part de la llera del riu Limpopo. M'he topat amb un accident de trànsit en que un cotxe ha atropellat una nena de quatre anys. Ha sobreviscut, però perdrà la cama. L'endemà mateix m'he trobat auxiliant un jove que havia volcat el cotxe a la voravia. Estava assegut encara dins de l'automòbil, atonit. Un ferida oberta al cap permetia veure el crani, la cara inflada, l'hemorràgia estroncada. Suposo que els maxilars els tenia trencats, no podia parlar ni obrir la boca. Estava conscient, m'ha assenyalat que li donés un paper i un bolígraf i m'ha escrit que li deixés un mirall i que algú guardés les seves pertienences. Només després, s'ha deixat aconduir cap al posto de saúde més proper. No podran fer res amb ell i començarà un via crucis de transferències fins que vagi a petar a algun lloc on li puguin reconstruir la cara, probablement només a Maputo.
No estic lluny de la frontera amb Sudàfrica, i això significa també negocis tèrbols. M'ho han explicat la Katia i el Tivane, que m'estan ajudant en la feina, im'han fet caure en compte de la rastellera de cotxes 4x4 que hi ha sempre aparcats davant el petit hotelet on prenc un cafè pel matí. Han estat robats, probablement amb violència i algun mort pel mig, a Sudàfrica, introduïts per pistes clandestines, i aquí algun oficial corrupte s'ha encarregat de legalitzar-los i posar-lis una matrícula moçambicana. Es venen sense amagar-se. També hi ha qui es dedica al tràfic de corns de Rinoceront. Partides de caça furtiva atravessen la frontera, en un far-west en que els vigilants Sudafricans tiren a matar sense contemplacions. No tenen cap altra mitjà per dissuadir-los perquè la col·laboració des del costat Moçambicà és nul·la. Els mateixos policies de frontera s'apunten a les partides o les faciliten per poder treure'n picossada. I expliquen històries en que els furtius acaben esbatussant-se i matant-se entre ells per ser menys a repartir. És molt fàcil saber qui són els capitostos d'aquestes xarxes d'automòbils robats i banyes de rinoceront destinades a un mercat absurd, a la Xina. Aquí i allà es poden veure les cases dels nou-rics, on s'ajunten els pocs mitjans tècnics per fer una bona obra, el mal gust i l'ostentació ridícula.
Mentre, al centre de Chockwé hi ha una comunitat de 8 monges, una d'elles espanyola, que porten un hospital en el que fan seguiment i tractament de més de 6000 pacients amb VIH, força més de tots els que actualment hi ha a Catalunya. Es veuen avenços, certament, millors carreteres, oficines de bancàries que floreixen arreu i ja és fàcil trobar un cafè express. També és extraordinària la cobertura que ha assolit el tractament del VIH. Era impensable fa uns anys, quan van titllar de visionaris els programes pilot que va fer Metges Sense Fronteres i la Comunitat de Sant Egido.
Mentre, la major part de la gent va fent amb la seva vida, al marge o amb tot això, els seus petits negocis, el treball a la maxamba, provant de viure o sobreviure.
En fi, tot molt normal.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada