Vaig iniciar aquest blog amb una crítica, molt positiva, de la sèrie de televisó Polseres Vermelles. No cal que la presenti, ha creat adhesions incondicionals. Em va sorprendre l'originalitat i sobretot la delicadesa de com tractava la malaltia i l'amor en la infantesa i en els adolescents. Molt bé fins aquí, però la segona tanda de la sèrie, he de confessar que m'ha embafat ben ràpidament. Ha semblat que els guionistes a partir d'aquesta base exitosa, s'empesquen un capítol rera l'altre facècies cada vegada més inverosímils, furgant en l'emoció etèria, irreal perquè no arrela enlloc, només en un espai amb pocs referents, amb situacions cada vegada menys creïbles, i un context sanitari que sovint frega l'absurd. Aquesta sèrie serà de les que marcarà una generació, no en tinc cap dubte, i romandrà en l'imaginari col·lectiu, i els seus protagonistes, els joves actors, amb més o menys sort provaran de treure's de sobre el personatge amb el que indefectiblement els identificaran sempre. Pot ser una sort, o una desgràcia. És una història coneguda. Espero que com a actors surtin d'aquesta cotilla i es puguin desenvolupar. I sobretot, jo aconsellaria que matessin ja la sèrie.De fet, jo l'he liquidada, ja no la miro. M'ha començat a semblar un pèl grotesca, però respecto i molt a tots els seus seguidors, i ni que sigui comparativament, és un producte català molt i molt digne. Sobretot la primera part, eh?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada