Follow by Email

dissabte, 6 d’abril de 2013

Hivern, primavera...


 Feia anys que temíem que el món s'havia trastocat definitivament. Hiverns que no eren hiverns, sense neu i càlids i primaveres  i tardors eixuts. Aquest any l'hivern ha recuperat el seu nom. Ha fet fred, ha nevat a dojo, i la primavera li està seguint l'estela amb un temps canviant i plujós, una mica llunàtic. La terra conserva un equilibri exquisit, com a mínim en la mesura d'una vida humana, que només podem considerar un miracle. Contemplar la cadència dels dies i les estacions, com flueix la natura, acompassada, una estació rera l'altre, és només la conjunció afortunada d'uns paràmetres delicadíssims, molt ajustats. Per exemple, fa poc vaig llegir que el fet que la terra pugui acollir la vida, es deu a que el Sol tingui la mida que té, i la terra estigui en la distància justa, de manera que la longitud d'ona de les radiacions emeses pel Sol permeten que atravessi l'atmosfera, i arribi a la superfície del nostre planeta, i que es reboti en una longitud d'ona més ampla, tirant al vermell, que sí que és abosrvida per l'atmosfera. Això permet la formació de núvols per exemple, i la dinàmica inextricable del clima. I també la inclinació de l'eix de rotació que marca la cadència exacta de les estacions en canviar l'obliqüitat dels rajos solars.
Semblaria pur mecanicisme , però només produeix una immensa sorpresa en veure la meravella de l'engranatge de la vida. Alguns dirien que, veritablement, és un miracle. D'altres que si no fos així, tampoc hi seríem per constatar-ho i per tant no ens ha de sorprendre. Però també és sorprenent que ens sorprengui. Un refotut misteri tot plegat, però de totes maneres, m'escandalitza davant d'això la frivolitat, la baixesa dels nostres discursos i els nostres petits egoïsmes davant tanta meravella.


Cap comentari:

Publica un comentari