Aquesta entrada serà com un quadre impressionista, fet només de pinzellades.
Aquest país amb una orografia plana i distàncies inabastables, les carreteres estan fetes amb tira-línies. Creuem davant camí cap a Tsumkwe un accident recent. Dins d'una carcassa rebregada, jeu en el seient una noia, jove i bonica sense vida. És una sinistra ruleta.
Conec un home de l'ètnia San que es diu Francisco. Li pregunto perquè. Sembla ser que els seus pares van sentir parlar d'un San Francisco i així li ha quedat.
Un altre li ha posat al seu fill el nom de Fàbregues, el jugador de futbol. El Barça pot fer molt de mal.
A un altre li fa gràcia que em digui Xavi, com el Xavi del Futbol Club Barcelona. És l'única utilitat que avui dia li trobo al Barça, és com una mena de passaport que et permet entrar on sigui i conversar amb qui sigui.
Les pistes de Tsumkwe estan sembrades de tifes d'elefant, però no es deixen veure. És encara època de pluges i no tenen necessitat d'estar-se vagarejant al descobert.
Conec els Herero, una gent alta, pell negríssima i orgullosa que viuen de la ramaderia. M'han impressionat. Els alemanys es van entretenir a massacrar-los a principi del segle passat, i encara es pregunten perquè.
Els San en canvi, són bruns, més aviat baixets i escanyolits i viuen tradicionalment de la caça i la recolecció.
Els pares dels San que he conegut, vivien literalment al neolític. Alguns encara hi són.
Els San són l'ètnia més antiga de l'Àfrica. Descendents seus, ja homes moderns, van poblar Europa ara fa uns centenars de milers d'anys. És com topar-me amb els meus avis, i tenir la sensació que en algun moment els vaig abandonar i encara sentir-me culpable.
Reviso la meva concepció de progrés. Progrés, cap a on? Quan es desmunta l'equilibri ancestral d'aquesta gent en nom del progrés, l'alternativa és una mena de buit sense referents, on no hi ha cap paradís promès.
Sense muntanyes que les aturin, les pluges, els cúmulus altíssims, vagaregen aquí i allà, com monstruoses regadores que van espargint l'hortizó. De tant en tant, alguna passa per sobre i inunda en pocs minuts el terra.
Conec a dos angolenys, afincats fa dècades en la zona. Un era combatent del MPLA, la guerrilla comunista que va lluitar per la indepència i després en la guerra civil contra la UNITA i el FLNA. Van entrar a Namíbia per recolzar la SWAPO contra els sudafricans. El van enxampar, la SWAPO el va alliberar i es va quedar aquí.
El segon Angoleny, en canvi, el van reclutar els sudafricans. Va entrar a Angola per derrocar el govern del MPLA quan els portuguesos fugien. Se les va veure amb tropes cubanes, però els Estats Units els van obligar a retirar-se a Namíbia. Ja n'hi havia prou. els van dir. I m'explica fil per randa el mateix que narra Ryszard Kapuscynsky en el seu llibre Un dia más con vida. És com si m'hagués topat amb la Història.
Una metgessa suïssa amb cara de pomes agres, porta més de trenta anys treballant en un hospital perdut per aquí. Em pregunto què la va portar a venir, i quedar-se. No sembla feliç.
Observo les orenetes que d'aquí poques setmanes arribaran a Europa. Potser alguna d'elles va néixer al redòs de casa meva.
La Sabana està esplèndida, de verd. D'aquí uns mesos serà seca i aspra. Ara hi ha núvols de papallones, escarabats voladors que passen volant com petits helicòpters i per la nit núvols de mosquits.
Li comento al conductor de la pick-up que és un butterfly killer. El cotxe escombra literalment les papallones. Em respon que no, que són elles que són papallones suïcides.
Fotografio una espècie d'abellerol africà, el Merops nubicoides de plomatge carmessí que sembla iridiscent quan el toca el sol directe. Aquest no vindrà a casa nostra aquest estiu. Perquè aquests no emigren i el nostre abellerol, el Merops apiaster, si? Misteri.
L'alcoholisme entre els San és un problema rampant. Com la tuberculosi i el VIH. Ho dic per aquells que s'omplen la boca de progrés per aquí, progrés per allà.
M'assabento que el Barça ha perdut contra el Valladolid i se me'n fot.
D'aquí uns dies, una mica més. Me'n vaig a dormir.
Aquest país amb una orografia plana i distàncies inabastables, les carreteres estan fetes amb tira-línies. Creuem davant camí cap a Tsumkwe un accident recent. Dins d'una carcassa rebregada, jeu en el seient una noia, jove i bonica sense vida. És una sinistra ruleta.
Conec un home de l'ètnia San que es diu Francisco. Li pregunto perquè. Sembla ser que els seus pares van sentir parlar d'un San Francisco i així li ha quedat.
Un altre li ha posat al seu fill el nom de Fàbregues, el jugador de futbol. El Barça pot fer molt de mal.
A un altre li fa gràcia que em digui Xavi, com el Xavi del Futbol Club Barcelona. És l'única utilitat que avui dia li trobo al Barça, és com una mena de passaport que et permet entrar on sigui i conversar amb qui sigui.
Les pistes de Tsumkwe estan sembrades de tifes d'elefant, però no es deixen veure. És encara època de pluges i no tenen necessitat d'estar-se vagarejant al descobert.
Conec els Herero, una gent alta, pell negríssima i orgullosa que viuen de la ramaderia. M'han impressionat. Els alemanys es van entretenir a massacrar-los a principi del segle passat, i encara es pregunten perquè.
Els San en canvi, són bruns, més aviat baixets i escanyolits i viuen tradicionalment de la caça i la recolecció.
Els pares dels San que he conegut, vivien literalment al neolític. Alguns encara hi són.
Els San són l'ètnia més antiga de l'Àfrica. Descendents seus, ja homes moderns, van poblar Europa ara fa uns centenars de milers d'anys. És com topar-me amb els meus avis, i tenir la sensació que en algun moment els vaig abandonar i encara sentir-me culpable.
Reviso la meva concepció de progrés. Progrés, cap a on? Quan es desmunta l'equilibri ancestral d'aquesta gent en nom del progrés, l'alternativa és una mena de buit sense referents, on no hi ha cap paradís promès.
Sense muntanyes que les aturin, les pluges, els cúmulus altíssims, vagaregen aquí i allà, com monstruoses regadores que van espargint l'hortizó. De tant en tant, alguna passa per sobre i inunda en pocs minuts el terra.
Conec a dos angolenys, afincats fa dècades en la zona. Un era combatent del MPLA, la guerrilla comunista que va lluitar per la indepència i després en la guerra civil contra la UNITA i el FLNA. Van entrar a Namíbia per recolzar la SWAPO contra els sudafricans. El van enxampar, la SWAPO el va alliberar i es va quedar aquí.
El segon Angoleny, en canvi, el van reclutar els sudafricans. Va entrar a Angola per derrocar el govern del MPLA quan els portuguesos fugien. Se les va veure amb tropes cubanes, però els Estats Units els van obligar a retirar-se a Namíbia. Ja n'hi havia prou. els van dir. I m'explica fil per randa el mateix que narra Ryszard Kapuscynsky en el seu llibre Un dia más con vida. És com si m'hagués topat amb la Història.
Una metgessa suïssa amb cara de pomes agres, porta més de trenta anys treballant en un hospital perdut per aquí. Em pregunto què la va portar a venir, i quedar-se. No sembla feliç.
Observo les orenetes que d'aquí poques setmanes arribaran a Europa. Potser alguna d'elles va néixer al redòs de casa meva.
La Sabana està esplèndida, de verd. D'aquí uns mesos serà seca i aspra. Ara hi ha núvols de papallones, escarabats voladors que passen volant com petits helicòpters i per la nit núvols de mosquits.
Li comento al conductor de la pick-up que és un butterfly killer. El cotxe escombra literalment les papallones. Em respon que no, que són elles que són papallones suïcides.
Fotografio una espècie d'abellerol africà, el Merops nubicoides de plomatge carmessí que sembla iridiscent quan el toca el sol directe. Aquest no vindrà a casa nostra aquest estiu. Perquè aquests no emigren i el nostre abellerol, el Merops apiaster, si? Misteri.
L'alcoholisme entre els San és un problema rampant. Com la tuberculosi i el VIH. Ho dic per aquells que s'omplen la boca de progrés per aquí, progrés per allà.
M'assabento que el Barça ha perdut contra el Valladolid i se me'n fot.
D'aquí uns dies, una mica més. Me'n vaig a dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada