Follow by Email

dissabte, 1 de març de 2014

Namíbia I


 Una altra vegada sóc a l'Àgrica austral, com si la meva ànima hi hagi quedat imantada. El viatge ha transcorregut amb l'avorriment habitual. No controlo les hores, simplement les deixo passar entre capcinades. El cervell es posa en stand-by si no llegeixo res i m'hi acostumo. Tres avions, i estic fart del menjar plastificat. Vull un tall de cansalada d'hipopòtam!
  Cap a les sis del matí, per la megafonia de l'avió han fet el fatídic anunci: que si hi ha cap doctor entre els passatgers, que es posi en contacte amb la tripulació. Mare meva! M'he posat blanc, però m'he aixecat amb l'esperança que entre dos-cents i escaig passatgers hi hagués algú més apte que jo. Però només hi havia un altre metge que tenia la mateixa esperança. Tots dos ens dediquem a l'Epidemiologia i la Salut Pública. Ja és ben galdós, i és la tercera vegada que m'ocorre. Es tractava d'un belga diabètic, i una mica obès, que tenia un dolor molt intens a les dues plantes dels peus, i inflamació. També relatava símptomes de neuropatia diabètica a la punta dels dits. La nostra preocupació és que amb aquest panorama no ens fes una trombosi i un tromboembolisme pulmonar. No hi havia signes de varius inflamades, ni dolor agut als bessons. Però millor curar-se en salut. Una estona amb els peus enlaire, i anar al metge enseguida que pugui. Ha insistit que volia agafar el vol d'enllaç que l'esperava. Tant és, espero que no quedi fregit pel camí. 
 Quan l'avió estava aterrant a Windhoek, he pogut fer una ullada al país. És d'una vastitud abassegadora, i la primera impressió és que està literalment buit. Windhoek mateix no té cap pinta de gran ciutat, sembla una urbanització sense suburbis, enmig d'una interminable sabana ara encara verda (estem al final de l'estació de les pluges). I en tot aquest vast país només viuen dos milions i escaig de persones. Quan he baixat de l'avió m'ha rebut l'olor indescriptible que associo tant directament a aquestes regions, una barreja de sentor de suor, de fusta de sàndal, un toc de fruita, i la calor com si fóssim a ple estiu nostre. I sobretot, aquest cel que sembla a tocar de les mans i dona encara una sensació més agusada de grandiositat. He pensat en un moment com s'ho feien les potències colonials per gestionar tot aquest espai, perduts literalment en un entorn que se'ls menjava.
 I ara, m'en vaig a dormir. Estic baldadíssim i m'esperen demà 900 quilòmetres per carretera.

1 comentari:

  1. Coi de diabètics, segur que era un tipus 2... fan agafar mala fama als tipus 1 >_<

    ResponSuprimeix