Follow by Email

dissabte, 22 de març de 2014

Namíbia IV


 Amb la feina ja quasi enllestida, he decidit anar-me'n cap a la costa. Tenia ganes de veure platja, un hortizó on perdre la mirada. Però m'he topat amb la ciutat de Swakopmund. A tothom que la descric, la defineixo com una estranya barreja de ciutat bavaresa, Lloret de Mar i La Moraleja. El centre històric té edificis de l'època en que Namíbia era colònia alemana, tots de principis del segle XX, algunes fins i tot amb els característics nervis de fusta a les parets.  Tenen les típiques teulades que cauen en 45º perquè la neu no s'hi acumuli. Però aquí de neu res de res, estem rodejats pel desert del Namib, les seves primeres estribacions. Després els locals més tipus Lloret, i finalment una extensíssima zona al nord de xalets de disseny i alt estanding tots amb el jardí particular i la gespa cuidadíssima. I em pregunto d'on coi treuen l'aigua aquí. Fins i tot he vist alguns aspersors amb la tuberia rebentada regalant-la alegrement. Això no pot ser sostenible. És un lloc predilecte de vacances pels Sudafricans i els Namibians benestants, però ara és temporada baixa i només hi ha petits grups de jubilats europeus. Això, junt amb la broma Atlàntica que l'abraça quasi tots els dies, li dona un aire irreal, fantasmagòric.
 La part més interessant, però, és la que comença més enllà d'aquests límits, el desert. Un mar de dunes que neixen a la costa i emigren cap a l'interior com onades immenses. Aquest desert no és calorós, només sec. La corrent de Benguela que passa per aquí refreda les aigües i l'are sempre és fresquívol. I quan bufa el vent del sud-oest, tota la costa s'amara d'una broma densísssima. Aquesta mateixa broma és la que amara la sorra i fa que aquest desert sigui un hàbitat únic. Passejant per les dunes es veuen sargantanes, escarabats, una munió de vida adaptada a l'arena i especialitzada a aprofitar la humitat que el mar els bufa. Dels escarabats n'he trobat de tres menes. Uns que per fugir, s'amaguen sota la sorra com si fos aigua, un altre que es posa cap per avall fent un bot per fer-se el mort, i un tercer que corre fent ziga-zagues marejadores que despisten a qui el vulgui encalçar. Tots tres tipus tenen en comú que em consideren un depredador. Aquí teniu el que es fa el mort:


Però el que més m'obsedeix són els ocells. Hi ha una llacuna, a la desembocadura del riu que quasi sempre baixa sec, al costat de la pensió on he pogut observar per primera vegada el Flamenc nan, més petit que el del nostre país que també conviu aquí. La foto no és molt bona, hi havia la ditxosa boira enganxada al terra...


 I finalment les passejades entre les dunes, algú que em conegui pensarà que aquest és com el Petit Príncep i busca la seva serp que el piqui. No, ja vaig amb cura quan aixeco pedres o miro entre esbarzers per buscar els petits animalons. I de moment només curioses sargantanes.


 I apa, us deixo amb una fotografia de les duens, del desert.






Cap comentari:

Publica un comentari