Follow by Email

diumenge, 16 de març de 2014

Namíbia III


 Windhoek és una ciutat estranya i res semblant al que podríem pensar d'una ciutat africana. Va ser fundada pels Alemanys a principis del segle XX, en un altiplà a 1600 metres d'alçada tot buscant la frescor i la centralitat del país per controlar-lo. Hi ha raconades, esglésies i edificis que sembla que els hagin trasplantat de Baviera una casa, un palauet o una església.  Avui dia és una ciutat moderna, amb edificis de disseny, gens atapeïda i curulla de galeries d'artesania, caixes de canvi i agències de viatges. Dona la impressió que sigui un hub preparat per aviar els turistes que per temporada alta arribin als quatre racons emblemàtics: el parc de Etosha, les dunes del Namib i Skeleton coast. No falta el monument megalomaniàtic, acabat de construir dalt d'un turonet, a la pàtria, amb una estàtua no sé si del president actual de tall stalinista. Aquestes espantoses figures mastodòntiques de bronze, amb un braç alçat  enlairat com gegants per inhibir la població. En això el Franco tenia més capteniment, les estàtues eqüestres que hem arribat a conèixer tenien certa mesura humana. 
 Estic acabant la feina a la ciutat, a punt per tornar a vagarejar per aquí per allà pel país sense compromisos. Però no crec que torni a trobar res com a Tsumkwe. Ara m'hi ha fet pensar el llibre del Claude Lévi-Strauss Tristos Tròpics (de fet, estic una mica per sobre del tròpic de Capricorni), l'estranya barreja d'eufòria i ressentiment que sentia quan es topava amb una tribu que no havia tingut contacte amb l'home blanc a l'Amoazònia o al Matto Grosso. Descobria la virginitat d'una raça després d'un llarg periple de migracions, però també sabia que aquell contacte l'hauria canviat per sempre irreversiblement. Jo, evidentment, he arribat molt més tard que el Lévi-Strauss en la terra dels San i els Herero. Però ja ho apuntava en l'altre post. El sedentarisme més o menys forçat en que han anat caient les darreres dècades, penso que té una relació directa amb els problemes de salut que afronten i té una certa relació amb la pèrdua d'identitat i finalment de sentit. L'alcoholisme és el més evident, però també la tuberculosi. No crec que els petits grups nòmades que vagarejaven per aquí donessin massa condicions a al tuberculosi, que té el terreny abonat en l'aglomeració. A mi em produeix un sentiment contradictori, de veure els darrers vestigis d'una manera de viure però que no ha estat precisament per anar a millor. Fins i tot em pregunto què és anar a millor, què és finalment el progrés. I recordem-ho, els San són la raça primigènia segons ha revelat la genètica, d'on van descendir la resta d'humans, la més antiga i ara són objecte de marginació i anorreació de la seva cultura. En fi, dec estar una mica pessimista avui. Apa, us regalo una foto d'una Herero, aquesta si que no sembla patir per la pèrdua de la seva cultura.  I per cert, cada dia veig els estols de falzies que s'arremolinen per començar l'emigració. Anuncien la meva primavera.


1 comentari:

  1. diuen que ha costat l'equivalent a uns 4 milions d'euros la broma de construir el monument patriòtic, no està malament...

    ResponSuprimeix