dimecres, 16 de juliol del 2014

Kinshasa la nuit

 Les nits de Kinshasa, i em refereixo als barris populars on viu més del 90% dels 10 milions d'habitants, són la millor definició que he conegut del terme brutalitat. A tots nivells, humà, físic, moral i higiènic. No és que regni la violència,  ni tan sols m'he sentit amenaçat físicament en cap moment, però l'atmosfera és agresiva, hostil. La ciutat ha crescut en 40 anys des del mig milió d'habitants als 12 milions, sense cap pla, sense ordre ni concert. Tot està improvisat. El resultat és una extensió quasi monòtona de barraques, casones de nyigui-nyogui i carrers sense paviment, enllumenat fet de cables que a voltes serpentegen pel terra, cràters i fang que en l'estació de pluges ho infesta tot. I molta, molta gent que fa molt de soroll. I molts cotxes i motocicletes amb uns carburadors que envien la meitat del combustible directament en monòxid de carboni a l'atmosfera. I pel mig la misèria amb la que es conviu amb una naturalitat xocant. Nens del carrer, que no coneixen cap sostre, prostitutes de 13 anys, nadons. Porqueria que la mateixa ciutat digereix via lenta fermentació o en fogueres que s'encenen aquí i allà anàrquicament i il·luminen la nit d'una forma fantasmagòrica.
 Potser és un prejudici, però tot plegat no deixa de ser una herència de la turbulenta història d'aquest país. Des de la seva mateixa fundació, una finca privada on Leopold II i Stanley ja van començar a brutalitzar-la,  el temps infame de la colònia belga, la truculenta fi del primer president Patrici Lubumba (després d'afussellar-lo el van disoldre en trossets en àcid sulfúric), fins els temps de Mobutu que va establir la cultura del furt i el laissez faire, les guerres recents dels anys noranta i principis d'aquest segle i els sàtrapes que han governat fins ara, pare i fill Kabila. La sensació és que aquí la vida humana val un pito, i s'assumeix amb normalitat que en pocs centenars de metres el president del senat visqui en una casa de marbre i piscina al costat de la misèria més despullada. S'entén que es consideri tot això com a normal, quan Mobutu va esdevenir l'home més ric del món essent el president del país més pobre de l'Àfrica. S'entén, però costa de comprendre. 


3 comentaris:

  1. l'oficina de turisme de Kinshasa no estarà gaire content amb el post d'avui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Temo que el ministre de turisme d'aquest país s'avorreix bastant.

      Elimina