Follow by Email

dimecres, 14 de desembre de 2016

Berlin 1945, Alep 2016

 Aquests  dies fullejava el llibre de Paul Beevor, Berlin 1945, The Downfall, que relata els últims dies de la II Guerra Mundial a Europa, la darrera batalla per conquerir Berlin, the fascist nest, com deien els Russos. Paul Beevor utilitza una tècnica literària que emana de les mateixes fonts d'on s'abeura i fa el relat molt efectiu. Combina la dada objectiva, la descripció, amb els apunts dels testimonis i protagonistes d'aquest episodi, molts d'ells entrevistats per ell personalment. Així tenim una visió de la macro-història, els fets, i el contingut, las històries concretes que li donen perspectiva, sentit i emoció. 
El relat fa posar els pèls de punta, i només el pot igualar pel llibre The battle of Stalingrad del mateix autor. Paul Beevor ens ajuda a introduir-nos en l'horror de tot allò de forma molt eficaç, humanitzant la tragèdia. Esmento aquesta lectura perquè ara quan he vist les imatges d'Alep triturada, (un cressol cultural ireemplaçable, com reflecteix un altre llibre que tinc entre mans Brújula, de Matthias Enart, el darrer premi Goncourt) i he sentit els relats de massacres indiscriminades i els bombardeigs era inevitable fer-hi relació. És per allò que cal aprendre de les lliçons del passat, per comprendre el present. En primer lloc, la conquesta de Berlin va ser qualsevol cosa menys gloriosa. Els mariscals soviètics (Zukov, Tchuikov, Konev i no sé qui més), van plantejar una autèntica cursa per veure qui s'enduia la glòria de plantar la bandera roja al Reichstag. Aquesta rivalitat, atiada pel rei del cinisme, Stalin, va fer que des d'un punt de vista militar es fessin maniobres que varen provocar moltes més morts de les necessàries en un monument a la frivolitat. Explica Paul Beevor que la ratio de morts de l'exèrcit rus i alemany en aquests dies era de 10/1. No es pot parlar d'èxit militar amb aquestes xifres. Després varen arribar tot tipus d'atrocitats a mesura que avançaven dins de Berlin, anunciades com un preludi durant la conquesta de Prússia i Pomerània. Parlo de les violacions massives, salvatges i sistemàtiques, comeses per l'exèrcit roig que van ferir la seva reputació. Alguns líders comunistes europeus, que s'emmirallaven en la URSS i el mitificat Exèrict Roig es van quedar descol·locats en saber que el prestigi de d'aquest Exèrcit era un muntatge fictici, i que sovint s'havia comportat més aviat com una horda embrutida que com un exèrcit d'alliberació heroic, que portava amb ell els anhels de justícia que el món necessitava en forma de comunisme. Es parla de xifres de centenars de milers de dones violades. És clar que tota aquesta violència gratuïta es pot entendre per l'odi encès que els alemanys havien provocat durant la invasió de la URSS. Ara estic llegint un dels llibres de Svetlana Alekséievitx, Darrers Testimonis, que aplega el relat dels que eren nenes a la URSS durant de la invasió alemanya. L'atrocitat als ulls d'un infant encara subleva més.
 Tot això em fa pensar en que a Alep ocorre el mateix que en qualsevol guerra, que en la conquesta de Berlín salvant les distàncies històriques. Primer, no hi ha guerres netes. La guerra embruteix  i degrada a tothom que la toca, com un material redioactiu. En segon lloc, la veritat potser no és la primera però sí la més honorable víctima d'una guerra i, per tant, seguint això d'emmirallar el passat, em crec les barbaritats que s'expliquen malgrat el negacionisme que pretén imposar-se, i fins i tot penso que sabem ben poc de l'horror que ocorre (exemplificat ara amb aquesta asseveració del govern Sirià de parlar de fita històrica). Quan tot hagi passat, la veritat emergirà, encara que hagin de passar dècades com en guerres passades. En tercer lloc, hi ha coses que se m'escapen de tot plegat. Com és possible que un país, que seu en el Consell de Seguretat de l'ONU, participi activament en aquesta petita apocalipsi? Fa unes setmanes, un tètric portaavions precisament rus va creuar la mediterrània i no precisament per fer un creuer de lleure. Anava a bombardejar les ciutats sirianes, hospitals, nens, dones. L'era de mega-comunicació no serveix de gran cosa, la història està condemnada a repetir-se. A Berlin 1945, només varen resplendir alguns actes individuals d'altruïsta heroïcitat, a Alep 2016 també. Són les espurnes d'humanitat entre la foscor més profunda. 




Cap comentari:

Publica un comentari