Follow by Email

dimecres, 28 de desembre de 2016

Les innocentes

Ahir vaig anar a veure aquesta pel·lícula, Les innocentes dirigida per Anne Fontaine,  atret pel còctel de temes que toca. El guió ho diu tot. Una comunitat de monges polaques ha estat sistemàticament violada pels soldats soviètics durant l'ocupació després d'empènyer els alemanys cap a l'oest en l'etapa final de la segona Guerra Mundial. El resultat és que una bona colla de monges i novícies han quedat embarassades. Aquests fets trastoquen l'ordre natural de les coses, el sentit mateix de la condició de religioses, i provoca la intervenció quasi providencial d'una treballadora de la Creu Roja francesa. 
Amb aquest contingut seria fàcil caure en un despropòsit que hauria frivolitzat respecte a molts dels aspectes i temes que la pel·lícula afronta (l'actitud bàrbara de l'Exèrcit Roig, la reacció fruit de l'estupor de la comunitat que prova de totes totes d'amagar l'escàndol, el posicionament com a dona i com a no-creient de la metgessa de la Creu Roja, la maternitat i indirectament l'avortament, la condició vulnerable de la dona, la vocació i la fe). Aquí rau al meu entendre el gran mèrit de la pel·lícula, que inicialment fa témer el pitjor. A poc a poc aconsegueix humanitzar una situació espantosa, de malson, mostrant i dibuixant els perfils més humans de les protagonistes que es posicionen davant del drama com poden i amb els pocs recursos que tenen, incloses les monges i novícies que esdevenen mares forçades, i el mateix contrast entre la metgessa francesa de conviccions comunistes i el seu company i finalment "còmplice", també metge, jueu a qui han pelat tots els parents, empès a la tasca surrealista d'atendre un part a una novícia al bell mig de Polònia. La pel·lícula arriba a una síntesi que si bé no és sublim, sí que transmet un curiós missatge d'esperança. En la situació més atroç i entre els actors més diversos, amb sensibilitats i creences dispars, sorgeix una mena de comunió humana sense que ningú hagi de renunciar al que creu o és, i trascendeix les pròpies condicions particulars. Davant l'absurditat d'un fet al qual ningú troba sentit, es troba una sortida que, precisament, el dota de sentit. Aquest és el missatge central de la pel·lícula. De totes maneres penso que encara s'hagués pogut donar una volta més als personatges, perfilar millor aquestes grans sensacions que transmet però això potser ho ferà algun futur cineasta que vulgui recuperar aquesta història que, malauradament, és del tot versemblant. Des d'un punt de vista tècnic no tinc massa idea de crítica cinèfila, però vull resaltar l'acurada fotografia i l'ús dels tons blancs i negres, en algun moment fins i tot la pel·lícula sembla rodada en blanc i negre, l'aire fred i gèlid, que transmet la mateixa sordidesa de la situació. La feliç conjunció de la forma que acompanya i realça el contingut. 


Cap comentari:

Publica un comentari