La migració dels ocells

L'estiu sembla que s'hagi volgut acabar abruptament, com si es suicidés després d'una agonia xafogosa que ens ha aocmpanyat, quasi ininterrompudament, des del mes de Juny. I amb aquesta agonia, ha començat aquest fascinant fenòmen que és la migració de les aus. Es fa difícil d'explicar aquest fenòmen que sovint no té molta lògica un esforç herculi per uns éssers sovint petitíssims. Hi ha una au que viatge d'oceà Àrtic a Antàrtic cada any, dues vegades. Més lluny impossible com no volgués tornar al lloc d'origen d'una tacada. Així doncs, aquests darrers dies he pogut veure els següents fenòmens: un grup d'abellerols, Merops apiaster (per mi l'ocell més bonic observable al nostre país), que tornen a l'Àfrica on es retrobaran amb els seus cosins de gènere (unes vuit o nou espècies que no emigren, ja em direu perquè l'abellerol europeu ho fa i elles no). Volen a batzegades i emetent un cant que sembla que esclatin bombolletes. Després, les orenetes, cua-blanca i vulgar (Hirundo rustica i Delichon urbica), que s'agombolen als filats elèctrics esperant el tret de sortida. El Gustava Adolfo Becket, quan deia allò de las Oscuras golondrinas que no volverán, no anava mal dirigit. Només tornaran l'any que ve poc menys de la meitat. La resta periran en el trajecte d'anada, el de tornada o als quarters hivernals de l'Àfrica. Després he pogut observar un petit estol de falzies (Apus apus), que es semblaven deixar-se empènyer direcció sud per un amable elisi, pausadament a diferència de l'estridència xisclanera amb la que apareixen a casa nostra el mes d'Abril. Les falzies són de les primeres aus a fotre el camp, a mijtans agost ja van desapareixent pel que he suposat que aquest grup provenia de Nord enllà i estava de pas. Finalment, vaig contemplar ahir mateix un grup de nou àguiles marcenques, (Circaetus gallicus) buscant corrents ascendents per deixar-se caure cap al sud, ben enlairades. Només en aquestes ocasions es poden veure grups nombrosos d'aquestes elegants àguiles (se'n diu marcenca percisament perquè clàssicament reapareix el mes de març).

Ara, el rei de la migració més conspicua és el cucut (Cucurus canorus). El molt puta, que utilitza la reproducció parasitària, arriba des de l'Àfrica, s'aparella, posa un ou en un niu d'ocell desconegut, el qual a voltes depassa el volum dels seus falsos progenitors, i tot seguit fot el camp cap a l'Àfrica desinteressant-se de la seva malifeta. Bon viatge a tots i gràcies per la visita.