Les putes d'Antananarivo

 Antananarivo és una ciutat plantada entre un cúmul de pujols, que fan que moure-s'hi sigui com una muntanya russa. Els taxis semblen tots trets dels anys seixanta o setanta. Tenen matrícula francesa, abunden per exemple els 2CV, que a casa són buscades relíquies. Segona mà, sens dubte, portats de l'antiga metròpoli per donar-los una segona vida. Estan tots destartaladíssims, l'interior sembla desballestat i nu. Només conserva l'encoixinat dels seients, que el client almenys pugui seure confortablement. La resta, té tendència a reduir-se a la mínima expressió, a rovellar-se. Per obrir una finestreta una taxista m'ha atansat, de la guantera del cotxe, el mànec que he hagut d'encertar en la rodeta despullada. I aquests cotxes ronyosos que havien estat grocs i ara són d'un blanc malaltís, espeteguen i sofreixen salvant els pendents monstruosos d'aquesta ciutat encimbellada en una desena de pujols.

Una de les activitats que faig aquí és explorar el món de la prostitució. Es tracta d'una població vulnerable al VIH, per això les entrevisto. Allò que crida l'atenció, d'entrada, és que els límits entre el que és prostitució i no són confosos. Moltes joves, un terç, declaren haver donat favors sexuals alguna vegada a compte d'un bé material, un regal, diners. En el terme mig es troben les veritables prostitutes, que  s'hi reconeixen obertament. Les de classe mitja que frequenten els bars, les de classe baixa que s'espavilen en els barris més pobres. I les de classe alta, que no s'identifiquen com a tals i el que busquen són clients amb cert poder econòmic, o turistes, estrangers blancs amb els qui disfressar una relació amorosa que el que vol és sortir del forat de la precarietat. Algú que estigui disposat a enganyar-se a ell mateix. No, no volen que les diguin professinals del sexe, i les trobem en els nightclubs, les boîtes. Si, sorprèn l'endemicitat del fenòmen, la seva extensió. M'expliquen que cada vegada n'hi ha de més joves que l'exerceixen, de menors. Madagascar és un dels pocs països en què el PIB recula, ha passat una recent crisi política. La pobresa empeny a les noies, a les dones, a utilitzar el darrer recurs que tenen, vendre el cos. En el cas dels menors, i nens, arriba el cas que les mateixes famílies els impulsen a posar-s'hi, oferir-s'hi. Una font més d'ingresos, potser l'única. I també n'hi ha que s'hi han posat de grans. Han enviudat, o han perdut el treball i tenien nens per mantenir. Dones amb prop de quaranta anys.  Pot semblar miserable, però només és misèria. Què faríem nosaltres en el seu lloc? De què no seríem capaços?