dimarts, 29 de maig del 2018

Sexe, cooperació i...Rock & Roll?

 Aquest article el vaig escriure fa un parell de mesos, i no me'l van voler publicar. Ara que sóc a Goma, em comenten descaradament com els soldats de la ONU plantats aquí, amb una eficàcia limitada respecte als increïbles mitjans que tenen, practiquen l'abús sexual, incloent menors, amb tota normalitat. Una pràctica banalitzada i segurament més complexa d'eradicar. Al cap i a la fi, et diran que no tenen altra mitjà per guanyar-se la vida, però hi caben reflexions d'aquest tipus?...planto aquí aquest article, doncs, una mica sulfurat per tot plegat i provaré d'escriure més serenament ben aviat.



   "Un noi encara jovenet estava a punt de viatjar per primera vegada a treballar una llarga temporada a un país Africà. La infermera del Servei d’Atenció al Viatger li va deixar caure que en portés de casa, que són de qualitat garantida, i els guardés a la nevera  on  es conserven millor en climes calorosos. Li va aclarir que parlava de preservatius. Abans un company de feina li va etzibar  que experimentés amb els condons de pell de zebra. Es va sentir vexat per aquell capsigrany de bromes de mal gust. Li haurien fet aquests comentaris si hagués anat a passar un cap de setmana a la Garrotxa? Com a una metgessa, que a la tornada d’una estada com a cooperant, els companys masculins de la feina li van preguntar per les mítiques mides del membre viril dels homes de raça negra. Li preguntarien mai si havia pres la mesura d’un olotí? El noi, però, no sabia que el vel de la innocència era a punt d’esquinçar-se-li.
    Tornat definitivament després de pocs anys explicava com un xicot també expatriat amb qui compartia casa, hi portava de tant en tant una bella noia local, i s’esquitllaven a l’habitació paret per paret amb la seva. Li va preguntar, un dia que se la va trobar esperant al menjador quina edat tenia. Setze anys. Encara ara es demana perquè no s’escandalitzava. “És normal, es justificava el col·lega. Tothom ho fa. I si me’n vaig amb una altra elles faran el mateix, és la cultura local. Fins i tot el director del centre, un prestigiós investigador, ho comentava amb una condescendència que es confonia amb l’aprovació”. Mentre prenia una beguda en un bar de la capital, de tant en tant una noia se li asseia al costat, li fregava el colze i esperava silenciosa el que era obvi. A canvi potser simplement d’una Coca-Cola. “Les convidava o fins i tot donava diners per a que em deixessin en pau o allunyar la temptació”. A una discoteca, observava com un eixam d’homes blancs entre la quarantena i la cinquantena, sotjaven noies esculturals, com qui vol reanimar una joventut moribunda. “Em despertaven una barreja de tendresa i patetisme. No volia saber on treballaven tots aquells”. Però encara li va passar un cas més vidriós, quan se li va oferir una noia embarassada. Li va preguntar perquè ho feia. Aprofitava el seu estat perquè hi havia blancs que els agradava tenir relacions amb dones embarassades. “I el fill que tens dins, el seu pare? Un blanc que se li va trencar el condó, i va desaparèixer. Li vaig donar un abrigall, uns diners, me’n vaig acomiadar i em vaig quedar consirós. Era de matinada”.
    Aquestes històries, verídiques, van començar amb una banalització preludi d’una relliscosa espiral. I suggereixen una inquietant pregunta, perquè molts europeus o occidentals, fan a l’Àfrica sub-Sahariana coses que no s’atrevirien a casa nostra i tendim a normalitzar-ho? El cas de Intermón-Oxfam a Haití, una orgia amb prostitutes menors, és extrem, repugnant, grotesc i reprovable, però hi ha un continuum fins arribar a aquest punt que alguns justifiquen pel mite de l’Àfrica negra, salvatge i voluptuosa, d’altres que només es tracta d’alliberar-se del, ja tronat, sentiment de culpabilitat judeocristià i aprofitar les noves normes. I encara hi ha els que no s’atreviran a explicar ni justificar res. Però en boca d’un Africà, o millor d’una Africana, lliure dels prejudicis que imposa la necessitat i conscient dels seus drets, potser respondria com el mercader de Venècia, és que si no em tallen no sagno com vosaltres?
    Els que s’autojustifiquen proven d’explicar que també hi ha el factor cultural, la permissivitat i tot això. Certament, el context importa. L’antropòloga Kirsten Stoebenau, en una recent revisió analitza el concepte de sexe transaccional estès a l’Àfrica Sub-Sahariana, que agafa un ampli ventall en el que en un extrem es troba la prostitució com l’entenem clàssicament (l’intercanvi de sexe per diners o bens materials de forma immediata i pactada), fins una sèrie d’interessos més subtils en què l’interès material queda emmascarat, no és pactat ni és immediat. Hi hauria el sexe per cobrir les necessitats més bàsiques de pura supervivència, per assolir béns que estan fora del seu abast (un telèfon mòbil, unes sabates, un sopar), per millorar el status social (a Madagascar en certes zones les famílies promouen que les seves filles busquin relacionar-se amb estrangers que els tripliquen l’edat) o on es barreja l’intercanvi material com una expressió d’amor on l’home sempre és el proveïdor (molts expatriats poden explicar històries d’enamoraments). De fons, però, romanen els mateixos paradigmes que de cultural poc tenen: pobresa, vulnerabilitat, desigualtat de gènere. Una fina línia en la que transiten tant l’home com la noia els separa de la franca prostitució. I per algunes és una simple transició. Afegim un, generalment, home blanc, sol, amb gran poder adquisitiu i sota un elevat estrés laboral i cultural, en un entorn on a més es normalitza o fins i tot banalitza segons què, i ves a saber amb quina història personal al darrera. Tot i així, cal preguntar-se si no serà que tretes les convencions socials occidentals, condicionants materials, barreres socials i legals i prejudicis, en el fons no deixen d’operar els mateixos mecanismes a casa nostra i simplement es posen en evidència com si aquí sofríssim una regressió material catastròfica, i explicaria la flagrant dicotomia d’aquest comportament.
     Però aquests esquemes em trontollen quan, per exemple, en un grup focal amb noies del carrer de Kinshasa d’entre 12 i 18 anys que vivien bàsicament de la prostitució vaig gosar preguntar si tenien clients blancs. Amb una astorant espontaneïtat van respondre que sí. I d’on eren? Libanesos, propietaris de comerços. I Europeus? Van afirmar que també. O quan s’ha arxivat l’afer dels cascos blaus francesos que a canvi de galetes aconseguien favors sexuals a la República Centreafricana, o pel que mai sabrem dels cascos blaus de Cambotja, Nepal o ves a saber d’on llençats com pops al garatge del Sudan del Sud i als quals les dones locals temen més que els propis conflictes del país. O quan tot recentment salta una investigació que homes (sempre homes) en posició de poder obtenien favors sexuals de dones i nenes de Síria a canvi de productes o serveis necessaris per a la supervivència fornits per les Nacions Unides.
    Una curiosa rèplica del Me too ha començat, en treure a la llum els expedients i expulsions que han fet la Creu Roja o Metges Sense Fronteres. Tenint ben en compte que seria molt injust generalitzar i res pot reemplaçar per desgràcia molta de la feina que les ONG fan malgrat les seves limitacions, la taca ja hi és.  La discussió oscil·la entre si cal exigir un capteniment quasi religiós o acceptar les relacions afectives lliures, respectuoses i entre iguals amb tots els matisos culturals que vulgueu i de les que molts coneixem casos que han derivat en felices parelles mixtes. Vaja, el que els benpensants diuen que és correcte a qualsevol latitud. Sense transigir amb la qüestió dels menors d’edat, és clar.
            El tema provoca un desagradable regust, un malestar pregon com qui se n'adona que hi ha alguna cosa que no rutlla en tota la lògica del sector anomenat "humanitari" i encara no acabem d'identificar.  Pot fer mal emmirallar-s’hi. Un personatge d’un conte de Sommersett Maugham, ho expressava amb aquesta subtil pregunta (aplicable a persones i institucions): quina és la diferència entre un home bo que fa coses dolentes i un home dolent que fa coses bones? Jo encara hi estic pensant"



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada