Follow by Email

dimecres, 16 de maig de 2018

Una temporada al Teatre Nacional de Catalunya

 Aquest any he gaudit de l'abonament anual al TNC, que significa poder assistir al mòdic preu de 10 euros per sessió, a 10 obres escollides en els diferents escenaris del teatre. De moment en porto 8 però no em resisteixo a fer balanç. Primer de tot, m'ha sabut greu que no hi hagi hagut cap Shakeaspeare, però ho he compensat assisitint al sempre sublim Cyrano al teatre Borràs. Són obres, aquesta i les de Shakeaspeare, que encara que es representin de forma convencional sempre m'arrabaten. Respecte al TNC, la temporada va començar amb un clássic de la dramatúrgia Nord-Americana, "Desig sota els Oms". Correcta, interessant pel que reflecteix d'una època i perquè és l'obra de referència del teatre americà modern. Després va venir "Islàndia", de Maria Lluïsa Cunillera. És una qüestió de gustos, però el teatre conceptual en què sembla que les sensacions naveguin per l'atmosfera sense acabar d'entendre on  està la trama, el nus i el desenllaç, doncs no em convencen. El mateix però exagerat per abrupta i sòrdida puc dir de "Blasted". La següent va ser el clàssic de Lope de Vega, "El Perro del Hortelano". Meravellosa a nivell de la llengua i per això em va donar la impressió que els actors de la Compañía Nacional de Teatro cavalcaven sobre un cavall desbocat que no acabaven de domar. "Frankenstein", em va semblar pretensiosa i oblidable. No aportava res, ni tan sols estèticament, a una història arxi-coneguda. I ho tenien fàcil amb una mica d'imaginació i inspirant-se amb escenaris més contemporanis.Lla cosa es va aniamr de veritat amb la comèdia, que disfressava un drama recent, "Que rebentin els actors". Admirable i divertida posada en escena de sis o set actors alhora amb uns diàlegs vibrants i una situació surrealista. Però finalment han arribat les dues grans perles de la temporada. La sòbria però excel·lentment representada Sol  Solet, d'Àngel Guimerà que demostra definitivament que es tracta d'un clàssic intemporal i que considero les millors representacions de la temporada pel que tenien de despullades, i la Importància de ser Franck, de Oscar Wilde, amb una enlluernadora posada en escena que el deixa a mig camí del musical. Aquesta darrera mereix un comentari a part. Totes les frases escrites per Oscar Wilde estan esmolades com ganivetes, i darrera d`una enginyosa trama que aparenta ser una brillant comèdia, hi ha una autèntica sàtira a la societat victoriana. És una autèntica metralleta de dards que deurien fer molt mal. No ens ha d'estranyar que dos anys més tard el Oscar Wilde estigués entre reixes, segurament víctima d'un complot subtil de l'ordre establert que sempre es rebel·la de forma imàvida i cruel contra aquells que gosen desafiar-lo. El obre Oscar Wilde ja no es va poder refer i va morir poc després, amb només 45 anys d'edat. Aquesta perspectiva es perd en l'obra, que queda descontextualitzada, i és l'única crítica que m'atreveixo a fer. 


Cap comentari:

Publica un comentari