Follow by Email

diumenge, 7 de juliol de 2019

Mediterrani vs. Carib

 Després de tornar de la voràgine caribenya ja puc parlar amb autoritat d'una idea que sovint he comentat. No entenc la dèria de visitar suposats llunyans paradissos, quan aquí mateix tenim una interminable costa que encercla el mediterrani, que tan apropiadament van batejar els romans com a Mare Nostrum, d'una bellesa que pel simple fet de ser a l'abast sembla que mereixi ser negligida. El carib pot tenir l'estridència d'allò que és exuberant i exòtic, com qui li agrada més una música com més l'apugi de volum. Semblaria que en la nostra permanent disconformitat de tot el que ja tenim, ens entestem a anhelar allò que és més remot i que hem alimentat en les nostres fantasies com una perspectiva que ens ajuda a superar un present que sempre trobem frustrant. Però jo crec que amaga una cosa encara més greu, la incapacitat d'apreciar la bellesa quotidiana, l'equilibri subtil de la costa mediterrània, la deliciosa fusió de paisatge, història i l'amabilitat d'aquest mar sense huracans, i si hi ha temporals són de pa sucat amb oli comparat amb la fúria dels oceans. Sembla realment fet a l'escala de l'home encara que  encara s'obstini a desgraciar-lo a través d'un urbanisme barroer o el maltracte ambiental. Jo he visitat uns quants racons del mediterrani que m'han captivat fins el punt que m'imaginaria retirar-me com un eremita en algun d'ells. Parlo, a més de la nostra costa on la fusió dels pins que arriben a pocs metres de la mar em resultat d'una sublimitat pictòrica (és un verd que no es pot trobar enlloc), de Sicília, de les illes eòlies, d'un grapat d'illes gregues, pedaços de la costa de Tunis, les illes Balears i Pitiüses. Les illes eòlies, per exemple, són una meravella on m'hi puc sentir més acollit que en l'estridència d'una illa tropical. Mediterrani en la més pura essència, repartides com un petit collaret de perles, Salina, Lipari, Panerea, Vulcano, Filicudi, Alicudi,  fins acabar en l'endimoniat Stromboli que escup foc cada pocs minuts. La pàtria d'Homer, els passos d'Ulisses es poden seguir per aquests racons. A voltes penso que millor que sigui així, que seria una desgràcia que tothom que s'entesta a anar a Cancun o agombolar-se com ovelles en un creuer que va fent de tastaolletes de paradís en paradís, se'ls acudís banalitzar també tot això.


Cap comentari:

Publica un comentari