Madagascar no existeix

 En l'hotelet de Manakara on ens allotgem jo i el meu equip, al sud-est de Madagascar, hi ha un mapa turístic del país penjat d'una porta que m'ha cridat l'atenció. L'illa hi està envoltada d'una corona de fotografies amb el que els usuals turistes esperen, trobar: lèmurs, senderimes, zones de busseig amb esculls tropicals, platges immenses, rius per baixer fent rafting. Mirant-ho així, fredament, semblaria el pamflet d'un parc temàtic. Però això si és un parc temàtic és el de la destrucció de la biodiversitat. Fa uns dies, abans de partir de la capital, Antananarivo, en la guest-house que és un lloc de pas molt popular per investigadors (sobretot abunden els primatòlegs i els herpetòlegs, Madagascar és la meca d'aquestes disciplines) i expatriats de ONG's, un especialista en lèmurs que porta treballant en l'illa uns 20 anys feia un retrat que ell qualificava de trist, de l'illa i feia una pausa per glopejar la infusió que compartíem. Havia contemplat la degradació política i social de l'illa, la degradació del medi natural, la pèrdua de biodiversitat. All is gone, deia, amb aquesta expressió anglesa tant contundent. Tot s'ha esvaït, rèptils, insectes, mamífers, aculats cada vegada més en restes de boscos esparsos, per la pressió humana que menada per la pobresa no dubta en estassar-los amb foc per obrir nous camps de pastura i conreu, o simplement col·laborar amb el tràfic d'animals. No és l'únic dels que he trobat que expressa la mateixa desesperada resignació davant un món extraordinari que s'esvaeix. Perviu encara en els parcs naturals, en zones remotes, però es nota un cert derrotisme, de batalla perduda malgrat les innombrables iniciatives per fer compatibles el desenvolupament humà i la preservació de la biodiversitat. De fet, molts dels expatriats que he trobat treballen en aquest àmbit. Espurnes d'esperança, petits èxits, guspires davant l'avenç destructor d'aquest malentès progrés. La gran paradoxa és que aquest empobriment genera més empobriment, que la preservació del medi hauria de ser un incentiu. Però aquí es rema en direcció contrària, els interessos a curt termini, les pràctiques culturals que han perdut el seu sentit, la corrupció, l'explotació sense miraments triomfen malgrat els esforços per regular les malvestats de la mineria que semblen més aviat exercicis de maquillatge, la inseguretat alimentària crònica que fa que es tinguin pocs miraments per respectar l'entorn. No pocs conservacionistes acaben treballant per elles en aquests projectes subsidiaris per conservar la biodiversitat, per atemperar, diuen, el seu impacte. Confessen que és com si s'haguessin casat amb el dimoni. Al final, tot sembla indicar que sense una honestedat personal, no hi ha canvi possible, que a Madagascar es pot fer el que es vulgui si es tenen els contactes i la influència necessàries. Mentre ens acostumem a la pèrdua de tota aquesta bellesa, i no podem fer res més que resignar-nos a viure en un món més pobre, més lleig.

 Escric això després d'haver fet una incursió per alguns pobles, i m'he passat de tornada, caminant per un senderol, fotografiant unes papallones de meravellós disseny, espurnes d'aquesta bellesa que com les mateixes papallones si protens posseïr-la, agafar-les amb les mans, es mor.  Enmig la devastació perviu encara l'antiga biodiversitat, en petits insectes i en dragonets que mirats de prop poden ser més fascinants que els mateixos lèmurs.