dimecres, 19 de febrer del 2020

Parasites

 Si, si, es tracta de la tan comentada pel·lícula sud-coreana guardonada amb no sé quants premis Oscar, inclòs el de millor pel·lícula (fet insòlit tractant-se d'una pel·lícula estrangera als Estats Units i de parla no-anglesa). No podia perdre-me-la, escapant-me de les meves obligacions amb nocturnitat (literalment). Només érem tres persones a la sala (una parella i jo). La resta d'espectadors que s'havien perdut un dimarts a la nit al cinema havien entrat, amb una enorme paperina de crispetes, a veure la darrera (esperem) entrega de Star Wars.
 Reconec que m'ha sorprès que una pel·lícula d'aquestes característiques hagi rebut tant premi. I no pas perquè no se'ls mereixés. És un guió no força original (la idea d'habitants en cases alienes que viuen amagats l'he vista o llegida abans, així com les històries de suplantació d'identitats), però la combinació dels elements està molt ben trabada i els girs molt ben trobats. Vaja, un guió brillantíssim que combina gèneres sense desequilibrar-se: la sitcom, la crítica social, el drama, l'humor negre, el suspens...encara que amb algun punt d'enllaç forçat ben perdonable. Tot i que cal dir que se'ns escapen algunes idiosincràcies i referències coreanes que deuen haver provocat el deliri al país d'origen. La pel·lícula, al marge de tot això, és una amarga metàfora no només de Corea del Sud, sinó del món on vivim. No entraré en detalls, aneu-la a veure. L'escena final és delirant, i també té una alta càrrega al·legòrica. El que volia comentar és això que hagi estat tant premiada, precisament als Estats Units i enmig de la pompa d'una de les indústries més lucrativa del món, allí on es podrien sentir més interpel·lats pel que la pel·lícula representa. Recordo fa temps, en un documental sobre Elvis Presley en que es descrivia com aquest noi, d'aire rebel i música trencadora, va ser absorvit pel sistema fent-lo un ciutadà referent: es va enrolar a l'exèrcit, va col·laborar en causes oficialistes. No treu de cap manera valor al seu gran llegat, a la icona que per les seves pròpies contradiccions es va acabar auto-destruint. Però aquest record m'ha fet pensar si la bufetada al sistema, a l'ordre de valors que impera i ens atenalla i que tant càusticament descriu la pel·lícula Parasites descriu, el mateix sistema no la domestica, engoleix, transforma en pur entreteniment i per tant, buida de la càrrega subversiva (perillosa pel sistema), que podia tenir. Així la veurem com un entreteniment més, un fet aliè a la nostra realitat sense capacitat de canviar res, de revoltar-nos. Potser aquí està la clau de tant de premi. Queda per veure quin serà el futur artístic del flamant director, Boong Joo-ho, si després d'aquest èxit rutilant serà efectivament absorvit pel convencionalisme, i si té capacitat de trencar de nou els límits de la crítica social. 



PD: El discurs de Joachim Phoenix, premi al millor actor, també em va resultar un punt desmoralitzant també, parlant d'actituds més compromeses amb el medi ambient davant una audiència on no mancaven propietaris d'avions privats i luxe obscè...en fi...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada