Nosy Be

  Pujo a l'avió que  enllaça Addis-Abeba amb Nosy-Be. Nosy vol dir illa en malgaix. I el sufix Be significa "gran". Així doncs es tracta de la "Gran Illa" que es troba al Nord de Madagascar. Gran en comparació amb els petits illots que té al voltant, no pas amb la immensitat de la "Grande Île", Madagascar mateix, tal com l'anomenaven els colonitzadors francesos. En l'avió crida l'atenció que més de la meitat del passatge són homes entrats en la maduresa diguem que avançada. I que viatgen sols. Nosy-Be és coneguda com un destí de turisme sexual, en alguns aspectes no sé si dir-ne sexo-afectiu. I el perfil dels meus acompanyants respon a aquestes persones, solitàries segurament, que busquen allò que difícilment trobarien a Europa: un poc de companyia física, afectivitat i, evidentment, sexe amb jovenetes per les quals és un premi percaçar-ne algun. Evidentment, tot pot derivar a la perversió més absoluta i incloure autèntics pedòfils malgrat els esforços locals per eradicar aquesta xacra. La pobresa és mare de diferents misèries, i entre aquestes el que alguns diuen la monetització del cos simplement per sobreviure. Fins al punt que no és estrany que les mateixes famílies motivin les seves filles per entrar en aquesta mena de pseudo-prostitució o sovint franca prostitució que pot representar una benedicció en forma d'ingressos. No sé fins a quin punt els meus acompanyants (no vull fer un prejudici general), entren en aquest joc pervers i fins a quin nivell de perversió. O si s'enganyen o es justifiquen creient-se que fan una acció que fins i tot pot confondre's amb la caritat. Però també me n'adono, no sense cert avergonyiment, que algú altre del passatge pot estar fent les mateixes reflexions sobre mi. Com algunes vegades dic, no temo el judici, sinó el prejudici. I tot plegat em sembla massa sospitós i fins em pot despertar una certa commiseració pensar en les amargues solituds, les frustracions que aquests homes arrosseguen i busquen assedegar. Nosy-Be és això, a més d'una magnífica illa tropical, un destí turístic internacional governat per una agradable temperatura i només hostil quan un cicló l'ateny durant la temporada dels huracans en l'hemisferi sud (entre Novembre i Febrer). 

 Quan arribo a l'illa, un petit aeroport que rep,però, cada dia, un cert nombre de vols internacionals, m'acondueixo en un taxi atrotinat, sense cinturó de seguretat i amb el vidre frontal esquerdat al meu allotjament. En arribar-hi m'envaeix la sensació que la fortuna, encara que a voltes no m'ho cregui, no deixa de somriure'm. Un petit local amb un apartament i un terreny amb unes cabanes fetes d'entreteixit de palmes que s'aboquen, alçats sobre un petit altiplà, sobre un magnífic manglar que al fons limita amb el mar (ara amb marea alta). Hi arribo just en l'instant de la posta de sol. Les llums de l'oceà Índic que feia ja un temps que no respirava. No hi ha atmosfera comparable, els colors aquí em semblen irrepetibles. Només es pot donar aquí una posta tant melangiosa, solemne, magnífica, darrera l'oceà somer i només una barca de vela que s'extingeix amb la foscor de l'aigua quan la nit avança. M'oblido de la misèria que pot amagar aquesta contrada. El Sol surt i es pon indiferent sobre tothom. A vegades és aquesta estranya indiferència de la natura que em dona una certa serenor. Encara que demà, pel matí, m'aixecaré amb aquesta íntima rancor, la irressoluble paradoxa que el paradís i l'infern acaben per tocar-se i fins i tot es poden confondre.