Sirât

  És la darrera pel·lícula que he anat a veure, del jove director gallec Oliver Laxe i que ha estat guardonada pel premi del jurat en el darrer festival de Cannes. I que compta, com a única cara reconeixible, amb l'actuació de l'actor català Sergi López. Vaig entrar al cinema sense fer-me massa idees preconcebudes. I el cert és que la pel·lícula sorprèn, desconcerta i fins i tot descol·loca en un sentit agre del terme. No pas perquè sigui una mala pel·lícula. Tot el contrari, és tota una obra d'art profundament trasbalsadora. No deixa indiferent a ningú que la vegi. Una lectura potser superficial, com apunten algunes crítiques llegides a posteriori (que fins i tot tenen un to indignat), és que el director juga amb l'espectador tot fent-li una mala passada calculada traïnt totes les expectatives que en la primera meitat crea la cinta. Una road movie vital on tota una sèrie de personatges desarrelats (un pare i el seu fill menor d'edat buscant la filla gran i un grup de hippies-punks assidus a raves clandestines), inicien un viatge al·lucinat i al·lucinant cap a una esperable remissió que l'espectador espera amb candeletes. I lluny d'això, la pel·lícula sense prevenir-nos deriva cap a una mena de malson en un paisatge desèrtic hipnòtic que esdevé un personatge en sí mateix, abassegador i claustrofòbic (cal assenyalar el magnífic treball de fotografia). Tempta qualificar a l'Oliver Laxe de traïdor i pervers amb una plantofada cinematogràfica que deixa l'espectador esbalaït en la seva butaca quan ja havia empatitzat amb els personatges i els mateixos personatges (als que la majoria fa saltar literalment pels aires) esclafats en una realitat sòrdida fins l'extrem. Una broma de mal gust, diria algú. Tot i així, una lectura més ponderada de Sirât permet aprofundir-hi molt més. És de fet una al·legoria humana en un món desballestat i que s'està desfent, on uns personatges marginals dels que no sabem gaire res de com arriben on arriben, descobreixen que només es tenen a ells mateixos i els llaços d'afecte que esclaten quan ells mateixos desapareixen barranc avall o trepitjant una mina. Alguns dels joves els falten una cama o un braç, potser amb la pretensió de manifestar les mutilacions visibles i invisibles que tothom té. Per a mi, la pel·lícula queda sintetitzada en una escena en què el pare-que-busca-la-filla i pel camí perd el seu fill petit (Sergi López), es perd pel desert i queda llençat en la nit però tot i així els pseudo-punks-raves el van a buscar i el recullen d'entre un paisatge erm. Ell remuga, lapidàriament "aquí solo hay polvo". No troba salvació, però tot i així unes mans impensades l'han rescatat tot i que en pagaran un preu molt alt. Una metàfora d'un cert concepte d'humanitat, pròxim però més realista que la saga de Mad Max que el paisatge a vegades evoca. Per mi una descripció molt eficaç del que significa el desarrelament més absolut. Per això cal reconèixer-li tot el mèrit de trasbalsar i fer pensar, a més de la impecable factura tècnica. No cal buscar-li relat, que queda esbocinat a mitja pel·lícula, sinó meta-relat. El temps dirà si es tracta d'una peça excrable, un experiment fallit o una genitalitat encara incompresa. He llegit crítiques per tot i, com sempre, jo només jugo en el sentit literal a fer de crític cinematogràfic. 

Ara, no l'aconsello a ningú, si l'aneu a veure ho feu pel vostre propi compte. No vull responsabilitzar-me tot i que estaré encantat de comentar-ho un cop s'hagi comès aquesta imprudència.