B9

  Sí, l'epígraf B9 s'ha fet popular en aquest final d'any per les raons que tots coneixem. Un antic institut de Badalona en desús que fa unes 3 o 4 anys ha estat progressivament ocupat per migrants irregulars, essencialment sub-saharians, i als quals l'alcalde de Badalona n'ha executat el desallotjament. 

 És un d'aquells fets que posa en crisi la poca esperança que es pugui tenir en els humans, quan s'executa sense ni tan sols garantir una certa acollida digna a aquests indigents que han estat expulsats del seu país, no directament, sinó per les circumstàncies que els han empès a buscar una nova oportunitat aquí i de les quals en gran mesura en som responsables. Penso particularment amb el problema de la sobrepesca a les costes de l'Àfrica Occidental que deixa tots els joves sense feina ni perspectives. I després d'una travessa atroç que jo conec en primera persona, ara se'ls tracta com xusma (l'alcalde dixit), pels quals no pensa gastar ni un sol euro. 

Des d'un punt de vista pràctic aquesta mesura no té cap mena de sentit. Crea un problema més gros on ja n'hi havia un que es podia gestionar amb més racionalitat. Des d'un punt de vista estètic és lleig, amb tot el ressò de la paraula, fer-ho a la vigíla de Nadal i a les portes de la borrasca més important de l'any. Des d'un punt de vista legal, no s'entén que aquest home pugui comportar-se com un xèrif sense escrúpols que dicta com s'ha d'aplicar la llei fent cas omís de la normativa europea que prohibeix aquests desnonaments en període hivernal i desoint part de la resolució judicial que reclamava un reallotjament temporal per aquests joves. No em crec que aquesta pressa tingui cap justificació, ni tan sols per complaure els veïns del B9. Jo no sé si és pervers o babau. El que sí sé és que és incapaç de corregir-se, ni que agafi ben fort el ciri mentre participa a les processons de Badalona. 

Hi ha dues coses que em colpeixen especialment. La primera és la insensibilitat davant d'aquest drama humà. Es pot dormir tranquil i menjar torrons després d'aquest acte quan hi havia alternatives menys visuals però més humanes i fins i tot efectives? I en segon terme, malgrat que clami ara i adés que no té res a veure amb cap tret racial, un acte així de salvatge assenyala a la resta de la població susceptible (el terreny està ben adobat), que amb aquesta gent en podem fer el que vulguem. És una història coneguda, i no cal anar al segle passat. La deshumanització de l'adversari, del que idenfiquem com estrany o antagònic i a qui li hem endosat la motxilla de les nostres pors ancestrals, obre una pendent per la qual no ens falten referents històrics. I ben recents com amb els palestins de Gaza. Amanim-ho d'ignorància, prejudici, estultícia i una bona colla de populistes sembradors de zitzània i creadors de fantasmes. Sense la suficient imaginació per aprofitar aquests xicots com una oportunitat per contribuir a la nostra societat (seria massa racional). Però això necessita visió, compromís, un treball a llarg termini i abandonar l'estridència en la qual viuen aquests personatges.

No, no puc suportar les justificacions que si hi havia delinqüents (què faríem nosaltres si ens hi trobéssim?), tot i que de ben segur eren una minsa minoria, ni que si se'ls instrumentalitza políticament. N'hi havia no pas pocs que tenien feina, però sense la capacitat per accedir a una vivenda digna. Si perdem en cada bugada un llençol de dignitat acabarem tots bruts.

No els puc desitjar un bon any als responsables de tot això, què hi farem.

Que el 2026 sigui més propici a l'esperança. 

Relectures

  Aquest any he fet un experiment interessant. He arreplegat antigues lectures, algunes de quan era un nen, i les he rellegides. Tres en concret. Una ha estat La història Interminable de Michael Ende, que ja vaig comentar sobradament en aquest blog. La segon un vell llibre de la col·lecció dels Grumets de la Galera titula El Rei Gaspar del mallorquí Gabriel Janer Manila, i finalment la trilogia de ciència-ficció La Fundació, de Isaac Asimov. No sé si hagués pogut enllaçar tres lectures més divergents i d'autors tan dispars, tot i que les tres corresponen al món de la ficció. Allò interessant és reviure els passatges que, ves a saber perquè, m'havien quedat incrustats a la memòria. Fins i tot sabia quan els trobaria. Com si retornés a la lectura primerenca. I després desvetllar la impressió, més emocional i abstracta, que aquestes lectures que mai vaig oblidar, havien deixat com un rastre en la memòria. Unes sensacions que en alguns punt són decebedores, com si la meva memòria hagués mixtificat el seu record, o potser perquè la meva sensibilitat i capacitat de sorpresa era major. I al contrari, he pogut apreciar nous aspectes, sobretot la profunditat d'unes lectures que equivocadament havia pres com un simple entreteniment (o, de fet, ni tans sols m'havia para a pensar què eren exactament), i en canvi tenen una càrrega que a mi, necessàriament, se m'escapava quan tenia 10 o 12 anys. Així, El Rei Gaspar és una narració poètica, entranyable i tendra, sobre la migració i el desarrelament. Una història universal en el temps però més punyent avui encara amb els drames de les migrants en temps d'expulsions i xenofòbia. Pel que fa a La Fundació recordo la seva magnètica capacitat de suggerir espais interestel·lars i immensitats galàctiques i que encara revius desprès d'una segona lectura, però més apaivagada. Però sobretot he descobert dos aspectes que no podia tenir en compte. Primer la fabulosa tècnica narrativa que fa que el lector no pugui deixar de girar pàgines, expectant el que passarà tot seguit. I això que recordo molt bé que de La Fundació vaig fer-ne un primer intent quan potser només tenia 9 o 10 anys que vaig abandonar. I, és clar, per sobre de tot l'enginy de Isaac Asimov per construir uns mons absolutament distòpics però totalment creïbles, perquè  no són res més de projeccions en un altre escenari del que ara estem vivint. I esboçant aquesta inquietant idea que només som partícules, gotes d'aigua en un riu històric cabalós que poc més podem fer que provar de surar-hi mentre anem corrent avall. I finalment, tal com em va ocórrer de forma punyent amb La Història Interminable, llegir a la llum de les meves malaurades experiències el que m'expliquen de nou totes aquestes històries i que no hauria pogut  entrellucar fa tants i tants anys. Fa cert allò que ja vaig dir, que els llibres, els bons llibres, et llegeixen i, ara ho puc dir, també et rellegeixen.

Poliomielitis

  Jo he conegut els darrers afectats per la poliomielitis (la "polio"). No sé perquè, més sovint homes, tocats per aquesta paràlisi flàccida provocada pel poliovirus cap finals dels anys seixanta del segle passat quan eren nens. No es van poder beneficiar a temps de la vacuna que ja existia. Els darrers no-vacunats. Ara ronden la seixantena. Tots eren nedadors (per això els vaig conèixer), un esport molt recomanable per la discapacitat típica de la polio. La paràlisi flàccida significa que un grup de músculs, molt més sovint les extremitats inferiors, perden la inervació, són inerts. Sense l'estímul d'un múscul sa a un nen en creixement se li atrofia tot el membre. Són aquelles cames que tots hem remarcat en algun moment, curtes, esprimatxades, a vegades autèntics penjolls.  En països del que abans anomenàvem eufemísticament en desenvolupament es pot veure encara gent molt més jove amb aquest estigma (estigma en sentit de senyal diferenciadora, remarcable). He arribat encara a veure'n nens. I autèntics casos extrems amb totes les extremitats retorçades perquè no hi havia la panòplia de sistemes de recuperació, fisioteràpia ni piscines per mitigar-les. Abans de la vacuna oral desenvolupada pel Dr. Sabin, era  una autèntica plaga. Era una visió habitual la de  generacions de nens i nenes coixos, alguns amb les dues cames afectades i en casos greus fins arribava a afectar els músculs respiratoris i no hi havia més recurs que els anomenats "pulmons d'acers" per ajudar a respirar de forma més o menys natural en una càmera de pressió negativa de només deixava sortir el cap. No fa gaire que als Estats Units va morir, ja gran, el darrer pacient que necessitava viure a prop d'una d'aquestes maquinotes. Aquestes tràgiques visions, afortunadament, s'han esvaït. No faltarà gaire temps per a que fins i tot es perdi de vista els darrers "poliomielítics" autòctons. I el record del sofriment, especialment insuportable quan es tracta de nens, que tot això provocava. No és un cas únic. Els metges joves, per exemple, pocs coneixen de primera mà un cas avançat de Sida, quan allà pels anys 80 i 90 poblaven les plantes dels hospitals. 

 Hi havia tres sub-tipus de poliomielitis, del 1 al 3. Tots perfectament coberts per la vacuna oral. Elk 2 i el 3 han estat eliminats, formalment. Només queda el 1, del que es declaren poc menys d'un centenar de casos cada any exclusivament en la regió fortenerear entre pakistan i Afghanistan. Aquesta reculada espectacular d'una malaltia que provocava centenars de milers de discapacitats fa menys de cent anys ha estat gràcies a la vacuna oral i també la injectable. Una és un virus atenuat, l'altre mort. Però la primera té l'avantatge que immunitza a nivell local i per tant evita la transmissió. La segona no. I com que no hi ha res perfecte la oral té la capacitat de poder sobreviure, fins i tot evolucinar i circular com un virus selvàtic. Són les anomenades variants vaccinals que es poden manifestar si hi ha una baixa cobertura de la vacuna. Però no en podem prescindir mentre hi hagi risc de transmissió, per baix que sigui. 

Des que tinc memòria com a epidemiòleg que sento la cantarella que la poliomielitis està al caire de l'eradicació, aquesta paraula màgica que sembla que hagi d'obrir a una nova era lliure d'una malaltia concreta. Paradoxalment, l'esvaïment del record que era el drama de la poliomielitis porta també a la manca d'apreciar el progrés, el benestar i el sofriment evitat que això significa. És com quan algun fill de la post-guerra, de qualsevol post-guerra, ens explica què era allò de passar gana. I fred per les nits.  I dutxar-se amb aigua freda o no saber si menjaria prou avui i menys demà.

De fet, no sé exactament perquè m'he posat a escriure sobre la poliomielitis. Segurament  per fer-me el llest amb un spóiler de la wikipèdia. O potser perquè m'evoca el temps estèril que passava a la piscina i que associo a aquella colla de tocats per la polio amb els que nedava i que secretament van maleïr que precisament ells en fossin les darreres víctimes. També com excusa per reflexionar sobre la pèrdua de la memòria de les coses, que ens fan perdre la perspectiva. O donar més voltes sobre la perversitat intrínseca de plantejar qualsevol problema de salut en termes d'eradicació. I la complexitat d'aconseguir-ho quan fins i tot se'n tenen les eines com el cas de la polio. I encara la manca de grans pandèmies contra les que lluitar amb un invent simple com les vacunes Salk i Sabin. I per tant la mort de l'èpica i el fals enyor d'una època on tot era tant simple com clavar una llança a un drac i passar així a la història. I que potser m'agradaria haver estat epidemiòleg i microbiòleg en una època més terrible, però on tot era més clar i transparent, se sabia què calia afrontar i es feia sense pretensions de vedette.  Ara el progrés sembla més una Hydra a qui li tallem un cap i en neixen deu més. I finalment som massa vells per un món massa jove o a la inversa, massa joves per un món massa vell. No ho sé ben bé.

Funerals

  Em toca viure aquella etapa en que assisteixo de forma regular a la desparició de persones més o menys pròximes. No hi ha any que me n'estalvii. També és conseqüència de formar part d'una família extensíssima. Com a epidemiòleg, tinc ben present el concepte de "cohort", un grup de gent que avança amb el temps i van caient víctimes de la malaltia. Prioritàriament els que van pel davant, però no sempre segueix una seqüència massa lògica. No fa gaire va ser el cas d'una tieta política que no havia vist potser des de feina un parell de dècades o més. Un personatge llunyà però el lligam amb els cosins va fer que assistís al funeral. El tanatori es trobava als afores d'una conurbació de l'àrea metropolitana. Entre naus industrias i un braç de l'autopista havien construït un edifici d'angles punxeguts i amplis vitralls que, per contrast, donava un aire sòrdid a tot l'entorn. La cerimònia va ser sumària. Una noia empleada de la funerària va fer un discurs molt ben trabat però que podia haver estat aplicable a centenars o milers de persones diferents només canviant els noms de parents i família. Ho feia amb un to de compungiment neessàriament impostat i certa jovialitat continguda. Si m'haguessin dit que allò ho havia escrit una intel·ligència artificial i la noia era un holograma m'ho hagués cregut. I finalment la música de Memòries d'Àfrica i a fer via cap al crematori. Música, parlaments i referències que podrien valdre per tots i per ningú. 

En una altra instància, he hagut d'assistir al funeral a Bèlgica d'una altra persona que ha resultat una experiència diametralment oposada. Una esglesiola acollidora inserida en el cor d'un poble, com si hi bategués, una ampla família, cor i músiques en directe i de gran qualitat, la litúrgia catòlica insuperable en signes que assenyalen la trascendència i finalment la sortida del fèretre a ritme de música de Gospel, fins i tot alegre. Un colofó espaterrant i gens improvisat en el sentit que la finada havia merescut amb escreix aquell acte tant profund.

Malauradament, el primer model és el que s'imposa. Ja fa anys. El segon és cada vegada més estrany de viure. Un suposa un pas més en la despersonalització general, malgrat que se'ns prova d'imbuir d'un individualisme que pretén ser significatiu però que ho acaba banalitzant tot, fins i tot la mort esdevé anodina. L'altre, el resum d'una vida plena de sentit, lluitada i llaurada, sense teories. De la primera en vaig sortir amb un pregon dessassossec, de la segona amb un curiós consol que encara em perviu i pel que no puc fer que donar gràcies, el darrer regal que em va fer aquesta persona.