Funerals

  Em toca viure aquella etapa en que assisteixo de forma regular a la desparició de persones més o menys pròximes. No hi ha any que me n'estalvii. També és conseqüència de formar part d'una família extensíssima. Com a epidemiòleg, tinc ben present el concepte de "cohort", un grup de gent que avança amb el temps i van caient víctimes de la malaltia. Prioritàriament els que van pel davant, però no sempre segueix una seqüència massa lògica. No fa gaire va ser el cas d'una tieta política que no havia vist potser des de feina un parell de dècades o més. Un personatge llunyà però el lligam amb els cosins va fer que assistís al funeral. El tanatori es trobava als afores d'una conurbació de l'àrea metropolitana. Entre naus industrias i un braç de l'autopista havien construït un edifici d'angles punxeguts i amplis vitralls que, per contrast, donava un aire sòrdid a tot l'entorn. La cerimònia va ser sumària. Una noia empleada de la funerària va fer un discurs molt ben trabat però que podia haver estat aplicable a centenars o milers de persones diferents només canviant els noms de parents i família. Ho feia amb un to de compungiment neessàriament impostat i certa jovialitat continguda. Si m'haguessin dit que allò ho havia escrit una intel·ligència artificial i la noia era un holograma m'ho hagués cregut. I finalment la música de Memòries d'Àfrica i a fer via cap al crematori. Música, parlaments i referències que podrien valdre per tots i per ningú. 

En una altra instància, he hagut d'assistir al funeral a Bèlgica d'una altra persona que ha resultat una experiència diametralment oposada. Una esglesiola acollidora inserida en el cor d'un poble, com si hi bategués, una ampla família, cor i músiques en directe i de gran qualitat, la litúrgia catòlica insuperable en signes que assenyalen la trascendència i finalment la sortida del fèretre a ritme de música de Gospel, fins i tot alegre. Un colofó espaterrant i gens improvisat en el sentit que la finada havia merescut amb escreix aquell acte tant profund.

Malauradament, el primer model és el que s'imposa. Ja fa anys. El segon és cada vegada més estrany de viure. Un suposa un pas més en la despersonalització general, malgrat que se'ns prova d'imbuir d'un individualisme que pretén ser significatiu però que ho acaba banalitzant tot, fins i tot la mort esdevé anodina. L'altre, el resum d'una vida plena de sentit, lluitada i llaurada, sense teories. De la primera en vaig sortir amb un pregon dessassossec, de la segona amb un curiós consol que encara em perviu i pel que no puc fer que donar gràcies, el darrer regal que em va fer aquesta persona.